|
|
Capítol IV A Tarragona les pedres romanes es troben pertot. Durant quinze segles han estat un còmode material de construcció per als tarragonins, que han aixecat una sobre l’altra dues o tres noves ciutats. Encara avui, malgrat l’ús insistent de tanta pedra, si furgueu la terra de qualsevol indret de Tarragona podeu estar segurs que topareu amb materials d’alguna edificació romana. És possible que, més que res, aquests inesgotables testimonis de tota mena que apareixen sempre, hagin mantingut viva, a través dels segles, una tradició segons la qual la capital de la província Tàrraconense fou una de les ciutats senyaleres del món provincial roma. La tradició ve de lluny, pero al segle passat, quan tot just l’arqueologia acabava de néixer com a ciència, hom descobria una part considerable de la ciutat romana en bones condicions per a ésser estudiada, en desmuntar la Pedrera del Port; i els arqueòlegs, impressionats per la quantia i la varietat de material inèdit que la sort els havia reservat de descobrir, donaren a la tradició un visat científic. La major part de les troballes anaren a parar al mar, i amb les altres s’omplí el Museu Provincial, gràcies a la labor, mai prou lloada, d’uns amics abnegats de les coses velles. Aquests benemèrits precursors de l’arqueologia treballaren amb gran entusiasme i traçaren un esquema de la trajectòria històrica i de l’evolució urbana de Tàrraco. Certament que aprofitaren els antecedents que tenien a mà, però, repetim, donaren a l’esquema un contingut científic. Els resultats foren tan brillants i tan suggestius, que amb lleugeres variants han resistit les escomeses del temps, d’un temps en què l’arqueologia i la història han progressat enormement. Ara bé: si hem d’ésser sincers, direm que la persistència dels resultats obtinguts per aquells precursors, en els llibres més o menys científics o de divulgació que han dedicat algunes pàgines a Tàrraco, ha estat possible perquè en molts anys ningú no es preocupa de revisar-los: hom seguí el còmode sistema de copiar i tornar a copiar. S’imposava una revisió dels conceptes tradicionals, i aquesta necessitat coincidí amb els importants descobriments realitzats en el sector del Mercat i a la Fàbrica de Tabacs. La feina a fer era molta; tanta, que avui, al cap de quaranta anys d’aquests descobriments , la major part encara resta per fer. I ens trobem que una bona part d’aquells tòpics establerts al segle passat encara són admesos com a articles de fe, en espera de revisió. I ens sembia que ja és hora que la revisió es faci de dalt a baix, sense deixar-se influir per cap mena de prejudici. Que això és difícil, ja ho sabem; però aquesta labor - sigui dit amb justícia, començada aquests darrers anys amb molt bona orientació -, cal completar-la amb tota urgència, perquè avui, que disposem de bons mètodes d’investigació , no podem contemplar encreuats de braços com encara són acceptades interpretacions d’uns testimonis arqueològics que fa més de cent anys que van pel món. Nosaltres no som arqueòlegs, i, per tant, no ens pertoca de resoldre problemes d’arqueologia, i menys en aquest llibre, que tendeix a la síntesi. La nostra tasca ha de limitar-se forçosament a apuntar els problemes i a posar en relleu els conceptes tradicionals inadmissibles o dubtosos. Altrament, procurarem de donar una visió del que fou la ciutat de Tàrraco considerant-la com una petita peça més del complicat i grandiós engranatge que fou l’Imperi Romà. TÀRRACO, BASE MILITAR D’INVASIÓ JUSTIFICACIÓ DE L’EMPLAÇAMENT.- Quan els romans decidiren la conquesta de la nostra Península només podien comptar, com a cap de platja per a la invasió, amb la ciutat marítima de llurs aliats, els grecs d’Empúries; però els calia una base marítima rnés al sud, sense el perill que representaven per a la navegació les inclemències del golf de Lleó i alhora, que fos terminal de fàcils camins de penetració a les comarques de la conca de l’Ebre, regió bàsica en la conquesta del nordest hispànic. Al primer cop d’ull podria semblar que una base a les boques de l’Ebre reuneix aquestes condicions, però el lloc resultava perillós per tal com quedava a la mateixa línia fronterera que partia les zones d’influència romana i cartaginesa d’Hispània, segons el tractat establert entre les dues potències l’any 226 a. C. Per altra part, la comarca tortosina queda aillada de l’interior per un gran muntanyam difícil de traspassar. En canvi, són de fàcil accés els camins que uneixen el Camp de Tarragona, amp la plana oberta al mar, i Lleida, gran nus de comunicacions que mena, en diverses direccions, a la conca de l’Ebre. Altrament, el pas del Camp de Tarragona al delta de l’Ebre, per la costa, no presenta gaires dificultats. Així, doncs, una posició marítima de fàcil protecció situada al Camp de Tarragona, resultava el vèrtex d’un dispositiu estratègic relacionat amb la plana de Lleida i amb el delta de l’Ebre. I els romans, bons estrategs, estimaren que la posició que reunia tots els avantatges per a llur objectiu era el tossal on es trobava emplaçat, en un dels seus suaus pendents que moren al mar, el petit poblat indígena de Tàrrakon. Cara a terra quedava protegit per un pendent molt rost de fàcil defensa, i, cara a mar, davallava suaument fins a una cala molt a propòsit per a servir de port. De més a més, senyorejava sobre la vasta plana que tant els interessava. L’ARRIBADA DELS CONQUERIDORS.- Els darrers mesos de l’any 218 a. C., Cneu Escipió desembarcà a Empúries amb deu mil homes, "i, començant pels lacetants", diu Livi, "sotmeté a Roma tota la costa fins a l’Ebre, unes vegades renovant aliances, d’altres establint-les" (1). Quan hagué assegurat la zona costanera s’endinsà a l’interior amb l’exèrcit i, ajudat per alguns indígenes, ataca i derrotà el cartaginès Hannó a Cissis (2). Quan Asdrúbal, que havia passat l’Ebre per unir-se a les forces d’Hannó, s’assabentà de la derrota del seu compatriota ja prop del camp de batalla, "torçà la marxa en direcció a la mar" (3), i no gaire lluny de Tàrraco dispersà les forces romanes que vagaven per allí. Resta clar, doncs, que Escipió, en la marxa que féu per la costa fins a l’Ebre immediatament després de la seva arribada a la nostra terra, deixà una guarnició al turó on hi ha emplaçada la nostra ciutat; la qual guarnició, o part d’ella, fou sorpresa per Asdrúbal mentre el gros de l’exèrcit romà es repartia el botí de Cissis. Després, quan la campanya de l’any 218 fou acabada, Escipió retornà a Empúries "havent deixat una petita guarnició a Tàrraco" (4), segons Livi; però Polibi assegura que tot l’exèrcit hivernà a Tàrraco. Diu: "i unint en un cos les tropes terrestres i navals, establí els campaments d’hivern a Tàrraco, vora la mar" (5). "TÀRRACO, SCIPIORUM OPUS" (6).- Ja hem explicat com aquesta frase de Plini llargament discutida i diversament interpretada, encaixa perfectament amb els resultats de les investigacions arqueològiques realitzades en els darrers temps. Altrament, no exclou la possibilitat que en alguna part del tossal tarragoní hi hagués un poblat ibèric a l’arribada dels romans; però, una vegada determinat que la muralla megalítica és de construció romana, hem d’acceptar que la "ciutat" de Tàrraco fou del principi a la fi obra romana. Una base militar avançada, un cap de platja en una terra que hom pretenia de conquerir i que encara era a les mans d’un enemic de consideració, ecalia fortificar-la degudament, no pas amb unes fortificacions lleugeres, per la raó que els romans atorgaren a la posició escollida un valor estratègic excepcional i perquè pressentien que la guerra contra els cartaginesos fóra llarga i difícil. Això explica la solidesa de la primitiva muralla romana de Tàrraco. Per altra part, la tècnica de construcció de la part inferior de l’obra respon a necessitats ben definides, com són: servir de fonament, protegir de les humitats la part superior i augmentar la seva resistència contra l’acció dels ariets. La gran magnitud del perímetre d’aquesta muralla, que no sabem si fou construida tota pels primers romans que desembarcaren, s’explica per la necessitat de protegir el port, element vital del dispositiu militar que s’organitzava; i la història de la nostra ciutat ens ha demostrat que la defensa del port només és possible si hom domina militarment la part més alta del tossal tarragoní. FUNCIÓ DE LA NOVA BASE MILITAR FINS A LA SUBMISSIÓ DEL NORDEST HISPÀNIC (217-195 A. C.).- La importància de Tàrraco en el dispositiu romà fins a la submissió definitiva de les tribus catalanes i de la conca de l’Ebre queda reflectida en els textos de Polibi i Livi. I com que les referèneies de Tàrraco en aquests autors són nombroses, podem seguir fil per randa les vicissituds per què passa i la funció que tingué la nostra ciutat en la segona guerra púnica i en la rebel·lió general de les tribus ibèriques iniciada l’any 197. Una vegada assegurada la nova base militar, immediatament en sortiren importants expedicions ofensives. El mateix any 217 tropes establertes a Tàrraco venceren els ilergetes, el lacetans i els ausetans, tribus de l’interior aliades amb els cartaginesos. Després, 35 naus de l’esquadra d’Escipió fondejades al port de Tàrraco navegaren cap a ponent, derrotaren la cartaginesa al delta de l’Ebre i saquejaren la costa fins a Cartagena i les Balears (7). Finalment, abans d’acabar l’any 217, ancoraren a la cala que s’obria als peus de Tàrraco 30 naus llargues i un comboi considerable que transportava 8000 homes amb Publi Escipió al capdavant. Arribaven de la metròpolis per reforçar l’exèrcit d’Hispània. Diu Livi: "Aquesta flota, el llarg seguici de naus de transport de la qual oferia un formidable aspecte entrà al port de Tàrraco amb gran alegria dels romans i aliats" (8). Si bé els germans Escipió lluitaren amb fortuna, acabaren derrotats i morts l’any 211 a.C. pels cartaginesos i llurs aliats indígenes, a Càstulo. Llur successor, Claudi Neró, vingut de Roma amb un nou exèrcit, desembarcà a Tàrraco i procurà de restablir la situació; però la sort li fou adversa fins al punt que va veure’s obligat a replegar-se a la línia del Pirineu, recolzada en la base d’Empúries, amb el gros de l’exèrcit (9). Tàrraco, la gran base ofensiva de les campanyes dels germans Escipió - per Livi sabem que la famosa batalla d’Hibera fou guanyada per tropes que havien hivernat a Tàrraco (10) -, es transformava en un reducte defensiu gracies a les seves poderoses fortificacions, en espera d’un canvi favorable a les armes romanes. Aleshores, com vuit anys abans el seu oncle, desembarcà a Empúries Publi Escipió amb onze mil homes, i, seguint les petjades d’aquell, es traslladà amb l’exèrcit a Tàrraco pels camims de la costa, mentre que les naus el seguien per mar. Al seu pas atreia de nou a la causa romana els antics aliats, i, una vegada establert a Tàrraco, els hi convoca per garantir-los la protecció de Roma. Els èxits militars i polítics d’Escipió retornaren aviat als romans el prestigi perdut després de llurs revessos militars. La segona guerra púnica acabà l’any 206 a. C. amb l’expulsió dels cartaginesos de la Península. La seva evolució a favor de les armes romanes transformava ensems la funció de Tàrraco en el dispositiu político-militar dels qui es perfilaven com a vencedors de la lluita. En efecte: pacificat el territori fins a l’Ebre, l’antiga base militar començava d’adquirir els primers aires de capitalitat de les terres del nordest hispànic. A Tàrraco arribaven funcionaris administratius i personalitats militars, alhora que s’hi embarcaven, en direcció a Roma, els tresors obtinguts en les lluites. La magna assemblea de cabdills indígenes convocada per Escipió l’hivern de l’any 209 a. C. fou un acte d ‘alta política celebrat a Tàrraco. I, encara, és significatiu que el cabdill edetà Edecó hagués d’acudir a Tàrraco per reclamar d’Escipió la seva muller, inclosa en el botí aconseguit a Cartagena. L’any 205 Escipió s’embarcava al port de Tàrraco en direcció a Roma. Deixava definitivament la Península, i en pocs anys la seva obra, producte del seu talent tant militar com polític, fou destruïda per la inèpcia dels cònsols que li succeïren. Altrament, els ibers aviat es convenceren que no hi havia cap diferència entre la manera de procedir dels cartaginesos i la dels romans. Uns i altres exigien, a més de la submissió, homes i diners. Així, doncs, de primer, la deserció dels aliats; i després, la revolta no es féu esperar, esperonada per la sistemàtica espoliació de la plata a què eren sotmeses les tribus de la conca de l’Ebre (11). És curiós d’observar que la rebel·lió general de les tribus catalanes i de la conca de l’Ebre s’inicià al mateix moment en què els romans, demostrant llur interès per la conquesta definitiva d’Hispània, la dividiren en dues provincies consulars (any 197), la Citerior i la Ulterior. Aquest interès explica la formidable reacció romana contra els esdeveniments: vegem-la. L’ofensiva indígena fou tan violenta, que obligà els romans a refugiar-se una vegada més a Empúries després d’haver deixat a Tàrraco una guarnició en condicions de defensa (12). Per sortir d’una situació tan compromesa i desfer la rebel·lió els romans enviaren Porci Cató, home de gran prestigi, al cap de l’exèrcit més poderós que mai havien enviat a Hispània, format per 50.000 homes. La tenacitat de Cató i la formidable força de les seves tropes acabaren per esclafar materialment les tribus revoltades (13). Després d’aquests esdeveniments comença la veritable romanització de la província Citerior. Serà un procés llarg, i Tàrraco, que s’anirà transformant en un nucli urbà d’importància, n’esdevindrà un element actiu. EVOLUCIÓ DE LA BASE MILITAR EN COLÒNIA (179-45 a. C.) Sufocada la gan rebel·lió de l’any 197, els romans emprengueren conquesta de tot el nord de la Península, i amb aquesta acció militar s’obre ensems el procés de romanització de la Hispània Citerior. Tàrraco fou un element essencial en aquesta empresa. La seva transformació de base militar en "urbs" important és un indicador de la formidable capacitat colonitzadora romana. Els factors que intervingueren en el canvi són en definitiva els mateixos que contribuiren al procés de romanització del país, a saber: els geogràfics (port i rutes marítimes i terrestres), l’econòmic (comerç), el militar (moviment de tropes), el demogràfic (immigracions) i el polític (organització administrativa provincial). EL PORT I LES RUTES MARÍTIMES I TERRESTRES.- La rada que s’obria al peu del turó on els romans bastiren Tàrraco era un port natural de condicions escasses (14). Això podria explicar que l’any 218 a. C., mentre Escipió decidí d’hivernar a Tàrraco, enviés l’esquadra a Empúries, que comptava amb un port més segur (15). Es probable que aquell mateix hivern els romans es dediquessin a millorar les condicions de la rada, per tal com l’estiu següent les naus s’hi refugiaren sovint (16). Ja hem indicat que els romans necessitaven un port situat més al sud de Catalunya que el d’Empúries, perquè aquest, a causa de la inclemència del golf de Lleó, oferia dificultats a les naus procedents d’Òstia o Puteoli. Altrament, les terres d’al·luvió dels rius Ter i Fluvià obturaven el port emporità (17). Doncs bé: si en les campanyes de la segona guerra púnica i en les originades per la rebel·lió de les tribus, el nou port de Tàrraco serví amb eficacia per a l’embarcament i el desembarcament de tropes i provisions, després, quan la seguretat s’estengué per la comarca on era enclavat, fou un element decisiu per a la transformació de la base militar en ciutat. En efecte: les guerres celtibèriques del segle II a. C., animaren considerablement el moviment portuari: embarcaments i desembarcaments d’unitats de l’exèrcit, sempre en nombre creixent, i de provisions destinades a elles. Soldats llicenciats, mercaders, mariners, buròcrates, lliberts, indígenes, s’establien a la ciutat i vivien del moviment portuari, formant una població, mig parasitària mig activa, pròpia dels grans ports i de les bases militars de reraguarda. Des del punt de vista estrictament geogràfic, no oblidem que les grans ciutats s’aixequen en un encreuament de rutes importants que assenyala una parada obligada en el camí dels comerciants, i que els ports es troben, per natural, en un encreuament de camins de mar i terra, amb la missió d’assegurar els transbordaments necessaris. No hi ha cap port que no sigui la terminal d’una ruta terrestre: la ciutat marinera viu tant d’aquesta ruta com de la marítima. Doncs bé: al segle II a. C., Tàrraco era la terminal de les rutes marítimes que unien el nordest hispànic amb els grans ports italians, i d’ella partia la gran ruta terrestre que per Ilerda i la conca de l’Ebre s’endinsava fins a Numància. Precisament les campanyes numantines contribuiren a un millorament de les vies de comunicació amb la conca de l’Ebre. És probable que aleshores aquesta ruta fos encara essencialment militar; per ella circulava l’aprovisionament de les tropes aquarterades al nordoest hispànic, però començava a dibuixar-se com una artèria bàsica del comerç de la Tarraconense. Una altra via important assegurava les comunicacions de Tàrraco amb les Gàl·lies i el sud de la Península. Ens referim a la que més tard fou la famosa Via Augusta, que seguia un antic camí indígena i que era part d’una llarga via que unia Roma amb Cadis. D’aquesta carretera litoral partien ramals d’ordre inferior que penetraven a l’interior d’Hispània. EL COMERÇ.- Els mercaders amb caravanes formades a Tàrraco, seguien els exèrcits per les rutes de la conca de l’Ebre. Els proveien d’armes, robes calçat i queviures, alhora que adquirien el botí obtingut en les campanyes. Ensems comerciaven amb les poblacions indígenes. Els venien ceràmica, vi i oli, i els compraven, amb preferència, esclaus i blat (18). Determinar la direcció i les preferències comercials de Tàrraco constitueix un problema de difícil resolució. Amb tot, assajarem una orientació aprofitant les peces monetals ibero-romanes trobades a Tanagona que formaven la col·lecció Hernández Sanahuja enumerades per del Arco en la Guia del Museo Arqueológico (19). Una classificació per grups, segons la zona geogràfica a què pertanyen, dóna aquest resultat: Monedes de la Conca de l’Ebre.........................................102 46,36 % Monedes de la Bètica i de Lusitània....................................43 l9,54 % Monedes de la regió de València i de Tortosa....................37 16,81% Monedes de la costa nord catalana i de la costa occitana...33 l5,00 % Monedes d’Ebusus...............................................................5 2,21% 220 99,98 % Cal convenir que amb un material tan migrat no és possible d’assentar conclusions segures; però no deixa d’ésser suggestiu, i alhora interessant, d’aventurar una interpretació dels resultats d’aquesta petita estadística. Confirmen plenament que el gros del moviment comercial de Tàrraco es feia per la ruta d’Iltirta (Lleida) en direcció a la conca de l’Ebre; però si això no és cap sorpresa per tal com encaixa perfectament amb la missió que tenia la nostra ciutat romana mereix una atenció especial el 19’54% de monedes de la Bètica que apareixen en la col·lecció Hernández. Aquesta elevada proporció ha estat remarcada per Mateu i Llopis (19a); és un indici que ens orienta cap a l’existència d’un comerç marítim i terrestre - notem les monedes d’un nus de comunicació com Càstulo - entre Tàirraco i Gadir (Cadis) a l’època en què eren en ús les monedes ibero-romanes. Semblen, doncs, ésser un comerç o unes relacions més intenses que els que la capital de la Hispania Citerior manteni ámb els ports de la costa valenciana o amb la regió emporitana . Quan a la petita representació de les monedes d’Ebusus (Eivissa) (el 2’27 %), podria fer pensar si en aquesta època l’illa que havia estat cartaginesa ja no era una escala gairebé obligada en les relacions entre Tàrraco i les regions nord-africanes. També cal parar atenció al nombre de monedes de cada seca que apareixen a la col·lecció, malgrat que aixo pugui ésser degut tant a llur capacitat emissora com a la intensitat de llurs relacions comercials. En aquest aspecte encapçala la llista Iltirta amb 27 monedes, i segueixen Empúries amb 17, Bolscan amb 14, Gadir i Cesaraugusta (Saragossa) amb 10, Bilbilis (Calatayud), Calagurris (Calahorra) i Arse amb 8. Són un testimoniatge de la capacitat econòmica tie Tàrraco el gran nombre d’emissions monetals amb la llegenda Kesse. En efecte: de la seca tarragonina sortiren almenys 42 emissions (20) entre 1es quals ens han arribat a nosaltres algunes amb sèries completes (denaris, quinaris, asos, semis, tients, quadrants i úncies) (21). Els numismàtics, posats al servei dels historiadors, han formulat unes lleis per a determinar la capacitat econòmica de les ciutats que bateren moneda iberoromana, les quals, resumides, diuen: Les seques que donen el sistema monetari complet pertanyen a ciutats d’economia més forta que no les que solament bateren asos. La quantitat de moneda coneguda està en relació directa amb la importància o vitalitat de la ciutat emissora d’aquesta moneda. L’art de les seques més importants - d’on sortiren les sèries completes - és millor, generalment, que no el de les seques secundàries. A les sèries numismàtiques tot és justificat per les necessitats de la ciutat, el poble o la comarca que les emeteren, per tal com els obradors que bateren moneda no es proposaren altra cosa que afavorir el comerç tot facilitant numerari (22). L’aplicació d’aquestes lleis numismàtiques, en el cas de Tàrraco constitueix una bona pista per a arribar a comprendre la importància de la seva economia. És la ciutat de la qual coneixem el més gran nombre de moneda ibero-romana; ens dóna sèries completes; i l’art de les seves primeres emissions és bo, malgrat que degeneri quan les encunyacions esdevenen més esmerades. Podem, doncs, afirmar que, als segles II i I a. C. Tàrraco fou un centre comercial de primer ordre en el món ibero-romà. EL MOVIMENT DE TROPES.- De l’any 218 al 153, hom envià a Hispània pretors amb exèrcits que no ultrapassaren els 15.000 homes. Per exemple: els germans Escipió havien desembarcat amb 10.000 homes cada u; Escipió el Gran, amb 11.000, i Samproni, l’any 197, amb 8.400. Excepcionalment, per tal d’esclafar la rebel·lió indígena, els romans atorgaren a Cató 30.000 homes. Les baixes de cadascun dels dos exèrcits d’Hispània - un per cada província - eren cobertes cada un o dos anys amb contingents de sis a vuit mil homes. A partir de l’any 153 començaren d’arribar a la Hispània Citerior cònsols amb efectius de 30.000 homes (23). Així, els exèrcits romans que participaren en les guerres numantines (154-133 a. C.) foren sempre d’aquesta quantia; però Escipió Emilià, en el setge definitiu de Numància (any 133), arribà a disposar de 60.000 homes (24). En les guerres sertorianes (82-72 a. C.) Pompeu lluità al cap d’un exèrcit consular de 30.000 homes, mentre que Sertori disposava de 20.000 homes, als quals se sumaren 20.000 infants i 1.500 cavallers arribats a Hispània amb el demòcrata exiliat Perpenna, i altres tants que comandava el romà Herenni (25). En la segona guerra civil els generals Pompeu, Afrani i Petreu disposaven de 40.000 homes, la meitat dels quals eren romans, mentre Cèsar, que els vencé i capturà en la batalla d’Ilerda (any 49 a. C.), menava un exèrcit de 25.000 romans i 15.000 indígenes (26). Aquestes xifres demostren abastament que els romans enviaven a la Hispània Citerior exèrcits cada vegada més nombrosos, bona part dels quals desembarcaven a Tàrraco, des d’on es traslladaven als camps de batalla o a una ulterior destinació. A vegades, després de les campanyes estivals, uniitats de l’exèrcit retornaven a Tàrraco a hivernar. Entorn dels soldats pul·lulava un bon nombre de gent parasitària que formava part de la població tarragonina d’aquella època. Apià diu de l’exèrcit que l’any 134 Escipió Emilià trobà acampat, segons sembla, prop de Tàrraco: "Així que fou arribat, [Escipió] expulsà tots els mercaders, prostitutes, endevins i màgics que vivien dels soldats desmoralitzats per tantes derrotes... A més, donà ordre de vendre tots els carros i aparells innecessaris i tots els animals de càrrega, llevat els imprescindibles" (27). Poliè corrobora aquesta situació (28). Els exèrcits eren llicenciats o renovats cada sis o vuit anys. La major part dels veterans tornaven a llur país, però un bon nombre restaven al país conquerit, lligats per interessos o afectes. Aquell C. Catoni Tarracone que ens dóna a coneixer Ciceró sembla ésser el cònsul relegat l’any 114 que marxà a Tàrraco per les relacions que hi tenia, pervingudes del seu parent Cató el Censor, el qui va esclafar la rebl·lió de l’any 195 (29). LES IMMIGRACIONS.- A la primera meitat del segle I a. C., a causa de les guerres civils i de les turbulències polítiques que dominaven les províncies orientals, entre les quals destaquen les matances de romans ordenades per Mitrídates, arribaren a les províncies occidentals de l’Imperi successives onades d’emigrats romans, itàlics i possiblement grecs i orientals (30). La majoria d’aquests emigrats esperaven millorar llur situació amb el comerç i l’agricultura La influència d’aquests nou vinguts en la creixença i la transformació de Tàrraco degué ésser extraordinària. Malauradament, només estem en condicions d’entreveure la que tingué l’immigrat polític, reflectida en la conducta política de la ciutat durant els anys turbulents de les guerres civils. Si parem esment en els moviments de l’exèrcit de Pompeu en els moments més compromesos de les guerres sertorianes, veurem que mai no aprofità la base de Tàrraco. En efecte: després de la batalla de Lauro (any 76 a. C.), mentre Sertori es retirava a la Lusitània, Pompeu reculava fins al Pirineu (31); passà l’hivern de l’any 75 a la Celtibèria , i el següent es retirà altra vegada al Pirineu (32). Aquest "desconeixement" de Tàrraco pels pompeians fa pensar que la ciutat devia ésser poc addicta a la seva causa. El mateix Pompeu ens aferma en aquesta sospita, en una lletra enviada al Senat roma (hivern del 74-75), en què diu que les ciutats de la costa costen diners i treballs (33). Tenim, encara, d’altres notícies que confirmen la simpatia de Tàrraco per la causa sertoriana. Estrabó diu que les zones costaneres de Tàrraco foren testimonis dels darrers esforços de Sertori (34), i Schulten aprofita aquest text per a afirmar, potser massa precipitadament, que Tàrraco restà fidel a aquest general fins a les darreres de les seves afortunades campanyes (35). Si admetem que Tàrraco prengué el partit de Sertori, o que, almenys, manifestà una oberta simpatia per ell, és previsible que haguessin arribat a la ciutat un bon nombre d’exiliats i fugitius itàlics enquadrats en el partit demòcrata de Màrius; perquè, en tot cas, Sertori podia haver-se guanyat la simpatia dels indígenes pel seu caràcter i pel prestigi de les seves armes, però una colònia romana passada al seu partit només resulta concebible si admetem que els demòcrates hi haguessin tingut preponderància. És molt possible que aquest ascendent demòcrata de Tàrraco i, en definitiva, de tota la zona costanera del nordest hispànic, contribuís a determinar la trajectòria de la segona guerra civil. Observem com, després dels revessos d’Itàlia, semblava natural que Pompeu organitzés la resistència a Hispània Citerior, on tenia molts partidaris; però tot d’una, es decidí a continuar la guerra des de les províncies d’Orient. És molt possible que influís en aquesta decisió tant la desconfiança que li mereixien les legions hispàniques com l’hostilitat que li havien demostrat les poblacions costaneres de Catalunya i València (36). El comportament dels tarragonins en la campanya de Cèsar podria interpretar-se com un resultat de llurs simpaties polítiques. En efecte: el mateix Cèsar diu que quan sortí del mal pas en què es trobava, prop d’Ilerda, gairebé assetjat pels pompeians Afrani i Petreu, rebé ajuda dels d’Osca i Calagurris, "hos Tarraconenses et Iacetani et Ausetani" (37) (any 49 a. C.). Doncs bé: l’examen d’aquesta notícia ens inclina a suposar que, a l’arribada de Cèsar, la ciutat de Tàrraco era administrada per addictes al partit de Pompeu, més per força que no de grat; però aixi que Cèsar millorà la seva situació, els tarragonins substituïren, en l’administració de llur ciutat, els pompeians per demòcrates. ¿Fou un canvi pacífic o violent? No ho sabem, pero tenim un argument a favor del suposat canvi: un fragment de làpida amb una inscripció dedicada a Pompeu i aprofitada per a gravar-hi una nova dedicatòria a la part posterior; testimoniatge arqueològic que ha d’ésser acollit, però, amb algunes reserves perquè, mentre sabem que la segona inscripció fou gravada posteriorment a l’any 44, desconeixem quan ho fou la primera inscripció (38). L’ORGANITZACIÓ ADMINISTRATIVA PROVINCIAL.- D’ençà que Tàrraco esdevingué una gran base militar, la més important del nordest hispànic, estava predestinada a esdevenir un centre administratiu de consideració, una capital de província. Amb tot, l’any 197, en dividir Hispània en dues províncies, els romans conferiren a Cartagena la capitalitat de la Citerior; pero més tard la compartí amb Tàrraco, i, a la fi, aquesta la substituí. La capitalitat de província donà caracter a Tarraco. Residència oficial del pretor i de l’aparell administratiu provincial, esdevingué un centre burocràtic d’envergadura, com ho deixa entreveure Estrabó: "També es troba ben situada com a centre, per als viatges dels prefectes, ja que serveix de metròpolis, a més de les terres situades ençà de l’Ebre, a les d’una gran part de l’altre costat" (39). Aquests funcionaris degueren contribuir notablement a donar a la ciutat l’aire monumental que acabà per tenir durant l’època imperial; monumentalitat relativa, com subratllarem, més endavant, però imponent, si comparem la disposició urbana de Tàrraco amb la de les viles i els poblats catalans. "COLONIA IULIA URBS TRIUMPHALIS TARRACONENSIS" L’any 45 a. C., després de la batalla de Munda, Juli Cèsar conferí a Tàrraco la categoria de colònia. En endavant, la capital de la Hispània Citerior s’anomenaria "Colonia Iulia Urbs Triumphalis Tarraconensis". A les monedes llatines batudes, segons sembla, entre els anys 16 i 22 d. C., apareix el nom de la colònia escrit amb les sigles C. V. T. o C. V. T. T., que fins fa pocs anys s’havien interpretat erròniament per "Colonia Victrix Tàrraco", en el primer cas, amb l’afegit d’un dictat de "Tyrrenica", o de "Togata" en el segon (40). El privilegi de Cèsar podria significar una recompensa a favor de la ciutat que l’havia ajudat en la campanya contra els pompeians, o bé assenyalar l’establiment de veterans de l’exèrcit en qualitat de colons. Sigui com sigui, a partir de la concessió del privilegi, els habitants de Tàrraco foren considerats com a ciutadans de Roma. El canvi obre una nova època per a Tàrraco. En el fons, la condició de colònia que obtenia de Cèsar simbolitzava l’arribada al poder d’una nova classe sooial, la burgesia, que governaria durant els segles de plenitud. Per això no és casual que el fet coincideixi amb el trànsit de les institucions republicanes a les formes imperials. En dos segles s’havia anat estratificant la societat tarragonina formada de romans exiliats, itàlics, veterans de l’exèrcit, orientals emigrats, buròcrates, etc. L’element romà devia ésser important en aquesta societat; però ¿quin paper hi representava l’indígena? Possiblement era encara majoritari, però el seu grau de romanització devia estar tan avançat, que havia permès el triomf del llatí sobre l’antic idioma ibèric. A la colònia, totalment romanitzada, nucli d’irradiació de romanisme, no es devia parlar altre idioma que el llatí, llevat entre els camperols que hi acudien a resoldre qüestions jurídiques o administratives. De tota manera, entre els testimonis arqueològics apareguts en diversos llocs de la ciutat es troba no solament ceràmica ibèrica, sino també alguns fragments d’inscripció amb caràcters ibèrics, i un detingut estudi de l’abundant material que es conserva al Museu Arqueològic Provincial potser podria aportar-nos encara nous testimonis de la mateixa mena. El problema més difícil de resoldre és determinarr la cronologia d’aquest material, perquè, si bé sabem que part d’ell fou trobat barrejat amb ceràmiica campaniana, en queda d’altre que no sabem en quines condicions aparegué. De moment, doncs, l’estat actual de la qüestió només permet d’afirmar que la població indígena conserva la seva personalitat, amb seguretat, fins a mitjans del segle I a.C. Una cosa és certa: que la nova colònia, com totes les ciutats de l’Imperi, vivia una vida cada vegada més pròspera i es preparava per a assolir ràpidament la més gran esplendor de la seva història. (17). Balil, Romanización, 45. (19). Les monedes dels diversos grups es distribueixen entre les seques següents: Conca de l’Ebre i interior de Catalunya; Iltirta, 22 ibèriques i 5 romanes; Bolscan, 10 i 4; Bilbilis, 4 i 4; Iaca, 3 ibèriques; Ausa, 6 ibèriques; Celsa, 5 i 5; Nertobriga, 1 ibèrica; Turiasu, 5 i l; Titiacus, 2 ibèriques; Calagurris, 8 romanes; Cesaraugusta, 10 romanes; Ercavica, 3 romanes; Dertosa, 3 romanes. Bètica i Lusitània: Abdera, 2; Acinipo, 1; Corduba, 3; Gadir, 10; Osset, I; Hispalis, 1; Castulo, 5; Obulco, 3 ibèriques i 1 romana; Olisipo, 1 i 1; Ebora, 1 romana; Malaca, 4 romanes. València i Múrcia: Arse, 7 i 1; Lauro, 1; Saitabi, 2; Secorbriga, 2 i 1; Cartago, 8 romanes; Ilercavonia, 1 romana. Costa nord de Catalunya i Llenguadoc: Empúries, 5 i 12; Baitolo, 3; Sassars, 2; Rodes, 4 romanes; Nemausus, 3 romanes. Ebusus, 5 romanes. (19a). F. Mateu i Llopis, Hallazgos monetarios, IV, "Ampurias", VII-VIII (1945-46), 241 (20). Vives, Moneda, 65, que distingeix 36 emissions de Cese (3 amb grafia Cesse); Beltrán Martinez, Monedas Cese, 83 s (30). M. Rostovtzeff, Historia social y económica del Imperio Romano (Madrid 1937), I, 72. (36). T. Mommsen, Historia de Roma, trad. castellana, VIII (1876), 90. (37). Cèsar, De bello gallico, I, 60, 1. |
||
| Disseny i digitalització: Copyright © OASI / Diputació de Tarragona 2000-2001 |