|
|
Capítol II L’estudi de climatologia tarragonina més complet de què disposem, és l’Assaig sobre el clima de Tarragona de Joan Ras i Claravalls, publicat pel Servei Meteorològic de Catalunya l’any 1936 (1). Resumeix observacions fetes entre 1904 i 1933, que comença el director de l’Institut de Segona Ensenyança, Joan Ramonacho, després d’habilitar per a observatori una part del jardí d’aquest centre docent. Les observacions meteorològiques es feien mitjançant un baròmetre Fortin instal·lat a 57’2 metres sobre el nivell del mar - dos anys després fou substituït per un Tonnelot -, un psicròmetre, un termòmetre de màxima i mínima i un pluviòmetre de 0’225 m de diàmetre. L’any 1912 s’encarregà de les observacions Joan Ras, professor de matemàtiques. Aleshores es construí una torre i es completaren els aparells d’observació amb un evaporòmetre Piche, un pluviòmetre Hellmann, un anemòmetre Robinson amb comptador, i un penell. El
resum de climatologia tarragonina que donem a continuació esta
basat en els resultats obtinguts pel senyor Ras, exposats per aquest
a les pagines de l’Assaig. Com a complement, ens hem servit dels
resums climatològics mensuals publicats en el diari local de
l’any 1963, per Josep Sánchez Real i Alexandre Daniel i Ossó
encarregats del funcionament de l’observatori de l’Institut, adscrit
al Servei Meteorològic Nacional (2). LA PRESSIÓ ATMOSFÈRICA.- La mitjana anual és de 762’3 mm. La de mínimes més baixa s’escau el mes de març amb 748’4 mm, seguit del novembre amb 748’5 mm, i la de màximes més alta correspon als mesos de gener i desembre amb 774’3 i 773’5 mm. Entre el 1904 i 1933 les màximes extremes es registraren respectivament el 16 de gener de 1925 amb 780’6 mm, i el 24 de desembre de 1931 amb 780’4; i la mínima extrema, de 734’9 mm, el 7 de març de 1917. El promedi mensual d’oscil·lació entre la mitjana de màximes i la de mínimes, és d’uns 23 mm en els mesos de novembre, desembre, gener i febrer; i de 13 mm en els altres. Els resultats estacionals dels trenta anys d’observació, posant el desembre com a primer mes d’hivern, són: desembre, gener i febrer, 763’57 mm; març, abril i maig, 760’96 mm; juny, juliol i agost, 762’32 mm; setembre, octubre i novembre, 762’08 mm. TEMPERATURA.- Les observacions de trenta anys, compresos entre 1903 i 1932, han determinat que, a Tarragona, la mitjana de la temperatura anual és de 15°74; és a dir, de 16° al nivell del mar; i que les mitjanes mensuals són: gener, 8º9; febrer, 9º6; març, 11°7; abril, 13°5; maig, 16°9; juny, 20º3; juliol, 23º0; agost, 23º7; setembre, 21°; octubre, 17°4; novembre, 12°6; desembre, 10°1. La mitjana de temperatures màximes de les desenes més càlides de l’any (tercera de juliol i primera d’agost) és de 27º5. Segueixen la segona i tercera d’agost, amb 27º3 i 26º9, i la segona i primera de juliol, amb 26º5 i 26°. Així, doncs, el mes més calorós de l’any és el d’agost, amb una temperatura mitjana màxima de 27º23. La mitjana de mínimes de la desena més freda de l’any es registra a la segona i a la tercera de gener amb 5º2. Segueixen la primera de febrer amb 5°3 i la primera de gener amb 5°4. Per consegüent, el mes més fred de l’any és el gener, amb una mitjana de mínimes de 5º26, seguit del febrer amb 5°93. Les temperatures màximes extremes es produeixen a la tercera i segona desenes de juny, amb 36º i 35º2; la màxima absoluta de 36° es registrà el 30 de juny de 1903. Les temperatures mínimes extremes observades són -4º i 6º. Aquesta darrera, que assenyala la mínima absoluta, fou registrada el 3 de gener de 1905. Com a temperatures mínimes remarcables en els darrers vint anys, assenyalem -5º6 el dia 11 de febrer 1956, -5º el 3 de febrer 1954 i -4° el 23 de febrer 1944. En els darrers cinquanta anys, el mes més fred ha estat el febrer de 1963, amb una temperatura mitjana de màximes de 10°9, i una de mínimes de 4°5; però els mesos que en el mateix període de temps registraren la mitjana de mínimes més baixa, foren el desembre de 1940 amb 3º7, i el del 1941 amb 4º8. Les temperatures mitjanes estacionals, segons les observacions dels trenta anys compresos entre 1903 i 1932, són: Desembre, gener i febrer... 13º16 5°95 9º56 Març, abril i maig...............17º82 10°22 14°02 Juny, juliol i agost..............25°92 18°78 22º35 Set., oct. i nov....................20°54 13°38 16°96 L’amplitud tèrmica - diferència entre la mitjana del mes més fred i la del mes més calorós - és de 14°8; la valor de la mitjana extrema de l’amplitud tèrmica - mitjana màxima mensual extrema + mitjana mínima:mensual extrema: 2 -, és de 21°97. Les baixes temperatures suposen el perill de les glaçades, de tanta importància per a l’agricultura. Llur freqüència és de 4’5 dies l’any, distribuïts d’aquesta manera entre els mesos de novembre i abril: novembre, 0’2; desembre, 0’9; gener, 2; febrer, 1’1; març, 0’1; abril, 0’2. Les dates extremes en què s’han registrat glaçades són: a la tardor, l’11 de novembre de 1921; i a la primavera, el 6 d’abril de 1911. Podem dir, per tant, que el perill de glaçada té una durada de 137 dies. LES PRECIPITACIONS.- Les dades de la pluja registrada en els trenta anys compresos entre 1904 i 1933, donen una mitjana anual de 515’1 mm. Els anys més plujosos foren: el 1912, amb 689’2 mm; el 1908, amb 682’3 mm; i el 1915, amb 652’9 mm. Els més eixuts: el 1930, amb una precipitació de 327’1 mm; el 1912 de 332’7, i el 1931 de 352’1 mm. Les precipitacions mensuals donen el següent promedi: gener, 20’8; febrer, 28’7; març, 41’0; abril, 43’1; maig, 50’2; juny, 41’3; juliol, 17’3; agost, 32’8; setembre, 71’9; octubre, 75’8; novembre, 52’8; desembre, 39’4. Les quals, agrupades per estacions, es reparteixen d’aquesta manera: desembre, gener i febrer, 88’8 mm durant 12 dies; març, abril i maig, 134’3 mm durant 17 dies; juny, juliol, agost, 91’4 mm en 10 dies; setembre, octubre, novembre, 200’6 en 17 dies. En el gràfic que es refereix a les precipitacions mitjanes mensuals podem observar dos màxims, un de primaveral i un altre d’autumnal, enquadrats entre dos períodes d’eixuts, l’hivernal i l’estival. Els mesos dels dos màxims són el maig amb una mitjana de 50’2 mm, i l’octubre amb una de 75’8 mm; i els mesos més secs dels períodes d’eixuts, són el gener amb una mitjana de 20’8 mm, i el juliol amb una de 17’3 mm. Les pluges de la primavera (134’3 mm) són menys abundants que les de la tardor (200’6 mm), però els dies de precipitació són els mateixos. Això indica que les pluges autumnals són generalment més violentes i abundants, però de menys durada; a causa de llur intensitat, sovint són pernicioses per a la vegetació, sobretot allà on l’estructura del sòl facilita la formació de torrenteres. LES NEVADES.- A Tarragona les nevades no tenen importància. La majoria d’hiverns no hi ha sinó la simple presència d’algun petit floc de neu, i solament en alguns anys es registren precipitacions mesurables. En els darrers seixanta anys les nevades que han caigut a Tarragona són aquestes: 19 març 1910: 6 cm de gruix; 6-7 febrer 1917: 11 cm; 18 desembre 1920: 9 cm; 13 gener 1926: 7 cm; 34 febrer 1954: 4 cm; 1-2-4 febrer 1963: 8 cm. També nevà el 27 de febrer de 1924 i els 23-25 de gener de 1944, per bé que desconeixem la mesura de les precipitacions. ELS VENTS.- El vent dominant a Tarragona és el mestral (NO.), corrent de caràcter general relacionat amb els anticiclons de ponent. La direcció NO. és la que els corrents atmosfèrics alts mantenen gairebé sempre. El mestral és sec i fred. Quan bufa a la tardor de nit o de dia, fa la impressió d’un fred més penetrant que a l’hivern, particularment quan a la muntanya es veuen senyals de neu. Corrent aeri sec, el mestral quan arriba a la costa està pràcticament desproveït de tota humitat. Per això, quan domina, el cel és d’un blau claríssim, i l’aire d’una gran transparència, sense ni un vel. Això fa que el mestral també s’anomeni "serè". Els vents propers al NE. procedeixen dels Alps i de la Itàlia septentrional. Llur durada és variable i bufen a ràfegues, de manera que de vegades només actuen algunes hores, i d’altres, dos o tres dies. La llevantada, tan temuda per la gent de mar, és la seva exacerbació, i aixeca mar grossa. El xaloc (SE.) és un vent humit. Durant l’any apareix a les hores més caloroses, i la seva freqüència màxima és al migdia o a les primeres hores postmeridianes. El llevant (E.) és un vent molt humit i temperat a totes les estacions de l’any. A l’hivern, sobretot, provoca pluges copioses, i més si s’arracona al nord. Llavors se li dóna el nom de gregal. La veu popular assenyala: "El llevant porta aigua al davant", "La tramuntana, la mou el llevant quan plou". De vegades, però, la pluja s’esgarria per l’aparició del mestral o serè, que aclareix totalment l’atmosfera i frustra tota possibilitat de precipitació. Els llevants intensos són rars del maig al setembre, al gener, i en part del desembre i del febrer. Aquests períodes constitueixen les anomenades calmes de gener. Del febrer al maig, i de l’octubre al desembre, provoquen alguns temporals acompanyats de temperatures inferiors a la normal. El llebeig (SO.) és un corrent poc humit i fresc. En els calorosos dies estivals alleuja la xafogor. La seva màxima freqüència és al juliol i a l’agost, i la mínima, al desembre i al gener. El ponent (O.) és un vent rar a Tarragona. Càlid a l’estiu i temperat a l’hivern, és sempre serè i sec. La seva presència produeix la impressió d’una major temperatura que la registrada pel termòmetre. No predomina en cap estació de l’any, i en totes mostra una freqüència semblant. Al ponent es refereixen aquestes dites populars: "Ponent la mou i llevant la plou", "Ponent té una filla casada a llevant, i quan la va a veure, se’n torna plorant", "De ponent, ni pluja ni vent", "De ponent, ni dona ni vent". Aquestes dites volen recordar la freqüència amb que a la pluja procedent de llevant segueix el vent de ponent. La marinada o brisa marina és freqüent i intensa a l’estiu, moderada a la primavera i a la tardor, i escassa a l’hivern. A Tarragona aquesta mena de vent apareix entre les vuit i les nou del matí, creix en intensitat fins a culminar en un màxim a les 13 hores, que avança terra endins, a una velocitat d’uns 12 quilòmetres per hora. La seva penetració és d’una cinquantena de quilòmetres. A partir del moment del seu màxim, la intensitat de la brisa decreix amb la caiguda de la tarda, fins a desaparèixer entorn de les 19 hores. Després ve una calma de prolongació indeterminada, seguida de l’acció irregular del vent de terra, que es manté fins a la matinada, en què s’estableix una quietud matutina a l’atmosfera, precursora de la brisa. De vegades, algunes nits de juliol i d’agost, el terral no fa aparició, i l’àmbit aeri nocturn esdevé feixuc i apegalós. En aquestes nits, la humitat relativa ultrapassa el 80%. Altres vents que es deixen sentir són la freda i seca tramuntana (N.), que es precipita pel passadís del Francolí, i el migjorn (S.). El primer procedeix del Pirineu Oriental, i a l’estiu, així com molts dies de ple hivern, arriba a trenc d’alba. El segon, humit i temperat origina, quan bufa fort, veritables tempestes marines de curta durada. La velocitat mitjana del vent és d’uns 200 quilòmetres per 24 hores. Amb tot, els mesos en què bufa amb més força es registren mitjanes de 600, 700 i fins i tot de 1118 i de 1170 quilòmetres per dia (26 de març de 1914), gairebé totes elles amb mestral. Els vents dominants en el conjunt anemològic de Tarragona són el mestral i el xaloc. A l’hivern dominen el mestral i la tramuntana, seguint-los en freqüència el llevant. A la primavera, al mes de març, prevalen encara aquests vents del NO. i del N., però a l’abril s’igualen el mestral i el xaloc, i al maig, el vent més freqüent és el xaloc. A l’estiu, a les vuit del matí predomina el mestral, el qual és substituït, a partir de les nou, pel xaloc o el llebeig; però en general la superioritat correspon al primer d’aquests dos vents marins. A la tardor continua imperant el xaloc al mes de setembre, però a l’octubre apareixen novament el mestral i la tramuntana, els quals, al novembre, acaben per esdevenir dominants, característica que mantenen durant tot rhivern. L’ESTAT DEL CEL.- El cel és considerat serè quan la quantitat de núvols de totes les classes que el cobreixen és inferior a 2’4 octaus; nebulós, quan oscilla entre els 2’4 i 5’6 octaus, i cobert si passa dels 5’6 octaus. Doncs bé: les observacions realitzades entre 1903 i 1932 donen una mitjana anual de 44% de dies de cel serè, un 37% de cel nebulós i un 19 % de cel cobert, que vénen a donar una mitjana de 3’2 octaus de núvols per dia. És un valor intermedi entre el de 0’8-1’6 octaus dels deserts africans, i el de 5’6-8’4 octaus de les regions més plujoses del nord d’Europa. La nebolusitat mitjana mensual (percentatge de dies), és: G F M A M J J A S O N D Serè.......... 50 44 38 39 38 45 57 53 42 41 40 42 Nebulós.....31 35 39 40 41 40 34 36 39 39 35 35 Cobert.......19 21 23 21 21 15 9 11 19 20 25 23 I l’estacional, és: Prim. Est. Tard. Hiv. Serè...........45 38 52 41 Nebulós.....34 40 37 38 Cobert.......21 22 11 21 El mes amb més dies de cel serè és el juliol (57%), seguit de l’agost (53%) i el gener (50%); i els mesos amb més dies coberts són el novembre (25%), el març (23%) i el desembre (23%). Els canvis diaris de l’estat del cel que s’observen amb major frequència són aquests: el cel serè passa del 42% a les vuit del matí al 45% a les nou. Baixa al 40% a la una de la tarda, augmenta fins a 45 o 50% a les hores de la tarda, i davalla a 40% a les sis. A partir d’aquesta hora augmenten els percentatges del cel nebulós i cobert. LA HUMITAT ATMOSFÈRICA.- La mitjana anual de totes les observacions fetes entre 1908 i 1913, a les vuit del matí i a la una, les quatre i les sis de tarda, és de 69’1%. Els mesos més humits són el maig, amb una humitat relativa mitjana de 71’9%, el juny, amb 70’9; i el juliol, octubre i desembre, amb 70. La mitjana de màximes més elevada es registra el mes de març amb una humitat relativa d’un 95’9%, seguit del febrer amb 95 i el novembre amb 94’8. La de mínimes apareix al febrer amb 28,4 i el març amb 32’5. Les mínimes d’humitat solen correspondre a dies de cel serè o amb una o dues dècimes de núvols i vent del NO. i ONO. (mestral), que corre a una velocitat mitjana compresa entre els 350 i 900 km. per dia. Durant el dia la humitat varia igualment. És més forta a la nit i disminueix durant el dia sota la influència de la insolació. De les quatre hores diàries en què s’han fet observacions, la més humida és la de les vuit del matí, i la més seca la de la una de la tarda. El resultat estacional de les observacions és: Prim. Est. Tard. Hiv. Mitjana.......................67,9% 68,6% 70,1% 69,0% Màxima, a les 8..........71,3%. 69,1% 69,4% 70,7% Mínima, a les 13........62,6% 66,0% 68,9% 65,1% Els mesos en què la humitat relativa oscil·la amb major intensitat, són els de febrer (95% de mitjana màxima i 28,4% de mitjana mínima), abril (94 i 28,2%) i març (95,8 i 32,5%). Cal remarcar que l’altura del tossal on s’estén la ciutat de Tarragona fa que el grau d’humitat sigui diferent en diverses zones del casc urbà, i que en conjunt l’altura moderi la humitat. A més altura menys humitat. Així, l’observatori metereològic de la Universitat Pontifícia establert a la part més elevada de la ciutat, registrà, entre el 1903 i el 1907, una humitat relativa mitjana de 66%;. En canvi, l’observatori de l’Institut, que és una vintena de metres més baix, entre el 1908 i el 1913 registrà un 69’1%; i l’any 1960, al nivell del mar, al Club Nàutic la mitjana d’humitat relativa fou de 75’5%. A Tarragona les boires no tenen cap importància, ni per la frequència ni per la intensitat. LA DINÀMICA ATMOSFÈRICA.- La dinàmica atmosfèrica que modifica les valors dels elements climàtics ve determinada per factors d’ordre general i d’altres de geogràfics locals. Sumàriament recordem que, en conjunt, a Catalunya l’estat del temps és determinat: a) per les variacions que sofreix el règim de vents del SO. i els desplaçaments que aquests originen en el front que, al nord, formen amb l’aire polar (front polar), b) per les variacions promogudes pel centre d’acció peninsular; c) pel front mediterrani. L’acció conjugada d’aquests factors altera la circulació en general, i el resultat és una successió temporal d’estats atmosfèrics de les característiques seguents: Durant l’hivern, a Tarragona acostuma a dominar el temps fred i serè, promogut per l’anticicló peninsular, que va unit, de vegades, a masses d’aire siberià. A la primavera l’anticicló desapareix i intervé el front mediterrani. Aleshores es produeix una inestabilitat atmosfèrica al litoral. El front polar en retirada, prodecent del sud, actua en connexió amb el front mediterrani, i per aquest efecte les pluges s’allarguen. A l’estiu, desaparegut el front polar, es forma el cicló peninsular, puix que la massa d’aire sotmesa a una forta insolació i calentament, s’eleva i s’expansiona; aleshores origina els cúmuls tempestuosos que promouen tempestes locals, efímeres i de gran intensitat. A la tardor, el cicló peninsular es retira al Mediterrani i entra en joc, novament, el front mediterrani, que amb els vents de l’est origina abundants precipitacions. Amb tot, l’estat general atmosfèric s’altera per la irrupció de les depressions nordatlàntiques promogudes pel front polar que s’apropa, i les pluges es generalitzen. Finalment, l’aire fred s’instal·la després del pas del front polar en direcció sud, i ja entrem a l’hivern. Aquests canvis de temps són modificats parcialment pels efectes de les circumstàncies topogràfiques que intervenen en la distribució espacial de les valors dels elements climàtics. En el cas de Tarragona, ciutat situada a la Costa de Ponent catalana, els factors geogràfics que modifiquen el temps són: a) el Pirineu, que la resguarda de les depressions nordatlàntiques; i b) la Serralada Prelitoral, que limita el Camp de Tarragona i actua de pantalla contra els vents peninsulars. Amb tot, permet el pas del vent del NO. (mestral), que redueix les precipitacions del Camp en relació a les planes de la Costa de Llevant, no tan afectades per aquest corrent d’aire terral. TIPUS DE CLIMA.- Els elements climàtics defineixen el tipus de clima que es dóna en una determinada zona geogràfica. Els de la nostra ciutat sintetitzen les circumstàncies climàtiques que defineixen el clima mediterrani litoral. Les seves característiques essencials són: Una temperatura mitjana anual relativament alta, la més alta de Catalunya, influenciada per l’aigua tèbia de la Mediterrània. La isoterma que passa per Tarragona és de 16°. Els hiverns són tebis i els estius no excessivament calents, de manera que l’oscil·lació tèrmica anyal és la més petita de Catalunya (de 14 a 15°). Hi contribueix el grau higromètric, força elevat a causa de les masses d’aire mediterrani carregades de vapor. Aquesta humitat, si bé contribueix a mantenir un clima suau en limitar l’oscil·lació tèrmica, provoca a l’hivern un fred moll, molt més penetrant que el sec que porten els vents terrals. A l’estiu, malgrat la moderació de les temperatures, la calor humida resulta enganxosa per la manca d’evaporació, que dificulta la transpiració cutània. Amb tot, aquesta contingència a Tarragona és moderada, a causa de l’altura del tossal on el nucli urbà es troba. La pluviositat és per dessota de la isoieta dels 700 mm, que separa la Catalunya seca de la humida. A la Costa de Ponent, on està enclavada la nostra ciutat, les precipitacions mitjanes oscil·len entre els 400 i 500 mm. Influeixen principalment en la pluviositat els vents marins, humits, i, encara més, els llevants i vents del nord-est, que formen part de la circulació general i deixen la seva humitat als relleus més o menys immediats a la costa. Els mesos de gener, juliol i agost són normalment els més secs (menys de 30 i adhuc de 15 mm), i algunes vegades totalment eixuts. Cal subratllar que una tardor plujosa marca la condició mediterrània del clima tarragoní, particularmente el mes d’octubre. Altrament, les nevades són rares. El
quocient d’Emberger, que combina tres factors climàtics primordials
(mitjans de temperatures extremes, precipitació i evaporació),
és de 72, i inclou la ciutat de Tarragona a la regió bioclimàtica
mediterrània subhumida. FENOMENS METEOROLÒGICS EXCEPCIONALS No han mancat a Tarragona fenòmens meteorològics excepcionals, el record dels quals ens ha arribat gràcies a la descripció d’algun cronista local que n’ha trobat les dades, per constar registrat en actes municipals, o, més modernament, per haver estat notícia periodística d’interès en els diaris de la localitat. D’aquests fenòmens, allò que més ha impressionat els tarragonins que els presenciaren ha estat el conjunt de consequències funestes que els n’ha pervingut, i de vegades llur raresa. Heus ací els de més relleu que hem pogut aplegar. GLAÇADES.- La més antiga que coneixem és la de sant Tomàs de l’any 1601. Pocs detalls podem donar-ne, però el cronista Blanch, després d’assegurar que l’aigua del Francolí quedà feta una penca de glaç, diu que a la ciutat i al terme el fred fou tan cru, que ningú no en recordava un altre de semblant (3). En el segle passat es registraren dues glaçades extremament fortes, la del 13 de desembre de 1829 i la del 18 de gener de 1891. De la primera només sabem que rostí oliveres, garrofers i altres arbres que es tenen per resistents a les baixes temperatures (4). La segona fou promoguda per l’acció d’una ona de fred de tres dies de durada. El descens inusitat de la temperatura començà la nit del dia 17, en què el termòmetre marca 5º; l’endemà registrà la mínima extrema de -8°; i el fred cedí el dia 19, en què la temperatura es mantingué entre 2º i -3°. Es glaçaren el Francolí i el Gaià; a més, la glaçada matà garrofers, tarongers i molts d’altres arbres (5). En el segle actual la glaçada més forta ha estat la del 3 de febrer de 1956. El dia 2 el termòmetre ja registrà una temperatura de -2°, però la mínima absoluta de -5° la marcà a la matinada del dia 3. L’ona de fred esdevingué més crua pel fet que les baixes temperatures foren acompanyades d’un fort vent del nord-est, gelat, que causà la perdua massiva dels garrofers, tarongers, oliveres, palmeres, i plantes de l’horta del terme (6). D’efectes menys greus foren les glaçades del 2 de gener de 1905 i del 23 de desembre de 1944. En la primera, la temperatura mínima registrada fou de -3º, però féu estralls a l’agricultura el vent glacial que, com en la glaçada del 1956, acompanyà les baixes temperatures (7). En canvi, en la segona, si bé el termometre marcà -4°, fou d’efectes molt més moderats, perquè el temps es mantingué calmat i a les baixes temperatures seguí una nevada moderadora (8). AIGUATS.- El record d’aiguats de gran intensitat va aparellat amb el de grans avingudes i desbordaments del Francolí, amb tot i que les crescudes d’aquest riu són degudes a l’aigua que recull en indrets del seu curs, lluny del terme de Tarragona; però, com que els efectes dels desbordaments són tan perjudicials per a la ciutat com per al seu terme, i gairebé sempre es produeixen d’una manera directa, hom no pot evitar de relacionar els aiguats amb els desbordaments del Francolí. En el segle XV trobem consignades tres inundacions de l’horta de Tarragona per desbordaments del Francolí: la de gener del 1424, la de maig del 1427 i la de l’abril del 1453. Les dues últimes anaren acompanyades de forts aiguats a la ciutat, i sembla que la del 1453 fou la més violenta. En efecte, no solament s’emportà les preses dels molins de la ribera i causà molts danys a l’agricultura, com les anteriors, sinó que a més a més, destruí el pont de Tarragona i l’aigua arrossegà tanta terra de les hortes emplaçades entre el riu Clar i el Francolí, que calgué l’ajuda personal dels ciutadans per a omplir de terra el llit d’una torrentera que s’havia format. De la inundació del 1424, que, pel que sembla, no anà acompanyada de precipitacions locals abundants, sabem que els camins de la zona inundada quedaren tan malmesos, que es va haver de retardar la sortida dels carros de la ciutat que havien d’anar a cercar blat (9). A l’octubre del 1600 la intensitat de les pluges fou tan extraordinària , que hom no recordava haver vist una cosa semblant en molts anys. A Tarragona, aquestes pluges provocaren l’enderrocament d’algunes cases i, al terme, de molts masos. Els camins quedaren desfets i l’horta inundada pel desbordament dels rius Francolí i Clar (10). El desbordament més espectacular del Francolí en el segle XVIII fou el de sant Cristòfor, el dia 11 de juliol de 1792. Arrasà marges i diverses cases de pagès, arrencà arbres, s’emportà molts trossos de la sèquia major i deixà impracticables els camins (11). Del segle passat hom guarda el record de les riuades i aiguats de sant Francesc (10 d’octubre de 1829), de sant Bartomeu (24 d’agost de 1842), de sant Mateu (nit del 20 al 21 de setembre de 1850) i de santa Tecla (23 de setembre de 1874). L’aiguat de santa Tecla fou de proporcions tan grosses que, a Tarragona, encara serveix per a referir-se a una pluja extraordinària. El fet és que, a la una de la nit del dia 23 de setembre de 1874, estimulada pel llevant, començà a caure una pluja torrencial que continuà sense intermitències fins a les sis del matí. Mentre l’aigua causava desperfectes a diverses instal·lacions públiques i a cases de la ciutat, el Francolí es desbordava, i després d’inundar l’horta, l’aigua passava per damunt de les carreteres de Reus i València. A la riba esquerra del riu, els terraplens de la via del ferrocarril, més baixos que els actuals, contingueren l’aigua, fins que, destroçats en diversos llocs, aquesta inundà el Serrall i molts carrers del port. Ensems la gran avinguda s’emportava les restes del pont antic, els ponts del ferrocarril i rebentava més de cent metres de l’obra de la contrapunta del port que estava en construcció. La catàstrofe ocasionà tres víctimes (12). La riuada de sant Mateu del 1850 també fou causa d’un desbordament notable que ocasionà pèrdues valorades en 202.578 rals (13). En el segle actual s’ha produit un dels desbordaments més tràgics del Francolí, el dia de sant Lluc de 1930. L’aigua embassada a la Fàbrica de Tabacs acabà per trencar els murs que la contenien, i es precipità amb fúria contra el Serrall pel carrer de Pere Martell. S’emportà l’edifici del Club Nàutic, el bar "Buenos Aires" i causà molts desperfectes en altres edificis. Tanta fou l’aigua que saltà del llit del riu per la seva riba esquerra, que, a més del Serrall, quedà inundada tota la barriada portuària. Tambe sofriren grans danys l’horta que s’estén a la dreta del riu i les instal·lacions de la C.A.M.P.S.A.; però la cosa més greu fou que calgué lamentar set víctimes (14). El 12 d’octubre del 1935 es produí un nou desbordament de les mateixes característiques que l’anterior, però aquesta vegada l’avinguda no fou tan forta i els murs de la Fàbrica de Tabacs resistiren la pressió de l’aigua i evitaren, així, que es repetís el desastre (15). VENTADES.- Acostumen a provocar grans temporals els vents de l’est i sudest (llevants equinoccials). Es tracta sobretot de temporals marítims, de galernes, que durant bona part del segle passat, quan el port encara no era protegit contra aquestes ventades, causaren veritables catàstrofes entre els vaixells ancorats. De vegades la ventada s’ha presentat de sobte, quan els pescadors són a la mar, i aleshores cal témer per llur vida. El temporal més antic de que tenim dades és el del 29 de gener de 1805. Sembla que no fou de gran intensitat, per tal com de les embarcacions ancorades al port només es perderen tres barques i s’avariaren tres bergantins; però el fet té trascendència perque fou una de les proves esgrimides per l’Ajuntament de Reus contra la utilitat del port de Tarragona i va ésser adjuntada a la sol·licitud d’autorització per a construir el canal de Reus a Salou (16). També fou ben extraordinari pels seus efectes el temporal marítim promogut per un vent del S. SO. de gran intensitat, que durà del 24 al 28 de desembre de 1821. De 48 vaixells ancorats al port, 35 naufragaren i 9 tingueren avaries importants. Perderen la vida nou mariners (17). Després d’aquest temporal, en el mateix segle XIX anotem els de 1839, 1848, 1869 i 1886. El del 29 de novembre de 1839 destroçà vint-icinc vaixells refugiats al port, i obligà a embarrancar una fragata de guerra anglesa a la platja del Miracle (18). El batejat per Magriñá com a "huracà del sud del 1848" destruí tots els vaixells del port i arrencà la major part dels grans àlbers dels passeigs de la ciutat plantats feia prop de cinquanta anys (19). El del 2 de maig de 1869 fou provocat pel vent de l’oest, i afectà diversos vaixells del port, i produí desperfectes en edificis de la ciutat i als cultius i arbres del terme (20). Finalment, la ventada del 2 de març de 1889 fou d’una violència no mai vista a Tarragona, segons les cròniques del diari local de l’epoca. Féu volar fanals, arrencà arbres, volcà carros, s’endugué teulades, persianes, torretes, etc. El mar adquirí un aspecte imposant, però només sofriren desperfectes un parell de vaixells dels ancorats al port (21). Hem deixat per al final la ventada del 16 de juliol de 1846, perque presenta unes característiques poc comunes. A les quatre de la tarda, i tot de sobte, un vent huracanat i extremadament calent, que abrasava, assotà la ciutat. No es registraren desgràcies personals perque la ventada fou de curta diració. Precisament l’estiu d’aquest any fou molt calorós, i com que Nadal caigué en dijous, l’avi Sardà en les seves memòries recorda l’adagi de "Quan Nadal cau en dijous - compra pa per la família, - casca el camp - i ven els xais ". Així, doncs, sempre que la diada de Nadal s’escaigui en dijous, cal témer una mala anyada (22). LA PEDREGADA DEL 14 DE SETEMBRE DE 1828.- Les pedregades fortes a Tarragona són pràcticament desconegudes. Per això té el caràcter d’un fenomen excepcional la del 14 de setembre de 1828, que coneixem amb precisió per haver-la descrita el savi tarragoní Antoni Martí i Franquès. La seva durada fou de vint minuts i l’acompanyaren una abundant precipitació i un vent huracanat del NO. La pedra que caigué fou espessa i de diversos tamanys: algunes pedres feien tres, quatre i cinc lliures de pes; Martí assegura que fins n’hi havia de la mida d’un cap de persona, i qualificà el fenomen de catàstrofe horrorosa i no mai vista. Com a curiositat direm que, mentre la ciutat era afectada per la pedregada, al port no caigué ni pedra ni aigua (23). (l). Ras, Assaig clima. (2). "Diario Español" (Tarragona), 10 gener, 7 febrer, 8 març, 16 abril, 10 maig, 14 juny, 12 juliol, 10 agost, 15 setembre, 9 octubre, 29 novembre, 25 i 27 desembre de 1963. (3). Blanch, Arxiepiscopologi, II, 167. (4). Morera, Tarr. crist., V, 167. (5). "Diario de Tarragona", 20 gener 1891. (6). "Diario Español", 2, 3, 4 febrer 1956. (7). "Diario de Tarragona", 3 gener 1905. (8). "Diario Español", 24 febrer 1944. (9). Morera, Tarr. crist., III, 85, 95, 178 (10). Blanch, Arxiepiscopologi, 160. (11). Llibre d’actes municipal del 1792, f. 106, doc. 160. (12). "Diario de Tarragona", 24 setembre 1874. (14). "Diari de Tarragona", 19 octubre 1930. (16). Morera, Tarr. crist., V, 201. (17). Terrible temporal en el puerto de Tarragona las noches del 24 y 28 de diciembre de 1821, "Bol. Arq.", èp. 1.ª, any 1902, núm. 11, pàg. 253 (18). Llibre de l’avi Sardà, manuscrit, còpia en poder del senyor Josep Virgili. (20). "Diario de Tarragona", 3 maig 1869. (23). A. Quintana, Antoni Martí i Franquès (Barcelona 1935), 92. |
||
| Disseny i digitalització: Copyright © OASI / Diputació de Tarragona 2000-2001 |