|
|
Capítol I
La comarca coneguda amb el nom de Camp de Tarragona, situada al sud del Principat de Catalunya, és una àmplia fossa de 1200 quilòmetres quadrats aproximadament, encerclada per muntanyes de la Serralada Prelitoral. Té forma de mitja lluna oberta al mar. El sistema orogràfic que la limita és format a l’oest per la serra del Coll de Balaguer, les muntanyes de Vandellòs, les Moles de Llaveria i Colldejou i les serres de l'Argentera i el Pradell; al nord, per les muntanyes d'Alforja, la serra de la Mussara, els Motllats, les serres de Miramar, Prenafeta, Fontscaldes i Salmellà; i a l'est, a l’esquerra del riu Gaià, per la gran serralada que s’estén des de Sant Magí de Brufaganya al Montmell, anomenada pels geòlegs Bloc del Gaià. Malgrat la seva proximitat al mar, aquest muntanyam té un a certa importància. Les muntanyes de Prades, que formen el nucli nordoest, tenen una altura de més de mil metres—el seu pic més culminant, el de la Baltasana, s’eleva a 1.201 m—; la rama de la serra de Miramar té una altura mitjana de 800 m, el Bloc del Gaià sobrepassa en molts punts els 900 m, i les muntanyes de l’oest formen un cordó de 600 a 900 m d’altitud. Aquest conjunt, com la resta de la Serralada Prelitoral, és de formació herciniana, convertit en una peneplana i envaït suaument pels mars triàsics. A causa d’aquesta evolució geològica, a les muntanyes que rodegen el Camp de Tarragona domina el Triàs, que forma una mena de capa cobertora; però a les valls obertes per l’erosió apareixen els materials més antics del Primari. Geològicament el Camp de Tarragona és una depressió situada a l’extrem meridional de la Depressió Prelitoral catalana. A les primeres èpoques del Terciari formava part de l’anomenat gran Continent Catalano-Balear que en el Miocèn s’enfonsà i permeté el pas de la mar miocènica al llarg de la Depressió Prelitoral. En finalitzar els temps miocènics el mar es retirà novament, tot deixant sobre les terres del Camp sedimentacions de dipòsits marins formats de materials detrítics procedents de la Serralada Prelitoral. A això es deu que, al costat de sediments fins i netament marítims, com són les margues blaves o groguenques del centre i el sud de la fossa, en aproximar-se a la serralada els dipòsits formin gruixos importants de gresos i conglomerats molt més resistents a l’erosió, i, per tant, més destacats en el relleu de la plana. El rocam calcari del cap de Salou, que emergeix enmig de la plana, constitueix una interrupció a les formes rebaixades de la costa tarragonina. La força dels vents de l’est i el nord-oest (serè i mestral), mitjançant l’arrossegament d’arenes de la platja, hi ha format un bon camp de dunes, d’uns dos quilòmetres de llargada, i una alçada aproximada de setanta metres. Dos rius reguen el Camp de Tarragona: el Francolí i el Gaià. El primer s’obre pas a través de la Serralada Prelitoral pel congost de la Rotxella, gràcies a una falla que separa l’anticlinal de la serra de Miramar del massís tabular de Prades. El segon assenyala el límit nord de la comarca i es forma en el Bloc del Gaià. El Francolí és un riu curt i de poc cabal, com tots els del vessant mediterrani - cabal absolut a la Riba, 1’39 metres cúbics per segon; cabal relatiu a la Riba, 2’98 litres per segon -, bastant irregular - a la Riba 9’00 -, però té la particularitat que divideix la comarca en dues parts, denominades Alt i Baix Camp. La primera comprèn les terres situades entre la seva riba esquerra i la dreta del Gaià, i la segona, les terres de la seva riba dreta fins a les muntanyes de ponent. L’Alt Camp i el Baix Camp tenen un paisatge diferent a causa d’una singularitat geològica. És aquesta: en el primer, el nivell quaternari és representat per una crosta d’exsudació molt prima que generalment no arriba a cobrir l’estratificació miocènica; en canvi, en el segon, un immens con de dejecció quaternari de gran espessor cobreix el nivell miocènic. En la seva funció de plana, el Camp de Tarragona és un col·lector d’aigües que baixen de les muntanyes i són conduïdes al mar per rius i torrents; però els vessants poc inclinats del seu sistema hidrogràfic - la plana inicia el pendent entre els 450 i els 400 metres sobre el nivell del mar, i té un desnivell d’un 2% -, i les pluges torrencials de la tardor i la primavera, pròpies de la zona, produeixen sovint inundacions en àmplies extensions de terreny. Altrament, a la zona costanera del Camp, les plataformes miocèniques, suaument inclinades cap a la mar, en arribar a l’aigua originen alguns petits escarpaments en els quals es recolzen platges arenoses extenses però estretes; i sol passar que l’aigua dels torrents i les rieres no pot trencar la barrera de dunes i de terres d’al·luvió arrossegades per les aigües mateixes fins a aquestes platges tot formant aiguamolls. Aquest és un fenomen geogràfic en altres temps freqüent al Camp de Tarragona, i avui reduït considerablement per l’acció de l’home. La climatologia és la típica de les comarques litorals del Mediterrani. Les muntanyes protegeixen la plana dels vents continentals, i a l’hivern li donen una temperatura temperada, regulada pels vents marítims. La mitjana anual és de 15’6º. ; la del mes més fred, gener, de 8’6º., i la del més calorós, agost, de 23’5º. La terra és rica, de fàcil conreu, productiva; i el clima, suau i sec, determina un paisatge de llum i de color, en el qual predomina la trilogia de cultius mediterranis: la vinya, els cereals i l’olivera. SITUACIÓ I LÍMITS.- A l’esquerra de la desembocadura del Francolí, arran del mar, s’eleva un tossal de 81 metres d’altura sobre el nivell marí, la posició geogràfica del qual és als 41° 7’9" latitud N. i 4° 56’45" longitud E. Al seu pendent del migdia que davalla suaument fins al mar, s’estén la ciutat de Tarragona. Dista, per camí de ferro, 99 km de Barcelona, 199 de Girona, 318 de Perpinyà, 103 de Lleida, 83 de Tortosa i 275 de València. El tossal queda gairebé al centre d’un gran cercle imaginari la meitat oriental del qual és ocupat pel mar Mediterrani, i l’altra, pel Camp de Tarragona. Si l’imaginàvem el centre d’un altre cercle més petit, de 2’5 km de radi, limitaríem un territori de forma de semicercle de 30’5 km2 que constitueix el terme de Tarragona. De fet, no es tracta d’un semicercle perfecte, sinó molt irregular, limitat a l’E. pel Mediterrani, al NE. pel terme de Tamarit, al N. pel del Catllar, al NO. pel dels Pallaresos, a 1’O. pel de Constantí, i al SO. i al S. pels de Reus, la Canonja i Vila-seca. Tarragona i el seu terme, en relació amb la comarca de què forma part, estan situades a l’extrem oriental. Advertim que en referir-nos al terme volem significar el terme històric i no el terme municipal actual que, de més a més, compren els termes de Tamarit i la Canonja, afegits, per conveniències administratives, el 1956 i 1964, respectivament. L’agregat de Tamarit té una superfície de 24’4 km2 i afronta al N. amb els termes del Catllar i la Riera de Gaià, a l’E. amb el d’Altafulla, a l’0. amb el de Tarragona, i al S. amb el Mediterrani. El de la Canonja amida 8’28 km2 i confina a l’E. amb el terme històric de Tarragona, al N. amb el de Constantí, a l’O. amb el de Reus, i al S. amb el de Vila-seca. EL RELLEU.- El riu Francolí divideix el terme històric en dues zones d’aspecte completament diferent; la de llevant, que queda a la seva riba esquerra, montuosa, i la de ponent a la riba dreta, planera, amb una lleugera elevació als confins del terme. La zona montuosa comença a elevar-se a la mateixa riba del Francolí fins a assolir els 120 m sobre el nivell del mar a una distància de 1.800 a 2.000 m. L’altura més septentrional del terme d’aquest front montuós és la de la Font d’En Garrot (120 m), i la més meridional és l’Oliva (123 m). Limiten la carena d’un planell que s’interna pel terme en direcció N.-NE. i acaba per penetrar en els termes del Catllar i els Pallaresos. Precisament, una bona part del vessant de la carena d’aquest planell, que mira al mar, passa pels límits d’aquests dos termes amb el de Tarragona. És ondulat i abasta altures de 140 a 170 metres. Entre els aiguavessos de l’Oliva i de la muntanya de Sant Pere, i els de la Font d’En Garrot, es forma un torrental que desguassa al Francolí. El travessa l’aqüeducte romà conegut per Pont del Diable. El tossal on és emplaçada la ciutat queda aïllat, pel torrent de Canyelles o de la Rabassada, d’una línia de monticles que arrenca en direcció est entre el planell i el mar. S’alça en primer lloc el de l’ermita de la Salut (45 m), i segueixen el dels Castells (121 m), el dels Ermitans (90 m) i el del Llorito (120 m). Els aiguavessos occidentals d’aquests monticles davallen suaument fins a trobar el mar a les platges de la Rabassada, la Sabinosa i Llarga. La més llunyana de les ramificacions d’aquesta línia, que arriba fins als confins nordest del terme, és coneguda pels Colls Majors, nom que recorda la filera de paranys que s’estenia al seu dors. A la dreta del Francolí s’obre una plana de 600 a 800 metres d’amplada formada per terres de regadiu: és l’horta de Tarragona, on abunden hortalisses, avellaners i arbres fruiters. Encara s’eixampla tímidament per l’altra riba, que rega el Rec Major, una sèquia que no solament forneix d’aigua aquesta estreta faixa d’horta, sinó que àdhuc penetra a l’interior de la ciutat, on des de l’Edat mitjana l’aigua ha estat aprofitada per a moure diversos molins. Abans d’arribar als confins del terme amb els de Constantí, Reus, la Canonja i Vila-seca, la plana s’eleva lleugerament - uns seixanta metres -. La part més alta és la de l’extrem occidental, on es conserven topònims d’antigues i importants propietats com les de l’Enfermeria i les Garrigues i els masos d’Escofet, d’En Soler, d’En Costa, d’En Lloberes, d’En Cavaller, d’Orovio i de Carabia. El terme té uns nou quilòmetres de costa, dels quals 5’5 són platges d’arena fina. A l’oest de Tarragona queda la platja del riu Clar - petita riera dominada per l’home -, i a l’est les platges del Miracle, la Rabassada, la Sabinosa, els Capellans i Llarga. Antigament, a la platja del riu Clar, i a la mateixa desembocadura del Francolí, hi havia maresmes, i, més modernament, el terraplè de la via del ferrocarril originà entollaments d’aigua a la mateixa zona. Avui tot això ha desaparegut per la gran transformació de què ha estat objecte aquest tros de litoral. Les altres platges apareixen enmig de fronts rocosos que formen les darreres prolongacions dels aiguavessos orientals de la filera de monticles descrita més amunt. La configuració montuosa de tota la zona oriental del terme de Tarragona es perllonga al terme de Tamarit fins a arribar a la mateixa riba dreta del riu Gaià. El Costagrassa, que s’alça vora de Ferran, passa dels 100 metres d’altura, i el turó de Sant Joan, emplaçat arran del mar al costat de Tamarit, arriba als 87 metres. ESTRATIGRAFIA I TECTÒNICA DEL TERRENY.- L’extensió del terme municipal és compartida geològicament per terrenys secundaris, terciaris i quaternaris. El Secundari, representat pel nivell aptià en la seva sèrie de l’Infracretaci, constitueix una taca que des del nordest de la ciutat s’estén sostenint la direcció i acaba per penetrar al terme del Catllar. És una formació relativament estreta i llarga que té aproximadament un quilòmetre d’amplada per uns sis de llargada. A l’interior del terme la seva amplada mitjana ve a ésser d’uns cinc-cents metres, i la seva longitud no passa dels quatre quilòmetres i mig. Aquesta taca, que s’inicia a la mateixa muralla de la part nord de la ciutat, on es troben obertes diverses trinxeres de calcàries compactes, grises i groguenques, segueix la línia de monticles de l’ermita de la Salut, els Castells, el Llorito i els Ermitans. Està integrada per materials calcaris compactes; durs i homogenis—la densitat de la pedra dels del Llorito és de 2’675; la del "fetge de gat", de 2’822, i la de Santa Tecla, de 2’680, travessats per vetes grises, rogenques o grogoses. Sobre aquests materials descansen calcàries argiloses i algunes capes de margues. Les restes del fort del Llorito s’assenten sobre calcàries marmòries mesclades amb margues de tons clars, i al peu de la font que raja entre les calcaries cretàciques, per sota de les fractures i dislocacions del terreny es descobreixen calcaries i bretxes bigarrades que actuen com a capa i nivell impermeables. Entre les calcaries grises i groguenques d’aquest lloc es troben abundants vetes de calcària espàtica. L’Infracretaci del terme és posat dins una formació miocènica més extensa. A la pedrera que forneix material per a les obres del port es veu com estableixen contacte les dues formacions en una juxtaposició d’estrats quasi verticals, separats per argiles ocres o vermelles. A la dreta d’aquestes argiles s’alineen els materials del Secundari: "fetge de gat", Santa Tecla, un banc argilós i, finalment, l’anomenat "llisós"; i a l’esquerra, els del Terciari, coneguts amb els noms de "pedra de gra", molt fossilífera, i "sabinosa". Com a materials de construcció, els de l’Infracretaci són excel·lents, molt millors que els que ofereixen les molasses miocèniques del Terciari, menys resistents a l’acció de la intempèrie. El tossal on és emplaçada Tarragona presenta una estructura geològica complicada. El Cretaci apareix al nord i al migdia de la ciutat; però prop de l’Amfiteatre, en un tallat que hi ha al camí que va a l’Estació del ferrocarril, es veu un mur completament vertical de calcàries tabulars margoses d’entonació groguenca, orientades de nordest a sudoest. Contenen en disposició estranya blocs dolomítics travessats diversament per filons calcaris. Sobre aquest conjunt vénen cap al Balcó del Mediterrani els dipòsits terciaris del Miocèn. La presencia del Cretaci al nord i al migdia de la ciutat, i de dipòsits miocens en el subsòl, i el fet de trobar-se edificat tot el massís, fan impossible d’esquematitzar l’estratigrafia d’aquest interessant monticle, majorment quan pel costat de les antigues pedreres portuàries es manifesta la gran discordança que existeix en una sèrie de capes de mena calcaria, margosa i dolomítica. En tot cas, si els elements dolomítics fossin triàsics, podria existir aquí un corriment. El Terciari és representat pel nivell burdigalià del període miocènic. Ocupa la major part del terme de Tarragona: tota la zona alta, fa faixa costanera oriental i un gran tros del seu extrem occidental. Els elements litològics del Miocèn més freqüents són les molasses a vegades compactes i altres tendres, fàcilment disgregables. Com a exemple d’aquesta diversitat de molasses, segons llur cohesió, direm que en la construcció de la carretera dels Pallaresos sorgiren arreu materials calcaris miocènics, però mentre entre als quilòmetres 1 i 2 calgué usar barrinades per desfer les molasses compactes, al quilòmetre 4 aparegueren molasses fràgils fossilíferes. A vegades són tan fràgils que es polvoritzen espontàniament i formen l’anomenada "terra d’escudelles". A la carretera de Valls, es veu a flor de terra el Miocèn al quilòmetre 88’3 en forma de molasses i material sabulós de tons clars, amb un mantell travertínic prim que s’emmotlla a totes les irregularitats del terreny. Al quilòmetre 87’9 la carretera té a la seva esquerra l’al·luvial del Francolí, i a la dreta, sobre un basament de conglomerat calcari, s’aixequen potents bancs de molasses que foren explotades pels romans. Les lumaqueles calcàries formen un nivell constant damunt les molasses, a manera de cornises, les quals, llavorades per l’erosió, cap al nord de la ciutat formen els abrics del Mas d’En Garrot i de les Coves del Llorito. A la part dreta del Francolí es veu, ensems amb el Quaternari, una extensa taca miocènica limitada per un escarpat rocós sobre el qual és emplaçat el barri de Torreforta. Aquest terreny segueix a poca distancia del riu Clar, i el seu límit s’adapta sensiblement a la corba de nivell de 20 m. A l’altura de la carretera de València desapareix, mentre que pel nord i per l’oest s’allunya en elevació fins a penetrar als termes veïns. Els seus materials litològics són calcàries més o menys compactes, i en algun punt, com el camí de Castellarnau, molasses lleugerament fossilíferes. Des de dalt del camí del Polvorí o de les Gavarres s’observa perfectament com la vegetació d’avellaners del Quaternari canvia per la de garrofers, que predomina en aquest sòl miocènic. El terreny quaternari constitueix una bona part de la plana de la riba dreta del Francolí i una estreta faixa situada a l’esquerra. És format de capes al·luvials en les quals no escassegen els elements grossos poligènics arrabassats a la conca alta. El llit del torrent de Canyelles o de la Rabassada corre pel Quaternari diluvial a la petita vall de Terres Cavades. En temps passats, el corrent d’aquest torrent, avui eventual, devia ésser important, per tal com segurament formà els grans dipòsits de material terrigen que es veuen a la trinxera oberta per la via del ferrocarril de Barcelona, a partir dels primers cent metres que segueixen el quilòmetre 1. Al terme de Tamarit es veuen els mateixos elements geològics que al de Tarragona. El Cretaci forma una taca recoberta pels al·luvions del Gaià i els mantells miocènics, constituïda per uns monticles que travessen el congost del riu entre la Riera i Ferran. El Costagrossa, que domina Ferran, és format per calcaries compactes cendroses. El Miocèn passa dels 60 m de gruix als espadats de Tamarit, i el Quaternari es veu a la zona al·luvial del Gaià, més reduïda i més estreta que la del Francolí. Els mantells de sedimentació més antics són del Triàsic, representats exclusivament a Tarragona, que es troben en contacte directe amb el Cretaci. Aquesta disposició i la tectònica d’altres zones del Camp de Tarragona demostren que, a partir del Triàsic, es produí un enlairament del sòl limitat en direcció sudoest per Salou; és a dir, que els límits del mar juràssic solament devien arribar a Salou. El Secundari del nord de Tarragona ve a formar, en línies generals, un anticlinal, al flanc del qual, després, s’ha sedimentat el Miocèn. Tocant a la muralla el descens és constant cap al sud-est, i als voltants de la font del Llorito les capes es dirigeixen al nordoest. A partir de l’Aptià emergí tota l’actual zona costanera, i, en començar el Neogèn sofrí un altre anegament. Per això es troben els dipòsits miocènics corresponents al burdigalià inferior, des de la costa fins al peu dels massissos secundaris que formen les muntanyes baixes de les conques inferiors del Francolí i del Gaià. La base de la formació s’inicia amb una sèrie de materials detrítics que en gran part procedeixen de les formacions paleozoiques i secundàries que entren en una nova fase d’erosió molt activa. Els moviments orogènics del Miocèn mitjà són ací molt atenuats. Els dipòsits del Miocèn mitjà i del superior no apareixen en aquesta zona tarragonina. HIDROGRAFIA.- El Francolí, el riu més important del terme, el travessa de nord a sud i desemboca al Mediterrani tocant al port de Tarragona. Pertany a la xarxa hidrogràfica del Sistema Mediterrani, i és d’escàs cabal, sobretot en el trajecte del terme, on acaba per ésser nul durant molts mesos de l’any. Com a típic riu mediterrani, diguem-ne torrencial, són temibles les seves crescudes estiuenques o tardorals, d’aparició breu però fulminants. De tota manera, malgrat la persistència del seu llit pedregós i sec, sense una gota d’aigua, el Francolí ve alimentat per un cabal ocult que permet l’existència d’unes reserves d’aigua subterrànies que, a llur desembocadura, formen una extensa bossa. A l’extrem occidental del terme de Tamarit es troba el riu Gaià, encara de menys importància que el Francolí. Desemboca al Mediterrani a Tamarit, després de travessar en ample congost el massís Ferran-Altafulla. Entre el Francolí i el Gaià es troben alguns cursos d’aigües temporals que en temps passats devien tenir una certa importància, però avui, a causa de l’escassesa de pluges, gairebé sempre estan eixuts. El curs més pròxim al Gaià és el barranc de les Ànimes o de la Mora, que es forma prop del Mas d’Enric i que després de vorejar la formació cretàcica es dirigeix pel Mas Sorder a la cala de la Mora, on desemboca al mar. Menys importància tenen el barranc de la Bassa, que desguassa a la platja de Mas Rabassa, i el barranc de Canyelles o de la Rabassada, del qual ja ens hem ocupat. A ponent del Francolí només es troba el riu Clar, sèquia que procedeix de la Selva del Camp i ajuda a regar els conreus de les terres quaternàries, d’una gran fertilitat, de la riba dreta del Francolí. Les fonts naturals del terme es redueixen a la del Llorito i la del Mas d’En Garrot; totes dues són d’escàs cabal. LA VEGETACIÓ.- Amb el temps el paisatge del terme de Tarragona ha canviat profundament, més que res per l’acció destructora i modificadora de la mà humana. La seva zona elevada i els mateixos vessants del tossal on es troba emplaçada la ciutat, devien ésser coberts de pins; les zones baixes del litoral, i especialment les desembocadures del Francolí i del Riu Clar, devien ésser plenes d’estanys i de maresmes, encara visibles al principi d’aquest segle (estanys de Montguió, del Punyent, de Gàlvez i de Malena Costa). Avui, d’això, no en queda gairebé res, i l’acció humana no solament és visible en els sectors aprofitables per al cultiu, ocupats per la vinya, garrofers, avellaners i altres arbres i conreus diversos, sinó també a la gran extensió muntanyosa de la zona elevada. Gairebé a tot el terme el canvi de la fesomia vegetal ha conduït a la formació de garrigues i erms. La història de la vegetació del terme comença en els boscos, passa per les garrigues i acaba en els erms. El procés de destrucció sempre és el mateix. Els arbres foren talats, i els terrenys despoblats, per pagesos i pastors afanyosos d’ampliar els conreus i de renovar pasturatges. La destrucció ha estat tan completa, que avui només queden boscos més o menys extensos a les grans finques de la part alta del terme (masos de Morató, Granell, Pastor, els Arcs, el Frare i Garrot). La resta tot és garriga i erms. La garriga, protegida del foc i de la voracitat dels animals de pastura i ajudada amb bona voluntat, amb el temps pot transformar-se de nou en bosc; però contràriament, veiem que, fortuïtament o intencionadament, sovint és presa de les flames, i a la primavera següent els ramats pasturen fàcilment tallant els brots tendres de les plantes arran del sòl. D’aquesta manera la garriga degenera i acaba per transformar-se en erm. El concepte local de garriga a la zona que ens ocupa coincideix amb el d’alguns biogeògrafs, definit així: una formació sobre sòl calcari desproveïda de pi blanc (Pinus halepensis Mill.) i d’alzina (Quercus ilex L.), a conseqüència de la degradació forestal, i dominada pel coscoll o garric (Quercus coccífera L.). Aquest vegetal és modest, de fulles perennes, petites, i arestes espinuloses, de consistència coriàcia amb cèl·lules epidèrmiques fortament cutinitzades. Són formes i disposicions que permeten al coscoll d’establir-se en terrenys desfavorables al desenvolupament de la vida vegetal, les quals es repeteixen a les altres plantes que l’acompanyen a les formacions de garrigues. L’extrema ariditat del clima i, sobretot, l’eixut estival són causa que algunes plantes, en llur adaptació a l’ambient, hagin reduït o suprimit els òrgans de la transpiració. Així, l’argelaga (Genista scorpius DC) presenta fulles de dimensions molt petites i espaiades pel cos espinós del vegetal, i l’esparreguera garriguera (Asparagus acutifolius L.) és privada, d’una manera gairebé definitiva, de tota superfície foliar transpiratòria. La cutinització accentuada és caràcter bàsic en un bon nombre d’espècies. La mata (Pistacia lentiscus L) i l’aladern (Phillyrea angustifolia L), entre altres, són bons representants d’aquests vegetals sotmesos al medi hostil i sec de la garriga. La vitalitat de la formació és tanta, que terrenys relativament abandonats o afrontant amb els conreus, són recuperats per la garriga, que ja els havia dominats amb anterioritat, abans que l’activitat humana els hagués desnonats. Qualsevol de les garrigues del terme és poblada fonamentalment per les espècies següents: espígol (Lavandula latifolia Mill) llet de bruixa (Euphorbia nicaensis All), Ononis minutissima L., jonça (Aphyllantes monspeliensis L.), escorsillada (Globularia alypum L.), romaní (Rosmarinus officinalis L.), estepa blanca (Cistus albidus L.), esparreguera garriguera (Asparagus acutifolius L.), estepa negra (Cistus salviaefolius L.), arítjol (Smilax aspera L.), Asparagus aphyllus L. var stipularis Forsk, argelaga (Genista scorpius DC), margalló (Chamaerops humilis L.) i coscoll (Quercus coccifera L.). Els boscos del terme són formats gairebé exclusivament de pi blanc (Pinus halepensis Mill.). D’alzina, potser en trobaríem alguna a manera de relíquia. El pi blanc, arbre de proporcions mitjanes i de fullatge espaiat, permet el trànsit de llum suficient perquè prosperi una vegetació d’escassa altura. El terreny dels boscos és més ric en substàncies nutritives que no el de la garriga. Es manté relativament humit fins a una profunditat regular; la temperatura de l’ambient, a l’estació més calorosa, és lleugerament inferior a la del que el circumda, mentre que el grau higroscòpic és superior. Aquestes particularitats climàtiques afavoreixen la perduració del bosc, si l’home no el destrueix. La part més baixa del terme és constituïda per la faixa litoral en els seus dos aspectes: platges i fronts costaners rocosos, d’extensió molt més limitada. S’hi han d’afegir, també, les terres humides dels voltants de la platja del riu Clar, en altres temps pantanoses, i una petita mostra d’aquesta mena de terreny que es troba a la platja Llarga, als límits del terme, on desemboca un petit torrent procedent de la Budellera. A les arenes seques es desenrotllen un bon nombre de plantes arenícoles, halòfiles unes, i xeròfiles d’altres. Als terrenys humits propers a la platja creixen plantes de tipus halòfil o hidròfil; segons el grau de salinitat de la terra. On les arenes s’han consolidat s’estenen infiltracions de vegetació de prat, així que van perdent les condicions salines. A les platges menys freqüentades - alguns sectors de la Llarga i de la del riu Clar, es veuen espècies de les més típiques que no manquen a cap platja, com el rave marí (Cakile maritima Scop.) i les seves companyes més constants, el violer marí (Matthiola sinuata R. Br.), Medicago marina L., el panical marí (Eryngium maritimum L.), la campaneta de mar (Convolvulus soldanella L.), Euphorbia paralias, Euphorbia peplis L., el passacamins marí (Polygonum maritimum L.), Cyperus schoenoides Gris, el borró (Ammophila arenaria L.) i la barrella (Salsola kali L.). La població de les arenes soltes és discontínua. Les plantes que hi creixen es mantenen distants les unes de les altres i formen a la platja del Riu Clar (com Euphorbia paralias L.) petites colònies, separades entre elles. A la platja Llarga una associació subespontània de bàlsam (Mesembrianthemum acinaciforme L.) i Aloe umbelata DC constitueix, a l’arena seca, una petita clapa paraclímax. Als terrenys pantanosos es desenvolupa una vegetació adequada a un sòl on no penetra l’aire, i d’una marcada reacció àcida. Les espècies més freqüents que s’hi troben són: la litra (Lythrum salicaria L.), l’herba de gat (Pulicaria dysentérica Gaertn.), el poliol d’aigua (Mentha pulegium L.), el lletsó marí (Sonchus maritimus L.), el malrubí d’aigua (Lycopeus europaeus L.), l’enciamet de la Mare de Déu (Samolus Valerandi L.), el presseguer (Polygonum pessicaria L.), Polygonum serrulatum Lag., Galium palustre L., el plantatge d’aigua (Alisma plantago aquatica L.), la bova (Typha angustifolia L.), el jonc dels galàpets (Juncus bufonius L.), el canyís (Phragmites communis Trin.), Cladium mariscus RBr. i el lliri groc (Iris pseudoacorus L.). Als roquerals costaners regna una quasi constant atmosfera salina de l’aigua del mar polvoritzada pel batement de les ones. La vegetació és en general de tipus fissurícola. Les plantes aprofiten les clivelles de les roques, per a arrelar; la dominant és el fonoll marí (Chrithmum maritimum L.), el qual acompanyen Statice duriuscula Girard, Frankenia intermedia DC., Plantago crassifolia Forsk, i la brufalaga (Passerina hirsuta L.). (1) CARACTERÍSTIQUES DEL RELLEU I LLUR INFLUÈNCIA EN L’ESTRUCTURA URBANA.- La ciutat de Tarragona és emplaçada en un tossal de vessants suaus, excepte el flanc N-NE, que és un espadat. Les edificacions es distribueixen, amb preferència, pels vessants sudoest i sud. Aquest darrer davalla fins al mar, amb el qual entra en contacte a una distancia de 1650 metres de la part més elevada del tossal; l’altre, més suau, s’allarga fins aconseguir l’aiguavés esquerre del Francolí. La major part de les aigües del tossal, les recollia un torrent que es formava al carrer Major, seguia el Portalet, tallava els carrers de Sant Agustí i de l’Hospital (oficialment, del comte de Rius), i enfocava el mar gairebé recte al llarg del carrer de la Unió (oficialment, dels Germans Landa). La seva torrentera dividia el pendís on és emplaçada la ciutat, en dues parts: a la de la dreta, sempre mirant al mar, abans d’arribar a l’escarpat marítim, s’alçava un turonet el punt més elevat del qual quedava, mica més mica menys, entre els carrers de Soler i Lleida, on hi ha les ruïnes del Fòrum; a la de l’esquerra, la carena rocosa del vessant del torrent penetrava al mar en forma de promontori i dividia la cala del Miracle, que quedava a orient, de la badia o port natural ja esmentat, situat a la part occidental. Aquestes formes primitives del relleu - exposades esquemàticament - han sofert quantioses modificacions a causa de la persistent acció de l’home a través de més de dos mil anys en que hi ha estat instal·lat. Els romans, segons sembla, foren els qui primer efectuaren modificacions d’importància, en dividir la part alta del tossal en terrasses a fi de disminuir la inclinació natural del terreny per adaptar-lo millor a les necessitats urbanístiques; però foren les necessitats creades per la gran expansió de la ciutat en el segle passat i l’actual, les que feren estralls en la modificació del relleu. Podem dir que de la Rambla Vella (oficialment, de Sant Carles) avall, tot ha estat remogut amb tanta intensitat, que en alguns llocs els desmunts sobrepassen els deu metres. I aquesta obra, ja en si titànica, s’engrandeix encara més per haver estat feta, gairebé tota, a la roca viva del Secundari denominada "fetge de gat", d’una gran duresa. Els grans espadats de la Pedrera del Port i l’anomenat Balcó del Mediterrani són testimonis perennes d’aquesta gran obra modificadora a que fou sotmès el relleu sobre el qual fou edificada la ciutat moderna. Doncs bé: totes aquestes transformacions tan radicals no han aconseguit d’esborrar els trets essencials de la primitiva forma del relleu, i, en conseqüència, condicionen l’estructura urbana de la ciutat moderna. Per exemple: el torrent que hem descrit esdevingué, primer, el camí natural per a arribar al port i després, quan hom urbanitza la zona on està enclavat, es transforma en la via més important de la ciutat, en el nexe entre la ciutat alta i el barri portuari. Els carrers que la travessen perpendicularment recorden, per llur pendent, els aiguavessos del torrent. Els antics escarpats marítims, encara avui limiten una àmplia zona portuària que no es sinó una porció de terreny recuperat al mar. El turonet que hem al·ludit és perfectament visible, i la seva prominència canvia la rasant dels carrers prop de la plaça de Ponent. FORMA DE LA CIUTAT I ZONES URBANES.- Vista de front, des del mar, la ciutat té una forma piramidal amb la costa per base, que es desborda cap al sudoest. En realitat la part alta té una figura de paral·lelogram irregular perfectament limitat per la muralla, que s’estreny així que s’acosta al cim del tossal. A continuació, pendent avall, pren la forma d’un amfiteatre amb tendència a constituir un cinturó d’encerclament de la ciutat alta i a perllongar-se fins al Francolí. Fonamentalment, la ciutat es divideix en dos sectors ben definits, de fisonomia distinta: el casc antic o ciutat alta, i el casc modern o ciutat baixa El primer, voltat de muralles d’origen romà de basament megalític, llevat el front SO., constitueix un conjunt residencial en què dominen els elements històrico-arqueològics. La forma urbana esta fortament influenciada per la de l’antiga ciutat romana: en conserva el perímetre i les terrasses escalonades que ha calgut salvar per mitjà d’escales o de forts pendents. Altrament, el carrer Major, eix de la xarxa viària de la ciutat alta, recorda el "decumanus" d’un poblament romà. Els trets de la urbanització medieval també són visibles en el traçat de diversos carrers, especialment en els que formaven l’aljama o barri jueu, situat a l’est. La gran catedral que corona el conjunt, construïda en part amb materials romans, recull l’esperit religiós que regnava a l’Edat mitjana. Al seu entorn, enmig de testimonis arqueològics romans i medievals, s’alcen grans edificacions modernes eclesiàstiques - Palau de l’Arquebisbe, Seminari Conciliar, Cases dels Canonges - i diversos convents. L’extensió del casc antic és de 20’04 Ha. Tret de la part més elevada, ocupada pels edificis religiosos suara indicats, és constituït per una juxtaposició d’illes de cases de forma més o menys irregular, separades per vials estrets. La manca d’espais lliures i l’estretor dels carrers són causa que la densitat de població d’aquesta zona sigui la més elevada de la ciutat: 646 hab. per Ha. El segon sector se subdivideix en tres zones ben delimitades: l’eixampla antiga, amb destinació residencial i comercial; la portuària, comercial amb possibilitats industrials; i l’eixampla moderna. L’eixampla antiga té per eixos principals la Rambla Nova (avui, oficialment, Avinguda del Generalíssim) i el carrer de la Unió. La primera és una avinguda de 45 metres d’amplada i 800 de llargada, traçada en direcció E.-O., dividida en quatre trams, amb grans possibilitats expansives en direcció O. La segona constitueix el nexe entre el casc antic i el port. Les illes de cases d’aquesta zona són rectangulars i els carrers que les limiten tenen una amplada de 7 a 10 metres. La densitat de població és de 262 hab. per Ha . L’edificació està concebuda per a fins residencials i establiments de comerços a la menuda. Als principals carrers les cases són de cinc plantes d’altura, i als altres dominen les de tres o quatre, llevat en alguns edificis més moderns intercalats, que arriben a les vuit i deu plantes. També es concentren a la Rambla i vies afrontadores, la majoria dels edificis públics, estatals, provincials o particulars. La zona portuària pren la fisonomia urbana de les edificacions i vials adaptats per a desenvolupar amb eficàcia activitats comercials derivades del moviment portuari. Té una superfície de 40 Ha. i una densitat de població de 178 hab. per Ha. El tronc principal del sistema viari és format pels carrers d’Apocada, Reial i plaça dels Carros (ofic., del General Sanjurjo), que els uneix. Per ell passa gairebé tot el tràfic portuari. Una gran part d’aquesta zona fou construïda a la segona meitat del segle passat. Hi dominen els grans magatzems vinícoles. Les edificacions residencials, minoritàries, tenen regularment tres o quatre plantes d’alçària. Cal esmentar a part el barri marítim anomenat Serrall, de construcció no anterior al 1860. És d’extensió petita (3’16 Ha.), però d’una gran densitat de població (600 hab.per Ha.), que viu de la pesca i derivats. La seva forma és la d’un paral·lelogram molt allargat. Els vials són estrets, i les cases, en llur majoria velles, són de dues o tres plantes amb els baixos habilitats per a comerços, magatzems de peix i estris de pescar. El centre de contractació de peix, el Pes i les instal·lacions dels exportadors determinen la idiosincràsia de la barriada. L’eixampla moderna ocupa la part més exterior del casc urbà en les seves direccions oriental i occidental. El sector oriental s’estén, amb preferència, a dreta i esquerra de la carretera de Barcelona, i té tot l’aire d’una típica zona turística, amb hotels, xalets, apartaments, espais verds, etc. Darrerament, la urbanització de les platges del Miracle i la Rabassada ha afavorit el desenvolupament d’aquest sector. El sector occidental és exclusivament residencial. La major part ha estat edificat durant els darrers vint anys, i tendeix a tenir com a centre el punt d’intersecció de grans vials: la plaça Imperial Tàrraco, des de la qual la ciutat s’afanya a expansionar-se per la plana en direcció al Francolí, que ja és aconseguit mitjançant l’obertura de la gran Avinguda de Pius XII. Pel que fa a les edificacions es mesclen l’habitatge unifamiliar d’una o dues plantes rodejat de jardins, i el bloc de set a deu pisos d’alçària. A l’altra banda del Francolí, mentre la franja litoral és ocupada per instal·lacions industrials d’una certa envergadura, més a l’interior, entre les carreteres de València i Reus, en allò que abans era la partida de Torreforta s’ha format una barriada essencialment obrera. Les primeres cases daten del 1946, i avui el barri passa dels 7000 habitants. El nucli principal és format de blocs, i al seu entorn s’escampen petits habitatges, amb preferència unifamiliars. ELS AGREGATS.- Amb la incorporació del terme de Tamarit s’han agregat a Tarragona el poblat de Ferran, el castell de Tamarit i els masos del Molnàs. Ferran és un poblet d’una trentena de cases situat a la riba dreta del Gaià, a un quilòmetre i mig de la seva desembocadura. De Tamarit, un dels primers poblats del Camp de Tarragona a partir de la Reconquesta, no en queda sinó el castell, emplaçat en un turó que s’alça on el Gaia desguassa al mar. Els seus habitants acabaren per traslladar-se a Ferran a causa de les febres palúdiques. Formen el Molnàs unes vuit o deu cases situades a cinc quilometres de Tarragona, prop la ratlla divisòria dels dos termes. El conjunt del vell terme de Ferran té, com podem veure, una importància urbana gairebé nul·la, i el nombre d’habitants no passa de 350. El nucli urbà de l’altre terme agregat, el de la Canonja, és format per dos poblets antigament separats per uns 800 m de distància: Mas Ricart i la Canonja. Mas Ricart era al pla, a redós d’un castell, i la Canonja es trobava a dalt i als vessants d’un pujol que s’eleva a uns 20 a 22 m sobre el nivell del mar. Com en el cas de Tamarit, els habitants de Mas Ricart, afectats pel paludisme, s’anaren retirant a un lloc més alt, la Canonja, que a causa d’això cresqué. Possiblement el mateix origen de la Canonja caldria atribuir-lo a aquesta immigració de veïns de Mas Ricart. Més tard, ja al començament del segle, els dos poblats s’uniren per mitjà del que avui és un ample carrer, conegut per l’Arravaleta. Segons el cens del 1960 el municipi de la Canonja tenia 443 cases i 1.754 habitants; però avui, particularment després d’haver-se format un nou nucli de població dins el terme, en el turó conegut per Bonavista, no és aventurat afirmar que la seva població s’ha triplicat. FACTORS
CONSTANTS I MECANISME QUE REGEIXEN L’EVOLUCIÓ DE LA CIUTAT.- Altrament, l’altura i la badia es comuniquen pel vessant NE-SO. del tossal, de manera que s’estableix una interdependència entre els dos factors físics dominants, la qual fa indispensable l’ocupació de l’altura si hom vol disposar de la badia. Militarment, fins a les guerres napoleòniques, comptant amb el domini del mar, el tossal tarragoní era inexpugnable per terra. I aquesta condició n’ha fet un cap de platja esplèndidament dotat per als qui han intentat de penetrar a l’interior des del mar. Ha ajudat a augmentar la seva importància com a cap de platja el fet que el Camp de Tarragona, fàcil de conquerir, disposi del congost de la Riba, que comunica la zona litoral amb les planes d’Urgell i de Lleida, camins naturals que menen a la conca de l’Ebre. Tots els elements que formen part del dispositiu militar són aprofitables per a desenvolupar un moviment mercantil. Les rutes terrestres militars de penetració poden transformar-se en qualsevol moment en rutes mercantils que, a través del port, s’allarguen per mitjà de les rutes marítimes fins a l’altra banda del Mediterrani. Es evident que el valor dels factors físics dominants variarà segons quina sigui, en un moment determinat, la funció principal de la ciutat. De tota manera, un fenomen constant és aquest: quan el factor altura se sobrevalora - preponderància del signe militar-, se subvalora el factor marítim - decadència de les activitats mercantils-, i a la inversa. Aquest fenomen porta acoblat, com a corol·lari una altra constant històrica: quan se sobrevalora ei factor altura, la ciutat es contreu, i a la inversa, quan se sobrevalora el factor marítim, la ciutat s’expansiona. (1). Per a aquesta secció hem utilitzat les obres següents: Àlbum Meravella; Centelles, Física; Geogr. Catalunya; Iglésies, Delimitació; Mapa geológico de España; Morera, Provincia de Tarragona (veg. Bibliografia, supra). |
||
| Disseny i digitalització: Copyright © OASI / Diputació de Tarragona 2000-2001 |