|
|
Capítol III En tota l'àrea del terme municipal de Tarragona no s’han trobat vestigis que confirmin l’assentament humà en temps anteriors als pre-romans, tot i que a la comarca de què forma part hagin aparegut abundants restes arqueològiques que es remunten als darrers temps del Paleolític. Semblaria, doncs, aconsellable d’iniciar la nostra tasca al moment en què serà possible de referir-nos, de manera concreta, a un poblat identificable amb la romana Tàrraco, és a dir, a uns segles immediatament anteriors a l’arribada dels romans, que és quan comencen d’aparèixer documents que permeten d’enfocar el problema de la naixença de la nostra ciutat, però llavors el lector no podria seguir prou bé les interpretacions que els especialistes donen a aquests documents que, al capdavall, són com peces d’un trencaclosques que encaixen en el conjunt general. D’aquí la necessitat d’esmerçar unes pàgines a resumir els moviments humans de la Prehistòria que, segons sembla, afectaren la nostra comarca. I esperem que, malgrat els defectes que necessàriament tenen els resums, l’exposició serà suficient per a aclarir el sentit dels problemes que planteja l’estudi de la gènesi de la ciutat. ELS POBLADORS DEL NEOLÍTIC.- La infatigable labor de Salvador Vilaseca en l’exploració de les nostres comarques ha permès de comprovar que a la primera etapa del Neolític - moment de llur entrada a la història del nostre món - , quan els caçadors deixen pas als pastors que s’assenten sobre la terra on viuen, les serralades que limiten el Camp de Tarragona eren poblades. Es tracta d’homes que formaven part d’un món cultural típicament mediterrani, d’origen oriental, i que vivien en coves cap allà a l’any 4000 a.J.C. És dins la segona etapa del Neolític quan apareixen els veritables primers pagesos de la nostra terra, gent anomenada dels "sepulcres en fossa", colonitzadors de les planes i organitzadors dels més primitius poblats. Els trobem a les nostres comarques en el tercer mil·leni a.J.C., però encara no s’ha posat en clar d’on arribaren les influències que determinaren llur cultura. Abans es creia que era una projecció de la del nucli d’Almeria; avui hi ha tendència a admetre la hipòtesi d’una influència europea. En el segon mil·leni a. J. C., ja en el període eneolític, sembIa que una variacíó climàtica produí a l’Occident europeu una època càlida i seca que originà un retrocés dels habitants de les planes cap a les zones muntanyenques. Altrament, potser arribà a la nostra terra gent nova, europea, amb l’anomenada cultura megalítica; però, en tot cas, sembla que no penetraren fins a la comarca tarragonina, on perduraren fins a l’epoca hallstàttica tradicionals maneres de treballar el sílex conservades des del Paleomesolític (jaciments de sílex de la superfície). LES INVASIONS INDOEUROPEES.- Després d’alguns segles encara mal coneguts, a les acaballes del segon mil·leni, travessaren el Pirineu grups de gent oriunda de les zones alpines occidentals i dels territoris ligurs, que es caracteritzen per l’ús de ceràmica polida negra o fosca, sense decorar, amb anses d’"apèndix de botó", anomenada ceràmica de Polada. Arribaren, almenys, fins a la línia de l’Ebre, i, segons Maluquer, que és qui primer ha assenyalat aquesta influència, devia tractar-se d’uns emigrats ligurs o indo europeus que passaren el Pirineu pressionats per desplaçaments de pobles en el centreorient europeu. Desconeixem l’evolució posterior d’aquests indoeuropeus que desenvoluparen una cultura de bronze en diverses comarques catalanes, paralella a l’argàrica en el seu estat més florent, i preludiaren els moviments de la gent dels "Urnerfelder" (camps d’urnes) i de la cultura hallstàttica normal a Catalunya. És probable que vagin arribar en petits grups i acabessin absorbits per la població indígena (1). A partir de 900-800 a.J.C., des de l’alta Austria començà a estendre’s la cultura hallstàttica que, cap al segle V, acabà per dominar tot l’occident europeu. Deixant de banda el problema que representa la sistematització de les onades dels nous immigrats europeus que passaren el Pirineu (2), diem amb Maluquer que, a Catalunya, el material arqueològic conegut permet la distinció de dos grups de nou arribats: el "grup de Terrassa", estès per terres del litoral amb penetracions a les planes de l’interior de fàcil accés, com el Vallès, i el "grup d’Agullana-el Molar" - nom de les dues estacions més extremes -, que ocupa les zones muntanyenques immediates a la costa. El primer era format per una població que es dedicava amb preferència a l’agricultura, i integraven el segon pastors i ramaders (3). Els trets culturals més característics d’aquesta gent procedent de l’Europa central, són l’ús de ceràmica acanalada i la incineració de cadàvers. Les cendres, les ficaven en urnes que enterraven en cementiris, per la qual cosa aquest estrat de població prehistòrica es coneix pel de la cultura dels "camps d’umes". A les comarques meridionals del Principat els descobriments i estudis de Salvador Vilaseca permeten de seguir, en els seus diversos graus, l’evolució de la cultura dels camps d’urnes. Les coves del Janet i Marcó (Tivissa) donen els vasos més antics dels coneguts a Catalunya, del tipus "Terrassa I". Pertanyen a l’Hallstàttic B, i l’autor citat els data entre els segles X i IX. La necròpolis de les Obagues (Ulldemolins) correspon al "Terrassa II" (segles VIII-VII) i representaria un enllaç entre la varietat de la costa i la de l’interior. L’estació del Molar, amb els seus 200 sepulcres, devia abraçar els segles VII i VI - probablement és equivalent a l’estaciodel Coll del Moro, de Gandesa - i assenyalar la decadència de la cultura dels camps d’urnes pròpiament dita. Finalment, Vilaseca distingeix altres tipus, com el de l’estació ja citada del Coll del Moro i el de la serra d’Almos (Tivissa), de caràcter posthallstàttic, amb influències veritablement cèltiques (4). ¿A quin grup ètnic pertanyien els qui introduiren i desenvoluparen la cultura dels camps d’urnes a la nostra terra? Actualment la discussió està entre els celtes i els ligurs. Bosch i Gimpera sosté la tesi de diverses invasions celtes des del segle IX al VIII (5). Menéndez Pidal proposa una solució ambro-ligur, grup ètnic cosí germà dels celtes (6). Hi ha qui opina que pot tractar-se d’una branca dels il·liris mesclada amb ambro-ligurs. Vilaseca creu en l’existència d’una unitat cultural promoguda per l’element celta-ligur, que abraçaria el SE. de França i el NO. d’Itàlia, amb una prolongació fins a Catalunya (7). Si no hi ha acord sobre el grup ètnic que introduí a les nostres comarques la cultura dels camps d’urnes tampoc no n’hi ha sobre la seva cronologia. Les xifres de Bosch i de Vilaseca responen al que en podríem dir cronologia llarga. En canvi, Almagro, partidari de la cronologia curta, creu que, malgrat l’aspecte primitiu de la ceràmica acanalada, caldria rebaixar-ne l’antiguitat, i proposa per al període I el temps comprès entre els anys 800 i 600 i per al període II, el comprès entre el 600 i 400 (8). ELS IBERS.- Vilaseca fa notar que la penetració progressiva dels elements culturals europeus en el substrat iberomediterrani no degué produir-se mitjançant invasions massives (9). Els invasors introduiren l’arada, la tracció animal, la roda i la gran agricultura; substituiren el ritual de la inhumanació pel de la incineració, portaren noves tecniques de treballar el metall, noves institucions i, probablement, una nova religió. ¿Aconseguiren d’assimilar la població indígena o foren assimilats per ella? Segons Maluquer, és probable que a la llarga, s’operés una fusió en què dominà l’element humà nadiu, el qual, a la vegada, assimilà els avenços tècnics i les bases econòmiques noves. Així tindríem una població bàsica pre-indoeuropea, iberomediterrània que, en contacte amb els emigrats europeus, degué augmentar el seu nivell de vida i conservar els seus trets antropològics i molts aspectes de la seva vida espiritual, malgrat el mestissatge obligat, en especial a les zones baixes (10). Això, en termes generals, però, com que l’element pre-indoeuropeu ibèric no estava distribuit amb uniformitat ni reaccionà arreu igualment, resultà que, mentre en unes comarques sobrevisqué, en d’altres fou absorbit pels nou vinguts. Sembla que on els indígenes reeixiren a conservar més intacta la propia personalitat fou al llevant peninsular (11). I aquesta població és la que amb el nom d’ibers apareix en els textos antics. Aleshores aparegueren al litoral català els colonitzadors i comerciants grecs, i l’impacte que feren en la civilització indígena fou de consideració. Vegem-ne el mecanisme. L’expansió grega a Occident presenta dues etapes separades per un interval d’una cinquantena d’anys: la primera s’estén del segle VII a lany 535 (batalla d’Alàlia), i la segona arrenca vers l’any 480 i s’allarga fins després de l’arribada dels romans. En una etapa i en l’altra la intensitat de contacte entre els colonitzadors hel·lènics i els hispans fou molt més forta a les comarques del litoral que s’estenen des de sud del Xúquer fins a Andalusia, que no pas a les del litoral del Principat. De fet, de la primera etapa expansiva en aquest litoral, només coneixem la primerenca factoria de Rhode (segle VII), aviat desapareguda, i la d’Empúries, fundada al principi del segle V. A partir de l’any 425 els atenesos conquistaren tots els mercats del litoral de la Península, des del Pirineu fins a Andalusia, i desenvoluparen un comerç a gran escala amb la producció dels seus artesans. A tot el litoral i fins i tot a l’interior es troben en gran abundancia vasos decorats amb figures roges, i vaixella negra amb temes geomètrics fets a motlle, per tota decoració. Aquesta introducció massiva de ceràmica i de tota mena de productes d’artesania causaren un impacte favorable entre els indígenes de la zona meridional hispànica, els de major capacitat receptiva, pel fet d’haver mantingut des de feia segles relacions directes amb les cultures del Mediterrani oriental. I nasqué al sud-est de la nostra Península un art ibèric primerenc (segle VI) derivat de les influències gregues i púniques. En canvi, al nord de l’Ebre, el complex ètnic format pels antics hispans més o menys mesclats amb celtes o ambrons, no estava tan preparat per a assimilar les noves aportacions gregues, i, per això, la cultura anomenada ibèrica havia de manifestar-se més tardana i més pobra. A una banda i altra del Pirineu, en una primera etapa iniciada el segle VI al sud de França, i a primeria del V al nord de Catalunya, la influència grega estimulà els indígenes a la construcció d’"oppides", centres urbans per a comerciar organitzats per a la defensa. En ells apareix ceràmica grega tornejada que més tard els indígenes copiaran tot produint una ceràmica amb motius ornamentals més pobres que en la del sudest (12). La cronologia de la cultura ibèrica constitueix un altre problema encara no resolt. Les primeres manifestacions són del segle VI a.C., i les darreres, del segle I d.C. El seu moment més brillant (ceràmica decorada amb figures humanes i d’animals, dels tipus Elx-Archena i Oliva-Llíria) no va més enllà del segle I a.C., ja en plena romanització de la Península (13). Al Camp de Tarragona les estacions ibèriques pre-romanes i de l’època romana són nombroses. A la riba del Francolí es troben les de Fontscaldes, Valls i Vallmoll (per explorar). Possiblement un reconeixement sistemàtic de la contrada donaria com a resultat el descobriment de noves estacions. LES FONTS LITERÀRIES.- Podem dividir les informacions procedents dels textos clàssics en dos grups ben determinats: anteriors i posteriors a la segona guerra púnica. Unes i altres són molt escasses. Les primeres, de procedència grega, tenen el defecte d’ésser molt vagues i, a vegades, falses, per tal com la nostra terra quedava a l’extrem occidental del món grec i els era mal coneguda. Les segones reflecteixen una situació contemporània o posterior a l’arribada dels romans. Sovint mesclen notícies de distints períodes i creen situacions confuses, amb el conseguent perill d’interpretar-les falsament. El document acceptat com a més antic, per bé que arribat fins a nosaltres en reconstrucció feta a posteriori, és la famosa Ora maritima, que descriu el litoral hispànic. L’autor és un poeta marsellès del Baix Imperi romà (segle IV), anomenat Rufus Festus Avienus. Com a peça literària, el poema d’Avienus és mediocre, i seguint els gustos literaris de l’època, l’autor procurà de fer-ne una obra d’estil arcaic. Per a assolir-ho recorregué a les fonts geogràfiques gregues i púniques més antigues que troba, i aleshores, amb imaginació de poeta, les combina i mistifica de la millor manera que sabé, amb informacions manllevades a autors del seu temps (14). En aquestes condicions, resulta que l’obra d’Avienus és un veritable mar de confusions. Dóna notícies d’una situació de la nostra costa que es remunten als segles VI i V a.C., però tan barrejades amb altres d’èpoques posteriors i totes amanides amb figures retòriques pròpies d’un període de decadència, que no hi ha manera de destriar la part realment arcaica del poema. Altrament, un poeta no pot ésser interpretat com un geògraf o un matemàtic, i així hem de considerar-ho, si amb les descripcions de l’Ora maritima pretenem de reconstruir una zona geogràfica. Com diu Terradell: "Després d’haver regirat l’Ora maritima del dret i del revés i d’haver passat hores i hores llegint comentaris diversos - que gairebé mai no coincideixen -, la reacció més normal és dir: Deixem-ho córrer, tanquem Avienus i no en parlem més" (15); però tot seguit reconeix que el document, bo o dolent, és el que ens pinta amb més detalls la situació de les nostres costes en una època de la qual no ens ha arribat pràcticament cap més notícia escrita. "I és clar", acaba, "no tenim més remei que tornar a veure si en podem treure l’entrellat". S’escau que Avienus dedica uns quants versos a la descripció de la costa que va de Salou a Tarragona, i entre aquests dos punts geogràfics emplaça el poblat de Cal·lípolis, del qual no parla ningú més. Per això, vulguem o no vulguem, hem de posar especial atenció en aquest document. Molt més vague és Hacateu (segona meitat del segle V a.C.), del qual ens han arribat fragments de la seva geografia a través d’Esteve de Bizanci, un altre autor del Baix Imperi romà. Situa els edetes a la regió valenciana i, més al nord, els ileraugates i els misgetes (16). Finalment, anterior a les guerres hannibàliques tenim una altra notícia escrita de gran interès, que mereix molt més crèdit que la que ens proporciona l’Ora maritima. Es tracta d’un passatge de l’obra d’Eratòstenes (segle III a.C.), aprofitada per Estrabó, i que parla així de Tàrrakon: "Eratòstenes diu que també té una estació maritima; però Artemidor el contradiu i nega que tingui un lloc apropiat per a ancorar" (17). Altrament, és possible que procedeixi d’Eratòstenes la notícia etnogràfica que dóna Estrabó, segons la qual en la zona compresa entre l’Ebre i el Pirineu vivien uns quants edetans, "i la resta, els esmentats indigetes, dividits en quatre parts" (18). Els escriptors que classifiquem en un segon grup i que visqueren posteriorment a la segona de les guerres púniques, tampoc no són gaire explícits. En realitat, els que es refereixen a una situació anterior o coetània a l’arribada dels romans a la nostra terra només son Polibi i Livi. I bé podem dir que ni amb l’un ni amb l’altre no hem pas estat sortosos, perquè mentre esmenten diverses tribus ibèriques radicades en el territori català, no diuen res de la tribu que ocupava el Camp de Tarragona. Es limiten a donar fe de l’existència de la base militar romana de Tàrraco. Contemporanis a Livi (segle I d.C.) són Plini i Ptolomeu, els dos escriptors clàssics que més notícies ens donen de l’etnografia de les nostres comarques. Són, com podeu veure, tardans, i no pretenen de situar-se dos o tres-cents anys enrera, sinó d’explicar un estat de coses contemporànies al temps en què escrivien. I això és un detall que s’ha de valorar com mereix, perquè és ben-palès que aquesta ména de notícies han d’ésser acollides amb escepticisme, si volem usar-les per a reconstruir situacions d’abans de la intervenció romana al nostre país. Tampoc no podem passar per alt que les directrius polítiques dels romans determinaren la reestructuració etnogràfica d’algunes comarques ibèriques, la qual cosa és un nou argument a considerar contra l’ús de notícies tan tardanes com les de Plini i Ptolomeu. Amb tot, com que aquests dos autors són els únics que, d’una manera concreta, situen un grup ètnic a la nostra comarca, no en podem prescindir, com tampoc no podem prescindir, segons que hem anunciat, de l’Ora maritima, malgrat els inconvenients que això pressuposa. Segons Plini a la regió de l’Ebre vivien els ilercaons o ilercavons; a continuació venien la regió dels cessetans, el riu Subi, Tàrraco, els ilergetes amb el poblat de Súbur, el Llobregat, els laietans i els indigetes (19). Ptolomeu situa els ilercaons o ilercavons a la comarca tortosina i, seguidament, els cessetans amb Tàrraco i Súbur, i els laietans amb Bàrcino; a l’interior, limitant amb les tribus de la costa, situa els ilergetes i els lacetans (20). ELS TESTIMONIS MONETALS.- Es coneix una dracma ibero-emporitana-del tipus corinti-siracusà, amb el cap de nimfa rodejada de delfins a l’anvers, i amb un pegàs volant i la llegenda Tarakon-salir al revers (21). Sembla que aquest tipus de moneda començà a circular vers l’any 250 a.C., i desaparegué al primer quart del segle II (22). De la mateixa època deu ésser una altra suposada dracma de les mateixes característiques que l’anterior, amb la inscripció de Kose, seca identificada amb la de Tarragona. Aquesta moneda "sensacional", com ha indicat F. Mateu i Llopis, és única i sospitosa. Per això caldria estudiar-la més detingudament. Si fos autèntica plantejaria problemes de gran interès, com el de la coexistència de dues seques en un mateix lloc, o bé el de la prioritat de l’una sobre l’altra. La problemàtica arrenca de la suposició d’acceptar una dualitat de topònims Kose-Tàrakon o Tarràkon per a un mateix lloc, i d’admetre que els cessetans estaven fincats a les contrades tarragonines en temps pre-romans. Les monedes ibero-romanes amb la llegenda Kese o Kesse són del segle II a.C. Es tracta, doncs, de documents que no podem utilitzar per a establir l’etnografia de les nostres comarques en el segle III a.C., ni per a ajudar-nos a resoldre el problema de l’existència d’un poblat ibèric on després fou construida la romana Tàrraco. Amb tot, hem de referir-nos a aquestes monedes precisament aquí, perquè les haurem d’emprar com a testimonis per a argumentar determinades interpretacions, especialment les que es referiran a la dualitat de topònims Kese o Kesse / Tàrakon o Tàrrakon. La gran rebel·lió de les tribus ibèriques serví de pretext a Cató per a saquejar-les. Entre els anys 198 i 197 a. C. s’apoderà de la moneda ibèrica d’argent en circulació (dracmes fetes a imitació de les d’Empúries, entre les quals cal incloure les de Tàrrakon-salir i la que sembla de Kose), i la substituí per una altra de bronze ajustada al sistema monetari romà. Més tard, en un moment no anterior a l’any 175, apareixen els denaris i quinaris d’argent ibèrics del mateix pes que la moneda romana fixat per la llei Flamínia (23). Doncs bé: la història monetària ensenya que l’element conqueridor o dominador no substitueix, tot d’un plegat, la moneda del vençut, ans l’adapta gradualment al seu sistema. A aquest principi es degué que la nova moneda de base metrològica romana conservés el signe de sobirania de la tribu que la batia, i que les encunyacions fossin de gust ibèric. Així aparegueren a tota la zona ibèrica hispana les sèries monetals del tipus del genet amb llegendes ibèriques. A la zona costanera, l’as (unitat monetària) presenta a l’anvers una testa baronívola imberbe o barbuda, i al revers un genet amb una palma. Els més antics són de mida gran i pertanyen a seques catalanes. Després, quan ja s’havien encunyat algunes series de bronze, foren posats en circulació els denaris i quinaris d’argent que presenten, al revers, un genet amb un ram a l’espatlla conduint un altre cavall. Entre les monedes del grup del genet amb palma figuren les de Kese o Kesse, de les quals n’han estat trobades grans quantitats dins l’àrea de Tàrraco, i per aquesta i altres coincidències, s’admet que foren encunyades en aquesta ciutat (24). Com sigui que, per altra part, en Plini i en Ptolomeu apareixen els cessetans com una tribu ibèrica que ocupa les comarques meridionals del Principat, hom no ha dubtat a establir l’equació Kese /Kesse = Tàrakon / Tàrraco, i al mateix temps ha establert la hipòtesi de la superposició de dos elements ètnics representats per cada un dels dos topònims: un de més antic, de nomenclatura desconeguda, el de Taràkon, i el cessetà, de Kesse, més modern. LES TROBALLES ARQUEOLÒGIQUES.- Quan el grau de noblesa d’una ciutat és mesurava per la seva antiguitat, Tarragona presentava el testimoni de la seva muralla megalítica com a prova d’una llunyana naixença. Aparentment, l’obra és d’una factura tan primitiva que encaixava en qualsevol origen més o menys llegendari, sempre que la llegenda fos prou antiga. Fins i tot, quan la llegenda deixà pas a les teories científiques, s’atribuí a la muralla una antiguitat extraordinària. No cal dir que, fins fa pocs anys, era l’argument decisiu que desvirtuava l’afirmació pliniana "Tarraco Scipionum opus". És curiós de veure com la muralla megalítica de Tarragona s’ha rejovenit, alhora que l’arqueologia ha madurat com a ciència. No fa gaire més de deu anys, encara es tenia per obra ibèrica del segle V o IV a. C., és a dir, pre-romana, malgrat les dificultats per a explicar l’existència d’un poblat tan extens en una època en què l’estructura política indígena es trobava encara en un estat embrionari. Resultava que quatre quilòmetres de muralla eren massa muralla per a un poblat ibèric. Recentment, fa uns dotze anys , hom féu un estudi estratigràfic intensiu del contingut de l’interior de la muralla megalítica en diversos sectors, fins a la seva part més inferior, i el resultat retornà el prestigi perdut a la frase de Plini. En efecte: en els estrats de major antiguitat aparegué sempre terrissa ibèrica mesclada amb altra de campaniana B, que permet d’establir com a data "ante quem" per a la construció de la muralla, els primers anys de l’ocupació romana (25). Només excepcionalment es trobaren mesclats amb aquesta terrissa dos fragments diminuts de ceràmica italiota (segles IV-III a. J.), que és una mena d’adaptació dels models grecs de la metròpolis feta pels grecs de les colònies itàliques (26). A Tarragona, que sapiguem, d’aquesta ceràmica no se n’ha descobert en cap més lloc, però se n’han trobat fragments al Codony, a uns set quilòmetres de Tarragona, en rectificar la carretera de Valls. El fet que la presència de la ceràmica italiota no sigui persistent com la ibèrica i la campanania a l’interior de la muralla, sinó reduida a dos fragments diminuts; el fet que a la ciutat, fins ara, no n’hagi aparegut cap més fragment, invalida el testimoni per a fixar una cronologia. Altrament, cal pensar que per a omplir la muralla calgué remoure una fabulosa quantitat de terra, entre la qual i no precisament a la superfície, podria haver-hi els fragments de ceràmica italiota. Si malgrat els resultats de l’estudi estratigràfic, la tècnica dels constructors de la muralla megalítica de Tarragona no tingués cap prototipus entre les construccions romanes contemporànies, podriem usar d’aquesta contingència per argumentar a favor d’uns constructors pre-romans; però com que la tècnica que podríem dir-ne "ciclòpia" era molt emprada a Italia durant l’època hellenística - que, fins i tot, arriba a aconseguir l’època augústea - , queda descartat l’argument ibèric en contra de l’argument romà. També el tan discutit argument dels caps esculpits a la torre de Sant Magí encaixa perfectament amb la cronologia i els costums introduïts entre les legions romanes que desembarcaren a Catalunya, per tal com a les darreries del segle III a.C. estava en vigor el costum etrusc d’ornamentar les portes de les ciutats amb testes humanes esculpides (26a). Descartada la muralla megalítica com a document utilitzable en referir-nos a temps pre-romans, només ens resta revisar les troballes de mossen Serra i Vilaró, de l’any 1925 i següents, en desmuntar el terreny per obrir l’actual carrer de Lleida. Gairebé adossats a la part interior de la muralla megalítica, aparegueren tres nivells estratigrafics sota el paviment de l’època romana imperial. En el més inferior, el nostre arqueòleg descobrí ceràmica tosca treballada a mà, sense pintar, barrejada amb una altra de factura ibèrica pintada de color vermell, decorada amb motius animals i humans. En el nivell mitjà aparegué ceràmica ibèrica decorada amb motius geomètrics i ceràmica campaniana negra, i en el superior hom troba ceràmica ibèrica decorada amb dibuixos geomètrics, mesclada amb "terra sigillata" (27). Seguint la cronologia aleshores vigent, Serra i Vilaró datà la ceràmica del primer nivell com dels segles V-IV a.C., la del segon com dels segles IV-III a.C., i la del tercer la situà en un període que aniria del segle III al I a.C. Aquesta cronologia anava bé a la teoria etnogràfica posada en vigencia per Bosch i Gimpera en aquells temps, segons la qual els cessetans ocuparen el Camp de Tarragona vers el segle IV a. C. - la ceràmica del segon estrat seria cessetana - i dominaren la població més antiga (ceràmica del primer estrat). Per consolidar la seva hipòtesi, Serra i Vilaró observava que, entre els nivells I i II va veure restes de destrucció violenta, testimoni d’un suposat assalt i destrucció de la ciutat ibèrica per les hosts de Cneu Escipió l’any 218 a.C (28). En els darrers trenta-cinc anys la cronologia de la ceràmica ibèrica ha sofert moltes modificacions, tot i que encara no s’ha arribat a una definitiva solució del problema. Avui s’admet que la ceràmica descoberta per Serra i Vilaró decorada amb figures humanes i cavalls, s’acosta més a la d’Azaila que a la de l’est i el sudest peninsulars (Llíria i Archena) (29). I la ceràmica d’Azaila és, segons sembla, del segle I a.C. El tipus de ceràmica decorada amb dibuixos geomètrics és més difícil de datar, perquè se’n troba des dels segles V-IV a.C., fins a les primeres dècades de la nostra era, sense modificacions apreciables en els temes (30); però, en canvi, és segura la cronologia de la ceràmica campaniana de color negre brillant, que va del segle II a.C. fins a l’aparició de la "terra sigillata" al darrer quart del segle I a.C. (31). Observem com amb l’afinament de la cronologia perd valor aquest document arqueològic, amb tot i que encara en té. Per poder-ne fer un ús adequat, caldrà esperar que s’airegi el problema de la cronologia de la ceràmica ibèrica al nostre país. Encara hem d’afegir una darrera observació a la questió dels documents arqueològics. És aquesta: Serra i Vilaró identificà l’estratigrafia ibero-romana estudiada per ell, amb la descrita per Hernández Sanahuja com a pròpia de l’àrea de la pedrera del Port, i que fou desmuntada al segle passat, en un nivell inferior a aquell en què apareix "terra sigillata" (32). Això acaba d’una vegada amb una interpretació errònia del document arqueològic que, si bé és tolerable en el cas del benemèrit Henández Sanahuja, creador de l’arqueologia tarragonina aviat farà cent anys, avui resulta absolutament anacrònica. Amb tot el que hem dit no queda altre remei que deixar en suspens l’al·legació del document arqueològic en tractar del període pre-romà, llevat dels fragments de ceràmica italiota. Almenys, tenint en compte tot allò que, fins avui, ha sortit a flor de la superfície del tossal tarragoní i ha pogut ésser estudiat amb la metodologia moderna. L’ENIGMA DE CAL·LÍPOLIS.- La discutida i confusa Ora maritima dedica a la costa de la nostra comarca aquests versos:
Els versos precisen que, entre les arenes d’una llarga platja, en una època anterior s’alçà la ciutat de Salauris i l’antiga Cal·lípolis. Després d’aquesta platja, continua el poema, venia Tàrraco. La notícia d’aquesta ciutat anomenada Cal·lípolis és única, i com que els esforços realitzats per localitzar-la han resultat fallits, ha esdevingut un enigma. Hom es pregunta si realment ha existit, o es tracta només d’una fantasia poètica. Per desemmascarar aquest enigma hom ha cercat Cal·lípolis per tota la costa, entre Salou i Tarragona, sense que enlloc hagin aparegut restes d’un poblat indígena o grec dels temps pre-romans. A la vista d’aquest resultat negatiu, hom ha recorregut als estudis sistemàtics de la topografia del terreny i a les visions marítimes del paisatge per identificar el lloc on s’aixecava la famosa ciutat, sense que tampoc s’hagi arribat a res de positiu. També s’ha pensat que l’antiga Cal·lípolis, víctima de moviments marítims, podria haver-la engolida el mar. La desaparició misteriosa de ciutats conegudes únicament pel testimoni de l’Ora maritima, com l’empordanesa Cipsela i la tarragonina Cal·lípolis, al litoral català, ha fet sospitar si només són un producte de la imaginació poètica d’Avienus; però cal no perdre de vista que són moltes les ciutats no ja pre-romanes, sinó romanes, d’existència certa, que no han estat localitzades. En no aparèixer Cal·lípolis enlloc, s’ha pensat a identificar-la amb Tàrraco (33). La descripció d’unes poderoses muralles concorda amb una visió marítima de la capital de la Tarraconense; però aleshores, ¿d’on hauria tret Avienus el topònim grec - perquè Cal·lípolis és un topònim grec que vol dir ciutat bella - , i per què l’hauria situat entre Salauris i Tàrraco? Enmig del confusionisme una cosa és certa: que la descripció de Cal·lipolis en res no recorda un petit poblat indígena o una modesta factoria grega, sinó una ciutat dotada de grans edificis i de muralles poderoses. Doncs bé: avui als arqueòlegs els sembla impossible l’aparició, a les nostres costes, d’una ciutat de les característiques de Cal·lípolis, en el segle VI o V a.C. En efecte: en cap dels poblats ibèrics coneguts no s’han trobat vestigis d’edificis públics ni de temples, i, per conseguent, estan mancats d’elements d’arquitectura noble o d’altres amb finalitat decorativa. "Tot té un aire marcadament primari", remarca Terradell, i afegeix: "Les muralles, que són sovint les obres de més envergadura, no mostren gaires perfeccions arquitectòniques" (34). Més encara: se sap que al segle VI a.C. encara no s’havien construït els primers "oppides" ibèrics catalans i, per consegüent, mal pot admetre’s en aquesta època l’existència d’una ciutat indígena que "per l’alta elevació de les seves muralles i pels excelsos trespols" s’aixequés "als aires". Sigui com sigui, per ara, Cal·lípolis és un enigma que guarda la Història, i res més (35). TÀRRAKON O TÀRAKON, POBLAT INDÍGENA PRE-ROMÀ.- Sense disposar de restes arqueològiques pre-romanes segures en el tossal on és emplaçada l’actual ciutat de Tarragona, ens trobaríem com en el cas de Cal·lípolis si no fos per la dracma amb la llegenda de Tàrakon-salir i de la notícia d’Eratòstenes que es refereix a Tàrrakon. Ambdós documents són practicament de la mateixa època - les dracmes com la nostra començaren a circular vers l’any 250 a.C. (36), i Eratòstenes escrivia a la segona meitat del segle II a.C. -, la qual cosa no deixa d’ésser una coincidència molt remarcable i favorable per a inclinar-nos per l’autenticitat del topònim. L’anàlisi de la notícia eratosteniana només ens ensenya que a la segona meitat del segle III a.C., en un moment històric no gaire llunyà de l’arribada dels romans, en un lloc que Estrabó identifica amb el de la romana Tàrraco, hi havia un poblat conegut pels grecs amb el nom de Tàrrakon. A això podríem afegir, encara, que Estrabó dóna una visió marítima del poblat, oposada a la idea d’altura o elevació. La dracma reforça la veracitat de la notícia literària, i com a novetat aporta que el poblat indígena comerciava amb els grecs, probablement d’Empúries, a través dels quals podia haver arribat la ceràmica italiota trobada al Codony i a la muralla; cosa que fa pensar en la possibilitat que, directament, els grecs establerts a Itàlia es relacionessin amb els nadius de la nostra comarca. De fet, doncs, el que resta del poblat pre-roma és un topònim; per consegüent, cal acudir als lingüistes per a veure si ens poden precisar alguna cosa més de Tàrrakon o Tàrakon. No oblidem que, en aquests darrers anys, la lingüística ha fet grans progressos i ha esdevingut un auxiliar apreciable per als arqueòlegs i historiadors. Unaniment accepten que el topònim Tàrakon o Tàrrakon és de filiació indígena, presentat en grafia grega, com més tard prendrà la forma llatina de Tàrraco. Admès aquest principi, els esforços s’han dirigit a esbrinar l’etimologia del topònim; i els resultats obtinguts, si bé encara molt discutibles, representen una notable aportació per a arribar al fons d’una qüestió tan fosca com la del mateix origen de Tarragona. Vegem-los. Cap allà als anys trenta, Battisti i altres italians assenyalaren l’existència d’un substrat de població mediterrània, pre-indoeuropea, a la qual pertanyeria la base toponímica -tar(r). Aquest element toponomàstic no estaria limitat a una àrea determinada, sinó que s’estendria per tot el Mediterrani des de l’Asia Menor fins a les costes de la Península Ibèrica (37). Més modernament, l’investigador J. Vallejo ha intentat d’aclarir la procedència i les vies d’introducció a Espanya de la base -tar(r) i del sufix (a) c-. Diu que al sud de Franca constitueixen una onomàstica pre-gala i que alguns dels topònims més típics amb -tar(r) es troben en territori ligur. Creu que tant la base com el sufix arribaren a la nostra península pel Pirineu, i observa que ambdós elements es troben representats gairebé exclusivament al NE. d’aquella (38). Aquests resultats, argumentats amb un aparell científic remarcable, i combinats amb els obtinguts pels arqueòlegs en l’estudi de les probables invasions indoeuropees, menen a pensar que els introductors a la nostra terra dels toponims que comentem foren els homes que desplegaren la cultura dels "camps d’urnes". De tota manera, cal remarcar que aquesta hipòtesi s’oposa, en aparença, a la idea llançada per Battisti que relaciona la base -tar(r) amb un substrat huma pre-indoeuropeu. Doncs bé: què expressa el toponim Tàrakon o Tàrrakon? Els autors citats diuen que els topònims de la Mediterrania occidental amb base -tar(r) són hidronímics i responen a la idea de terres grasses d’alluvió, de desembocadures de rius, d’aiguamolls, de ports marítims. També sembla respondre a una idea semblant el sufix -on, bastant estès a la costa catalana en topònims que es refereixen a llocs situats en antigues zones pantanoses, tocant a les boques de rius torrencials que formen, amb llurs arrossegaments, terrenys fèrtils (39). Aquesta interpretació semàntica del nostre topònim també coincidiria amb la del text d’Eratòstenes, i inclina a situar el poblat pre-romà de Tarakon o Tarrakon en un dels monticles del tossal tarragoní proxim a la mar o a la desembocadura del riu Francolí. I encara confirma l’ascendència marinera dels tarragonins aquell passatge de Livi, segons el qual la gent de la nostra ciutat ajudaren Escipió a resoldre certs problemes que li plantejaven les marees durant el setge de Cartago Nova. La impressió de conjunt és que encara ens trobem lluny de desentranyar els problemes que planteja el poblat pre-romà de Tarragona, però els mètodes moderns d’investigació aporten elements interessants per a una possible solució, o almenys per a una visio més acostada a la realitat. TÀRAKON, TÀRRAKON / KOSE, KESE, KESSE, I LA PROBLEMÀTICA ETNOGRÀFICA.- Els prehistoriadors s’inclinen a creure que els ileraugates d’Hecateu s’han d’identificar amb els ilergetes, els quals pels volts de l’any 500 devien estar establerts al Camp de Tarragona. Però ¿persistirien en l’ocupació fins a l’arribada dels romans? Correntment, hom admet amb Bosch i Gimpera que, a partir dels segles IV o III, un nou grup ètnic, els cessetans, havent desplaçat o dominat els ilergetes, ocuparen el Camp de Tarragona i tingueren per poblat principal Kose, Kese o Kesse. Mentre les primeres notícies que teníem dels cessetans procedien d’unes fonts literàries molt tardanes (Plini i Ptolomeu) que no pretenien d’explicar una situació pre-romana, o d’unes emissions monetals d’una quarantena d’anys després de l’arribada dels romans, quan els interessos polítics d’aquests podien haver modificat la vigència d’un estat de coses anterior, la hipòtesi de Bosch podia ésser discutida. En l’actualitat, la dracma de Kose, una vegada admès que sortí d’una seca tarragonina, reforça la part fonamental d’aquesta hipòtesi, per tal com sembla confirmar que, en efecte, a mitjans del segle III els cessetans estaven instal·lats a Tarragona. Bosch sosté que els cessetans devien ésser de filiació indigeta, i la seva hipòtesi posada al dia ha quedat establerta d’aquesta manera: A mitjans del segle III els cessetans ocuparen el Camp de Tarragona i sotmeteren els antics pobladors ilergetes, ensems que canviaren el nom de Tàrakon / Tàrrakon pel de Kose / Kese / Kesse - Cese / Cesse seria la seva forma llatinitzada -. Els cessetans, units a d’altres tribus de l’interior per parentesc tribal (indigetes), s’oposaren a l’establiment dels romans a les comarques que dominaven, i aquests s’aliaren amb l’antic estrat de la població per a conseguir llur proposit. Amb la victòria romana s’acabà l’hegemonia cessetana al Camp de Tarragona, per tal com els romans premiaren els seus aliats retornant-los la direcció política. Fou aleshores quan es restablí a la nostra ciutat el topònim Tàrakon o Tàrrakon, per bé que en forma llatina. Sense voler esbrinar quan fou que els cessetans s’establiren a Tarragona, i si l’ocupació fou violenta o pacífiica, opinem que la hipòtesi suara exposada potser no interpreta prou bé els documents que tenim a mà. Vegem-ho. La interpretació de les llegendes Kose de la dracma ibero-emporitana i Kese / Kesse de les sèries monetals ibero-romanes com a topònim identificable amb Tàrakon/Tàrrakon, ha servit per a estatuir i sostenir el canvi de nom. Altrament, segons el que hem dit, resultaria que quan els romans arribaren a Tarragona, la nostra ciutat s’anomenaria Kose / Kese / Kesse. Doncs bé: aquest canvi no queda massa clar, puix que si s’hagués produit, én trobariem constància en els testimonis literaris. I sempre, tots sense excepció, els escriptors clàssics fan menció de Tàrraco com a topònim de poblat, i dels cessetans com a grup ètnic. Per altra part, cal remarcar que les monedes ibero-romanes de Kese / Kesse són d’una època en que és segura la vigència del topònim Tarraco. Aleshores s’ha pensat si no s’ha arribat a una falsa superposició de topònims a causa d’una interpretació defectuosa de les llegendes monetals. I, plantejat aquest problema, diversos iberistes s’han inclinat a admetre que la llegenda Kese / Kesse no té un valor toponomàstic, sinó ètnic. En d’altres mots, és molt possible que Kese /Kesse signifiqui "cessetans", nom de la tribu que utilitzava la seca establerta a Tàrraco, poblat que mai no hauria canviat de nom (40). Sembla que aquest fet, si en efecte fos així, no fóra exclusiu de Tarragona, perquè el cas també es produeix amb Bàrcino i Laie (Laiescen a les monedes) Tampoc sembla probable que els ibers de Tàrakon/Tàrrakon, fossin cessetans o no, oposessin resistència a l’ocupació romana. Si seguim els dos narradors de les guerres púniques, Livi i Polibi, sorprèn de veure com en tractar dos fets en certa manera paral·lels, com són el pas d’Hanníbal per Catalunya, reduïda Sagunt, i les operacions de Cneu Escipió al llarg de la costa catalana, d’Empúries a l’Ebre, tenen això de comú: en un cas, en el d’Hanníbal, enumeren les tribus indígenes que sotmeté, mentre que en l’altre en silencien el nom. Segons Livi, de l’Ebre al Pirineu, el cartaginès imposa la seva autoritat successivament als ilergetes, bargusians, ausetans i a la Lacetània (41). Polibi, en relatar-nos el mateix fet, esmenta els ilergetes, bargusians, airenosians i andosians (42). Aquestes tribus, algunes de les quals apareixen en autors que tracten un estat de coses més tardà, es troben situades a l’interior de Catalunya, llevat la dels lacetans, que sembla que habitaven prop de la costa. Així, amb el testimoni d’aquesta enumeració de tribus, es dóna per cert que Hanníbal travessà l’Ebre i Catalunya per comarques de l’interior, a fi d’evitar les molèsties que podien causar-li els indígenes de la zona costanera, amics dels grecs, i qui sap si una ensopegada amb Empúries, tan costosa com la de Sagunt. Un autor local del segle passat, Hernández Sanahuja, ja esgrimia aquest argument per demostrar que Hanníbal no s’acostà a Tàrraco (43). En canvi, els mateixos autors callen els noms de les tribus de la zona costanera, llevat dels lacetans, que Escipió sotmeté del Pirineu a l’Ebre el mateix any 218. Però aquest silenci necessita una interpretació, car no podem acceptar que Plini i Livi ignoressin la filiació d’unes tribus establertes a la zona més coneguda dels romans. L’argument "ex sillentio" suggereix aquesta interpretació: Uns llaços d’amistat devien unir els indígenes de les comarques costaneres amb els grecs d’Empúries, i si aquests llaços inclinaren Hanníbal a seguir per una ruta interior, per efectes inversos feren el camí planer a Escipió. D’aquesta manera s’explicaria que els romans anessin d’Empúries a l’Ebre sense haver d’usar, pràcticament, les armes, més com a aliats que com a conqueridors. En aquest cas, ni Livi ni Polibi no devien tenir matèria per a narrar esdeveniments bèl·lics de relleu, ni per a destacar mesures polítiques de consideració en la marxa d’Escipió, i es devien limitar a consignar-la. Si bé les aportacions de Livi i Polibi no ens aclareixen res de la filiació tribal del grup humà que habitava Tarakon / Tàrrakon, tenen un significat polític que ens ajuda a conjecturar que els habitants de l’esmentat grup humà atorgaren llur amistat als romans i els permeteren d’establir-se de grat al turó tarragoní, qui sap si amb la promesa d’ajudar-los en la lluita contra tribus rivals - ilergetes? - emplaçades a l’interior i possiblement amigues dels cartaginesos. Les encunyacions monetals ibero-romanes cessetanes testimoniegen que, almenys a partir de l’any 179, data de l’encunyació de les primeres sèries, les relacions entre cessetans i romans eren prou bones perquè aquests atorguessin a aquells l’administració el poblat de Tàrraco. A manera de conclusió provisional, si és que, trepitjant un terreny tan insegur, hom pot aventurar una conclusió per bé que provisional, mentre noves investigacions i descobriments no permetin de replantejar la problemàtica, ens atrevim a donar aquesta interpretació: En els temps pre-romans (segles VI i III a. C.) habitava a Tarragona i a la seva comarca una població mesclada d’elements indoeuropeus i mediterranis. Un dels seus poblats, el principal, s’anomenava Tàrakon / Tàrrakon en la versió grega. Sembla arriscada la identificació de l’estrat de població més inferior amb un grup ètnic determinat, inclosos els tarraconetes i suessetans suggerits per Pericay i Andrados (44). Si admetem que la dracma de Kose fou batuda a Tarragona, és correcte de creure que a mitjans del segle III, o abans, una nova tribu, la cessetana, s’establí a les comarques tarragonines i a Tàrakon/ Tàrrakon. La filiació ètnica i el lloc d’origen d’aquests nous pobladors tampoc no són coneguts. Com tampoc no sabem si l’ocupació fou violenta o pacífica; però el fet de fabricar moneda amb la llegenda de llur tribu, fa creure en un domini polític. Amb tot, el topònim antic del poblat principal de la comarca, Tàrakon/Tàrrakon, subsistí. Els cessetans, contràriament al que s’ha dit, no oposaren resistencia als romans. Més aviat sembla que lluitaren plegats contra els cartaginesos, i tenim una bona mostra que la cordialitat subsistia quaranta anys més tard amb l’emissió de les monedes de Kese/Kesse (45). Abans de deixar clos aquest tema, farem una última observació. És tanta la fragilitat de qualsevol teoria que pretengui d’explicar la situació etnogràfica tarragonina, que tot el que diem podria sofrir un canvi radical si un dia resultés que la dracma de Kose fos simplement una moneda ibero-romana. Aleshores, sense cap prova directa que els cessetans estiguessin establerts a Tarragona abans de la dominació romana, hom podria admetre sense violència que l’ocupació fou feta per la iniciativa i l’ajuda romanes, llavors de la gran rebel·lió indígena, a fi de tenir en mans amigues una base militar tan vital. No oblidem que els romans desplaçaren més d’una tribu per conveniències polítiques o militars. (1). J. Maluquer de Motes, La cerámica con asas de apéndice de botón y el final de la cultura megalítica del Nordeste de la Península, "Ampurias" (Barceloua), IV (1942), 171; id., Notas sobre la cultura pirenaica catalana, "Pirineos" (Saragossa), núm. 7 (1948), pàgs. 113-24; id., El Pirineo y las invasiones indoeuropeas, "Pirineos", núm. 26 (1952), pàgs. 697-705; id., El primitivo proceso histórico peninsular, "Zephirus" (Salamanca), VI (1955), 241-55. (2). Sobre el problema de les onades migratòries veg. P. Bosch Gimpera, Celtas e ilirios, "Zephirus" (Salamanca), II (1951), 141-54. (3). Maluquer, Culturas hallstátticas, 173-77. (4). Vilaseca, Les Obagues, 42 ss. (5). Bosch Gimpera, Celtas e ilirios, "Zephirus" (Salamanca), II, 141-51. (6). Almagro, Fuentes Ampurias 150; id., Una necrópolis de campos de urnas de Ampurias. El cementerio Parralli, "Archivo Español de Arqueologia" (Madrid), XXIII (1950), núm. 78, pàgs. 39-71. (7). Vilaseca, Cerámica acanalada, 75. (8). Almagro, Una necrópolis..., 67 ss, (9). Vilaseca, Cerámica acanalada, 71. (10). Maluquer, El primitivo proceso..., "Zephirus", VI, (1955), 248 . (11). Almagro, Una necrópolis..., 68. (12). Terradell, Grecs, 33-34, 53-56; Pericot, La España primitiva (Barcelona 1950), 313. (13). Almagro, Una necrópolis..., 70. (14). Una bibliografía completa sobre l’Ora maritima es troba en Hist. de España (Espasa Calpe), I, 2.ª part (1952), 297, nota 144. (20). Ptolomeu, II, 6, 17; II, 6, 18; VIII, 3, 4. (22). A. Beltrán Martínez, Curso de numismática (Cartagena 1950), 316. (23). Beltrán Martínez, Monedas Cesse, 83. (24). Sobre les característiques de les monedes de Kese o Kesse veg. Beltrán Martínez, Cronología de la época ibérica según las monedas e inscripciones (Cartagena 1951), id., Curso de numismática I, 315 ss.; Mateu, Cecas, 39-77. (25). Serra Vilaró, Scavi; id., Muralla, 76, 221-36; Sánchez Real, Publicaciones, fasc. 30, pàg. 87; Nino Lamboglia, Note e discusioni. Opus certum, "Riv. di Studi Liguri", gener-juny 1958, pàg. 158-70. (26). Notícia comunicada pel senyor José Sánchez Real (27). Serra Vilaró, "Memoria", 18 ss. (29). García Bellido, Hist. de España (Espasa-Calpe), I, 3.ª part, 665. (30). Ibid., I, 3.ª part, 670. (31). Lamboglia, La estratigrafia de "Albintimilium" y la cronología de la cerámica romana, "Ampurias", XI (1949), 47-61 (32). Serra Vilaró, "Memoria", 26-31. (32a), "Fontes", I, 73. Traducció: "Després aquelles platges s’allarguen en gran extensió, en les quals abans hi hagué la ciutat de Salauris i també en altre temps l’antiga Cal·lípolis, aquella Cal·lipolis que per l’alta elevació de les seves muralles i pels seus excelsos trespols s’aixecà als aires, que amb l’àmbit del seu vast solar tocava per ambdós costats una marisma feraç sempre amb peixos. Després, la ciutat de Tarraco i la seu amena de les riques Barcelones..." (33). Sostenen aquesta opinió Bosch i Gimpera i Schulten, entre d’altres. (35). Sobre la questió de Cal·lipolis veg. Sánchez Real, Callípolis, 13; Serra Vilaró, Callípolis, 123; Bosch Gimpera, Problemes, 19. (37). Battisti, Tarracina-Tarraco, 335. (38). Vallejo, Tito Livio, XXI (Madrid 1946), pàg. LI. (39). Per a tota la qüestió lingüística sobre Tàrrakon o Tàrraco veg. Pericay, Tarraco. (40). Gómez Moreno, Divagaciones, I, 70. (43). Hernández, Historia, VIII, 160; Avellà, Orígenes romanos de Tarragona, 38 ss. (44). Pericay, Tàrraco, 60 ss. (45). P. Beltrán, Colonia, 39. |
||
| Disseny i digitalització: Copyright © OASI / Diputació de Tarragona 2000-2001 |