|
|
Capítol V La República havia estat dominada per les lluites socials entre patricis i plebeus. Els primers, protegits per l’Estat que controlaven, es dividien en senadors i cavallers, i monopolitzaven, respectivament, la riquesa agrària i la dels negocis. La fi de la República sobrevingué per l’aliança dels plebeus - burgesos i proletaris - contra els patricis. Així, l’Imperi inaugurat per August fou l’expressió de la victòria de les classes mitjana i inferior, sostingudes per l’exèrcit. De la nova situacio se n’aprofità especialment la burgesia, que acabà per esdevenir la columna vertebral de l’Imperi. La culminació d’aquest procés menà, políticament, a la monarquia liberal dels Antonins. La burgesia, amb la seguretat que li donaren la consolidació de l‘Imperi i el règim de llibertat comercial, es llançà a un actiu comerç interprovincial que originà, entre altres efectes, una gran prosperitat urbana a totes les províncies imperials. Per consegüent, sota el govern d’oligarquies burgeses, les ciutats provincianes, alhora que s’enriquien, transformaven llur fesomia amb constants millores dels serveis públics. La burgesia ajudava generosa i sense coacció a sufragar les despeses de l’embelliment de la seva ciutat i a la creació i al sosteniment de les institucions socials i religioses. Aquesta conjuntura serví, encara, a un fi polític: activar la romanització dels territoris conquerits. En efecte: si bé la potència militar dels pobles que Roma sotmeté fou abatuda per les legions, la romanització d’aquells s’afiançà per obra de les ciutats. Amb plena consciència, la burgesia usà l’urbanisme com a poderós instrument polític, perquè comprenia que, per damunt de tot, la ciutat era el símbol omnipresent del sistema polític, religiós i social que estructurava la romanitat. LA PROVÍNCIA TARRACONENSE.- L’any 27 a. C. August dividí les províncies en dues categories: senatorials i imperials. Les primeres, les administrava el Senat amb intervenció de l’emperador, les segones estaven en absoluta dependència de l’em perador. Aleshores es modificà la divisió provincial d’Hispània. La província Citerior, anomenada també Tarraconense, fou objecte d’alguns canvis, i la Ulterior fou partida en dues: la Lusitània i la Bètica. Aquesta última fou adjudicada al Senat, i les altres dues, a remperador. La província imperial denominada Tarraconense abraçava la nostra Península al nord d’una línia que anava de l’actual província d’Almeria fins a la desembocadura del Duero. Aproximadament comprenia les regions actuals de les dues Castelles, Lleó, Galícia, Astúries, Bascònia, Navarra, Aragó, Catalunya, València, Múrcia, i una petita zona de l’Andalusia oriental (Almeria i part de Granada i Jaén) (1). El governador era la màxima autoritat civil i militar de la província. El de la Tarraconense, com els de les altres províncies imperials, tenia la categoria de cònsol, i era un legat de l’emperador: "legatus Augusti pro praetore". La seva residència oficial era la capital de la província. Les províncies estaven dividides en convents jurídics ("conventus iuridici"), districtes o circumscripcions judicials que prenien el nom de llur capital, lloc de residència dels magistrats ("questors") i de l’administració de la justícia. A la província Tarraconense els convents jurídics eren set: Tàrraco (Tarragona), Cartago Nova (Cartagena), Caesaraugusta (Saragossa), Clunia (Corunya del Comte), Asturica Augusta (Astorga), Lucus Augusta (Lugo) i Bracara Augusta (Braga) (2). El "conventus Tarraconensis" comprenia des del Xúquer fins als Pirineus catalans. Quedaven fora, a occident, la ciutat de Lleida, que pertanyia al "conventus Caesaraugustanus", i la vall d’Aran, que formava part de l’Aquitània. Així, el convent de Tàrraco abraçava el nord-est, el centre i el sud del Principat i el nord i el centre del País Valencia. La província Tarraconense tenia 293 "civitates" subordinades a d’altres ciutats, i 179 "oppida", dividides així: 12 colònies, 13 de dret romà, 18 de dret llatí ("municipia latina"), 1 "foederata" i 135 estipendiaries (3). A la capital del "conventus Tarraconensis", segons Plini, acudien a dirimir llurs plets 43 pobles, entre els quals es comptaven els dertosans i bisgargitans, de dret romà; els ausetans, ceretans, edetans, gerundesos, iessonians i tearians, de dret llatí; i els aquicaldenians, aessonians i baeculonians, en qualitat d’estipendiaris (4). La romanització de la província Tarraconense fou inferior a la de la Bètica i la de Lusitània. Ni la importància dels seus nuclis urbans, ni la seva riquesa agrària, ni la intensitat del seu comerç, ni la densitat de la seva població no pogueren comparar-se amb les de les altres dues províncies. En tot cas podria apropar-se a l’índex de romanització de la Bètica i la Lusitània el litoral mediterrani que als segles I i II devia acostar-se a una població relativa de 20 habitants per km2 i a una total d’uns dos milions d’ànimes (5). Per contra, a les comarques de l’interior de la Tarraconense la població relativa no passava de 8 habitants per km2. TÀRRACO, CAPITAL DE LA TARRACONENSE.- Amb una extensió de 36 hectàrees i una població no superior als 30.000 habitants, Tàrraco era en el concert imperial una ciutat de segon ordre, més lloada pels seus dons naturals que no pas per la seva opulència; però la capitalitat de província, d’una extensíssima província, li atorgava una preeminent jerarquia política entre les ciutats de les terres hispàniques. A Tàrraco residien el legat imperial, el prefecte de les costes marítimes ("praefectus orae maritime"), una nombrosa burocràcia administrativa, militar i religiosa (questors, procuradors imperials, "curatores operum", flàmens, pretors, etc.), i una quantitat considerable de personal subaltern. A Tàrraco se celebraven les assemblees provincials de caràcter religiós i polític, i això era causa d’una congregació periòdica de l’aristocràcia provinciana, dels petits oligarques locals que acaparaven els càrrecs potítics, administratius i religiosos de la vasta Tarraconense. Pensem en això, i comprendrem la missió romanitzadora de Tàrraco. La colònia no era solament un port transbordador de mercaderies, sinó també de cultura. Llengua, arts, dret, costums, religió: tot s’exportava de Tàrraco a l’interior de la Península. Servia aquesta causa tota la societat tarragonina, de la qual parlarem tot seguit; i també la seva monumentalitat, modesta, si la comparem amb la de les grans urbs de l’Imperi, però suficient per a impressionar la gent del país que, com el poeta, devien aplicar-li el qualificatiu d’"opulentissima". L’estructura administrativa de Tàrraco era com la de les altres ciutats provincials que gaudien del dret roma. Les assemblees populars o comicis elegien els magistrats municipals, dentre els quals els més importants eren: els duumvirs, que tenien cura d’administrar la justícia, de la censura dels costums, del comandament militar, i presidien els comicis i el consells o senat municipal; els edils, a qui era confiada la conservació de les vies públiques i els edificis comunals, el proveïment de blat, la policia de mercats, la celebració dels jocs públics i el manteniment de l’ordre; i els qüestors, que entenien en l’administració de les finances municipals. Aquests càrrecs eren renovables anualment. El Consell o Senat municipal ("curia") constituïa un cos deliberant, format pels decurions. L’epigrafia de Tàrraco ens ha llegat un bon nombre de noms d’aquests ciutadans que dedicaren part de la vida a administrar la ciutat. Entre altres recordem Luci Numisi Montà, fill de Luci (de la tribu Palatina), edil, qüestor, duumvir quinquennal, elevat a l’Orde Eqüestre per Hadrià; Q. Celenci Frontoni, fill de Luci (de la tribu Galèria), qüestor, duumvir i procurador augustal; Luci Corneli Romà, fill de Gai (de la tribu Galèria), duumvir; Luci Ameni Saturní, fill de Luci (de la tribu Galèria) edil, duumvir i flamen; Gai Egnatulei Sèneca, fili de Gai (de la tribu Galèria), edil quinquennal, duumvir, flamen, agraciat amb cavall públic per l’emperador Titus, prefecte de la 5ª cohort tràcica. Per a tenir una idea de l’estructura social de la nostra ciutat recordem que a partir del temps d’August, a les ciutats, al costat de l’aristocràcia local, sorgí a poc a poc una nova classe formada per rics mercaders i comerciants, uns nascuts lliures, d’altres lliberts o descendents de lliberts. Aquest grup formava el vèrtex de la piràmide social a les ciutats provincials i constituia l’oligarquia que movia els fils administratius i polítics. Un graó més avall es trobava la petita burgesia, a la qual pertanyien els botiguers, canvistes, artesans, artistes, metges, mestres, funcionaris, etc. Entre aquests darrers cal destacar els funcionaris municipals de menor categoria, classe molt nodrida i influent, composta, en llur major part, per esclaus i lliberts de l’emperador. En un pla més inferior hi havia el proletariat urbà, els jornalers lliures i els esclaus que es dedicaven al servei domèstic i a feines de taller. Els obrers urbans estaven organitzats en gremis o col·legis, segons llur ofici; estaven obligats a fixar llur residència, a prestar determinats serveis al comú, i a treballar en obres públiques a preus estipulats per l’Estat. A canvi d’aquestes obligacions estaven exempts d’algunes contribucions i rebien alguns beneficis. A les capitals de província els col·legis es reduïen a un de sol, el dels "fabri", del qual queda constància en algunes làpides commemoratives conservades a Tàrraco (6). En la construcció de monuments públics, al costat dels obrers reclutats ente el "fabri", treballaven els legionaris a les ordres dels "curatores operum" dels temples i dels edificis estatals o de les ciutats. Menció especial mereix el notable contingent de gent forastera arribada de les províncies més llunyanes de l’Imperi que acaparava els alts càrrecs de la milícia i de la burocràcia civil. Formava una població heterogènia però absolutament romanitzada, que venia a reforçar la missió de la nostra capital de província com a nucli d’expansió del romanisme en una gran part d’Hispània. Aquesta gent, entre la qual es comptaven poderoses personalitats romanes tenien plena consciència de llur funció i, ensems una gran experiència adquirida anteriorment en d’altres províncies; per això no regatejaven esforços per dotar la ciutat de sumptuosos edificis públics i monuments notables, com aquell Luci Licini Sura, a qui fou consagrat l’Arc de Berà, o aquell altre Domitus Dexter, que dedicà una ara a la santíssima Circe. Les inscripcions paleogràfiques tarragonines arribades fins a nosaltres permeten de comprovar relevat contingent d’aquests personatges, elements actius en la romanització de les províncies que als segles de la plenitud de l’Imperi ajudaren a donar a Tàrraco l’aire monumental que tenia. LA RELIGIÓ OFICIAL.- Els romans respectaven la religió dels pobles conquerits, i així succeí a la nostra terra; però a Tàrraco, a l’època de l’Imperi, els indígenes ja romanitzats havien adoptat la religió dels dominadors. Almenys, fins avui, no s’han trobat vestigis de temples dedicats a divinitats indígenes. En establir-se l’Imperi s’instaurà el culte a Roma i als emperadors. Amb això s’inaugurava un culte que complementava la dominació política i representava una mena d’homenatge de les províncies a la majestat de l’Imperi. Aquest culte oficial tenia una amplia orzanització provincial, al cap de la qual hi havia el "flamen", o sacerdot superior elegit per l’assemblea anual que es reunia a cada província. Als municipis existia una corporació de sis sacerdots, els "augustals", els quals en acabar el període d’exercici formaven l’orde sacerdotal dels "sevirals". A Tàrraco el culte a August fou primerenc. Ho sabem perquè un any després de la mort d’aquest emperador (any 15 de la nostra era), la colònia li dedicà un temple, i en record d’una tan singular efemèride li fou permès de posar en circulació monedes ("dupondis") amb el bust d’August divinitzat i els rètols DIVVS AVGVSTVS PATER, a l’anvers, i al revers les sigles C. V. T. T. (Colonia Urbs Triumphalis Tarraconensis), un esquema del temple i la llegenda AETERNITATIS AVGVSTAE (7). Altrament, Tàcit diu que aquest temple de Tàrraco fou el primer que les províncies dedicaren a August (8); però, com sigui que l’any 15 a les províncies orientals hom ja retia cuate a aquest emperador, sembla que la novetat consistí més en la separació dels cultes a Roma i a August, que no pas en la instauració del culte provincial a l’emperador. Aquest temple de Tàrraco, octàstil segons les monedes, fou un dels més rics i monumentals de les províncies hispàniques. Gaudí de fama extraordinaria i es relaciona amb tots els problemes que planteja el culte a August, en cara no resolts satisfactòriament. De les monedes commemoratives, se’n coneixen diversos tipus. En un d’ells, a l’anvers, apareix l’ara, per a sacrificar-hi en honor a l’emperador, amb una palma, imatge que respon a l’anecdota explicada per Quintilià, segons la qual els tarragonins mostraren a August el naixement de la palma com un prodigi; però l’emperador, irònicament, va respondre’ls: "Es coneix que no hi heu sacrificat gaires vegades" - a l’ara -, "si, com dieu, hi ha crescut una palma" (9). Les altres divinitats de la religió romana també tenien una nodrida representació a Tàrraco. Els testimonis arqueològics permeten d’assegurar que hom retia culte a Mart, Venus, Minerva, Mercuri, Juno, Neptú, a la Concordia, al Geni de la ciutat i, no cal dir, a Júpiter. Creiem que és perfectament previsible que en una ciutat com la capital de la Hispània Citerior, romana de cap a peus, les divinitats adoptades per la metròpolis hi fossin representades en llur totalitat . PARTICIPACIÓ A LA POLÍTICA IMPERIAL. ELS EMPERADORS I TÀRRACO L’ESTADA D’AUGUST.- August vingué a Hispània amb el fi polític d’accelerar-ne la romanització amb la subjecció de les tribus càntabres i asturs. Dirigí personalment la primera campanya contra aquestes tribus tan resistents a la romanització, però la fatiga l’emmalaltí - l’emperador era de complexió física delicada -, i hagué de retirar-se a Tàrraco, "a les assolellades costes de Tàrraco", com diu el poeta (10), a descansar. Sembla, però, que la seva malaltia necessitava quelcom més que el benigne clima tarragoní, perquè per a guarir-se del tot li calgué passar a un balneari del Pirineu. Sigui com sigui, el fet d’interès per a nosaltres és que dels dos anys que August sojornà a Hispània (del 27 al 25 a. C.), més d’un el passà a Tàrraco. D’aquesta estada, se n’ha parlat molt, i ha esdevingut llegendària. Fins i tot el nostre Rovira i Virgili l’aprofita per a fer-ne una mica de poesia quan diu: "Davant les nobles ruines de la Tarragona imperial, en el silenci de la ciutat gloriosa, hom evoca la figura d’August convalescent, guaitant des de l’alçada de la col·lina la mar que brilla a sota, immensa, en els dies claríssims de cel net de sol encès i d’aire diàfan" (11). És possible que els tarragonins del segle primer de la nostra era, orgullosos de llur ascendència romana, es tinguessin per molt honorats pel fet d’haver tingut el diví emperador entre ells, i que això els hagués estimulat un sentiment de vanitat i d’ostentació capaç de fer-los arribar a tota mena de sacrificis en l’erecció del gran i sumptuós temple octàstil de les monedes. És possible, encara, que aquesta efemèride adquirís una major grandiositat als ulls dels tarragonins pel fet casual d’haver vist desembarcar al port de llur ciutat els exòtics indis i escites que, en missió d’ambaixada, acudien a August, com ens refereix Orosi: "Els legats dels indis i escites trobaren, finalment, Cèsar a Tàrraco, després de travessar tot l’orbe". I bé: què degué Tàrraco a August? És possible que l’aurèola i la llegenda creades entorn de l’estada hagin contribuit a admetre que August impulsà personalment la construcció dels grans edificis que tant de caràcter donaren a la Tàrraco imperial; però, en realitat, aquesta atribució és gratuïta. A part que, fins ara, els arqueòlegs no ens han pogut donar una cronologia dels monuments coneguts que la confirmin, hem de considerar com mereix l’existència d’una conjuntura favorable a l’expansió urbana a totes les províncies de l’Imperi, que s’inicia precisament amb un gran esclat a l’època augústea. Per consegüent, podríem acceptar que l’impacte que causà als tarragonins l’estada de l’emperador a llur ciutat contribuí a donar un caràcter més monumental a les reformes urbanes ja iniciades. LA REBEL·LIÓ DE GALBA.- L’any 67, el governador de la Gàl·lia Lionesa, Gai Juli Víndex, es revoltà contra Neró, ajudat pel legat de la Hispània Tarraconense, Sulpici Galba, i pels governadors de la Lusitània i Africa. Víndex fou vençut per les legions germàniques, que proclamaren emperador Virgini Ruf, llur cabdill; però aquest refusà la designació i la deixà a les mans del Senat. Llavors els senadors, els pretorians i el poble romà elegiren Galba, el legat de la Província Tarraconense, el qual, amb anterioritat a aquesta elecció, ja havia estat proclamat emperador a Clúnia per obra de la legió Sexta Vencedora. Un esdeveniment polític de consideració com és la proclamació d’un emperador, queda lligat, per primera vegada, amb la província Tarraconense i amb la seva capital; perquè bé podem creure que Galba, quan es veia obligat a absentar-se de Tàrraco en compliment de deures militars o administratius, deixava al seu lloc homes de confiança. Possiblement un d’aquests homes que l’ajudà en la proclamació fou aquell Pomponi Ruf, que anà a morir a l’africana Leptis, després d’haver estat, entre els anys 64 i 68, prefecte marítim de la Hispània Citerior i de la Gàl·lia Narbonense (12). Segons Cohen, els asos que a l’anvers duen l’efígie de Galba sortiren de la seca de Tàrraco abans que ell accedís a la dignitat imperial (12a). Però, allò que definitivament lliga aquest emperador amb Tàrraco és l’anècdota referida per Suetoni segons la qual els tarragonins regalaren a llur antic legat provincial, aleshores emperador, una corona d’or que tenien al "vetere templo Jovis", de quinze lliures de pes; però Galba, després d’haver-la pesada i comprovat que hi mancaven tres unces per a les quinze lliures, les reclamà als qui la hi havien regalada (13). L’anècdota, possiblement tendenciosa, vol resflectir l’avarícia de Galba, però alhora suggereix un dilema: el donatiu d’una peça d’or a un home avar, o almenys gasiu, elevat a la més alta magistratura de l’Imperi, ¿fou en realitat producte de l’afecte popular tarragoní envers el nou emperador, en reconeixement dels favors que la ciutat havia rebut d’ell, o un acte de llagoteria inspirat per un grup de militars o de buròcrates civins, amb ganes de millorar llur situació? En el pitjor dels casos, els resultats que s’esperaven d’un tan generós donatiu degueren ésser escassos, perquè Galba fou assassinat pels pretorians al cap de set mesos de la seva proclamació. L’ESTADA D’HADRIÀ.- Hadrià, l’emperador viatger, com ha estat anomenat a causa dels llargs viatges que realitzà per l’Imperi, passà l’hivern de l’any 121 a Tàrraco. L’estada a la capital de la província Tarraconense tingué un fi polític: reunir en un congrés diputats de les ciutats hispàniques per tractar, fonamentalment, de l’obtenció d’un subsidi d’homes destinat a nodrir l’exèrcit. El resultat fou negatiu, per tal com el congrés negà el subsidi a l’emperador, malgrat els esforços d’aquest per aconseguir-lo (14). Pons d’Icart afirma haver llegit, en una làpida, que Hadrià ordenà la restauració del temple d’August i de les muralles (15). Aquesta làpida, que al segle XVI es trobava en uns horts del molí del Port, ha desaparegut, i com a garantia de la seva existència, només tenim la paraula de Pons d’Icart. De tota manera, fóra versemblant que després de més de cent cinquanta anys de pau ininterrompuda, la muralla es trobés en molts llocs, si no derruïda, ruinosa. Hi ha, encara, una anècdota que relaciona Tàrraco amb aquest emperador. Diu que un esclau atemptà contra la seva vida, pero la sang freda d’Hadrià frustrà l’escomesa (16). EL SUPOSAT SOMNI DE SEPTIMI SEVER.- Sever governà la província Tarraconense l’any 178. La seva gestió destaca pel fet d’haver exterminat bandes de desertors i bandolers que havien estat, durant algun temps, el flagell de la terra. Esparcià conta que a Tàrraco el futur emperador somià que governaria l’Imperi a condició de restaurar el temple d’August de la ciutat (17). El somni esdevingué realitat l’any 188, després de l’assassinat de Còmode i dels vuitanta-vuit dies del regnat de Pertínax. Sever aconseguí el seu propòsit una vegada eliminats Albí, proclamat per les legions de la Gal·lia, Britània i Hispania, i Nigrus, proclamat per les legions de la Pannònia. És molt possible que el suposat somni fos una invenció del mateix Sever en un afany d’aparèixer com a home providencial, però la notícia ens permet d’assenyalar una data per a una restauració del temple d’August. Altrament, l’anècdota lliga el fundador de la dinastia dels Severs a la ciutat de Tàrraco. RELACIONS COMERCIALS I CULTURALS Factors geogràfics com són la periodicitat dels corrents i la direcció dels vents originen fàcils camins marítims que seguiran els navegants, per tal com representen el mínim esforç. Doncs bé: aquesta realitat geogràfica, ja apuntada més amunt, explica les constants relacions marítimes que s’observen tostemps entre la regió de Cartago i la província Tarraconense (18). Cal suposar que Tàrraco, en els segles de la seva plenitud, estava unida per freqüentades rutes marítimes amb l’Àfrica del Nord, i, a través dels ports d’aquesta regió, amb les províncies de la Mediterrània oriental. Amb tot, no hem d’excloure que les relacions amb l’altre extrem del Mare Nostrum també se sostenien a través dels grans ports italians i del de Marsella. Confirma aquestes suposicions la interpretació d’alguns testimonis, per bé que imprecisos i insuficients, que ens han arribat. Comencem per dir que a la nostra ciutat hi havia un nucli de població africana, com podem comprovar amb la lectura d’algunes inscripcions paleogràfiques. Són segures les que es refereixen a Aufidina Prima, de Cirta, a Pulicius Ziocas, de Leptis, a C. Cecilius Quartus, de Siccae Veneriae, a Valeria Melete, de Cesarea, i a L. Caecilius Porcianus (19). Intimament lligat amb aquesta població, ens trobem amb el problema de la penetració del culte a les divinitats orientals i del mateix cristianisme. Ens haurem de detenir en aquest problema - de la introducció i la propagació del cristianisme a Tàrraco, ens n’ocuparem més endavant - i veure quina significació tenen, en relació amb ell, les peces de procedència tarragonina. Fins ara els coneixements que tenim de la difusió dels cultes orientals a Hispània semblen indicar que la distribució dels cultes pròpiament siris se superposa, amb una certa uniformitat, a les antigues àrees d’influència fenícia o púnica, i coincideix amb llocs on és segura la presència de siris; en canvi, els cultes frigis i egipcis coincideixen en els grans centres comercials i a les grans vies de comunicació. A la Tarraconense, per exemple, el culte a Isis sembla estructurat al llarg de la via Summo Pyreneo - Tàrraco - Gades, és a dir, no gens lluny dels ports marítims, i, també, a la via Tàrraco- Legio VII Gemina - Asturica Agusta - Bracara Augusta. En realitat, la ruta Tàrraco - Bracara Augusta no era solament una ruta militar per on circulava l’aprovisionament de les forces aquarterades al nordoest hispànic, sinó l’artèria bàsica del comerç exterior de la Tarraconense, els productes de la qual eren exportats pels seus ports mediterranis. Tot indica que la difusió dels cultes a la Magna Mater i a Isis, entre d’altres, fou més obra de l’estament civil - comerciants, esclaus i lliberts -, que del militar. Concretament, entre els fidels a Isis, dominaven els comerciants, alguns d’una gran capacitat econòmica, segons que es desprèn de la quantia dels donatius, i membres influents de la noblesa local amb dret a les magistratures (20). A Tàrraco el culte a déus orientals, frigis i egipcis és confirmat per testimonis escultòrics i epigràfics. Concretament es refereixen als déus Isis, Serapis, Attis i Magna Mater, divinitats adorades, possiblement, pels membres d’una colònia oriental o nordafricana. Una d’aquestes divinitats exòtiques d’origen llunyà, implantades a la nostra ciutat, que planteja problemes dificultosos, és Júpiter Ammon. A la llista de les altres divinitats orientals podria afegir-se aquesta, sense que això representés cap problema; però resulta que a la part més alta de al ciutat, entre fragments arquitectònics de la millor època, pertanyents a grans i sumptuosos edificis, aparegueren medallons amb el cap de Júpiter Ammon. El descobriment es féu al final del segle passat, i Hernández Sanahuja no dubtà a afirmar que els medallons formaven part d’un gran temple dedicat a Júpiter Ammon. Per consegüent, afegí, a Tàrraco no es venerava com a deitat principal la romana Júpiter Capitol·lí, sinó l’egípcia Júpiter Ammon. I aquí nasqué el problema: ¿a què s’hauria d’atribuir aquesta anomalia en una colònia tan romana com la de Tàrraco? ¿Podem admetre sense cap objecció la substitució d’un dels déus principals que formaven part de la religió oficial romana, per un d’exòtic? Així es trobaven les coses, quan la lectura proposada per Pius Beltran a la inscripció grega 103 del Museo Paleocristià, semblà resoldre el problema a favor de Júpiter Ammon. Segons l’esmentat arqueòleg, la làpida deia: "Aquí mateix està sepultada Necktarista, saeerdotessa de Júpiter Ammon, de la localitat" (21). L’any 1946, Jaume Olives estudià de nou la làpida, que ell s’inclina a considerar del segle IV i llegí: "Aquí està sepultat Nèctaris, talita, del lloc de Pitermon" (22). El testimoni que semblava decisiu restava així invalidat, però hi ha encara un modest fragment de làpida en el qual es llegeix perfectament el mot Ammon, que per força s’ha de referir al déu tan discutit (23a). Aquesta làpida pot demostrar que Júpiter Ammon tenia adeptes a Tàrraco i fins i tot pot decantar a suposar que hi tenia dedicat un temple. Ara, com que les escasses al·lusions literàries relatives al temple de Júpiter tarragoní que ens han pervingut (23), no es refereixen necessàriament a Júpiter Ammon, només sostenen el problema els dos medallons, puix que el fragment d’inscripció no sembla pertànyer a un gran temple. Cal, doncs, esperar, que els arqueòlegs, després d’una revisió a fons de la questió, estableixin si els medallons són una prova suficient per a donar com a bona l’afirmació d’Hernández. Les relacions de Tàrraco amb les altres províncies de l’Imperi són més difícils de precisar. Només podem assegurar una cosa: que Tàrraco fou un gran centre receptor de ceràmica aretina i de "terra sigillata" sudgàl·lica. Part de la ceràmica arribava a Tàrraco per via marítima, part per la important ruta terrestre anomenada Via Augusta, i de la nostra ciutat penetrava a l’interior de la Península com un dels articles d’importació de més fàcil col·locació. Això ens explica la gran quantitat de marques de taller (901 classificades fins ara entre els testos d’aquesta mena trobats a Tarragona) (24). També devia ésser important la importació d’obres escultòriques italianes i gregues, de material de construcció, i, a partir del segle III, quan s’imposà la moda del mosaic, devien arribar dibuixants que estaven en contacte amb un mercat interregional de tessel·les decoratives de lluxe. Les relacions de Tàrraco amb la metròpolis eren evidentment, intenses. La via Òstia-Tàrraco, curta i fàcil, de quatre dies de durada (25), era la que seguien els pretors i els legats augustals de la Tarraconense: era una gran ruta comercial, política i cultural. Amb tot, tant aquestes relacions metropolitanes com les que la nostra ciutat podia sostenir amb d’altres províncies romanitzades, són difícils de precisar a causa de la unitat que dominava en totes fes facetes de la vida. Una escultura hel·lenística de qualitat mitjana pot trobar-se a qualsevol lloc de l’Imperi, i es fa difícil de precisar-ne la procedència. I el mateix succeeix en qualsevol manifestació de la vida als segles I i II. Entre els productes que s’exportaven pel port de Tàrraco, coneixem els teixits de lli, sobretot els draps bastos emprats com a velam d’embarcació que es fabricaven a la mateixa ciutat i comarca. Encara tenim notícia de l’elaboració d’una mena de teixit més fi anomenat "carbasus", que s’exportava a fora de la província. Productes agrícoles com el vi, el blat i l’oli, formaven part d’un comerç general, tant d’importació com d’exportació. Recordem que els vins de la comarca tarragonina eren famosos. En parlen amb elogi Sili Itàlic, Marcial, Plini i Florus. És possible que prop de Tàrraco hi hagués salines, com en tants de llocs de la costa mediterrània, i que la sal s’exportés, via Cadis, cap al nord d’Europa. Aquest comerç de la sal amb Cadis, podria remuntar-se a un parell de segles abans, al temps d’aquelles monedes de Gadir a què ens hem referit en pàgines anteriors. Relacionat amb les salines, cal esmentar la indústria de pesca salada com article d’exportació des de les costes tarragonines. Com les altres religions d’origen oriental, el cristianisme es propagà a l’interior i al nord de la Península des dels ports del nordest, per les vies fluvials i les rutes militars i comercials més concorregudes. Tàrraco era el més important d’aquests ports i, des d’allí, la nova religió devia penetrar fins a Caesaraugusta, per la ruta Tàrraco-Ilerda (26). Els propagadors eren orientals, possiblement negociants siris o frigis; els primers receptors, les comunitats jueves o orientals establertes en els nuclis urbans costaners. El contacte es féu a través dels ports nord-africans. ¿Fou realment de consideració, en els primers dos segles, la difusió del cristianisme a la nostra terra? La impressió és que la nova religió progressà molt penosament, més entre la gent humil de les ciutats que no al camp. El mateix García Villada admet que de l’obra apostòlica de sant Pau, no en sabem res de cert, malgrat "suposar" que no degué ésser completament estèril (27). De tota manera, com diu Palol, "hem de tenir present que el moment inicial apostòlic ens és desconegut, com també tota l’activitat evangèlica del segle I i part del II (28). I ara hem de referir-nos a la suposada predicacio de sant Pau a Tàrraco. Una vella tradició sosté que l’Apòstol dels gentils vingué a evangelitzar la nostra terra, i que predicà, entre altres ciutats, a la capital de la província Tarraconense. Hi ha arguments sòlids per a creure que sant Pau passà a Hispània entre els anys 61 i 65 (29); doncs bé: la pretesa predicació a Tarraco, no en té cap, de fonament sòlid. En efecte: d’antic ha estat admès que l’Apòstol seguí la ruta Òstia-Tàrraco, d’acord amb el passatge de sant Jeroni, que diu: "In Hispaniam alienigenarum portatus est navibus" (30). La interpretació d’aquest passatge, acceptada correntment, és la que donà el pare Flórez: "...com que Tarragona era el port més notable de la costa oriental d’Espanya en el qual desembarcaven els pretors i legats augustals, podem admetre que l’Apòstol, que venia de Roma, desembarcà a Tarragona com ho feien els prefectes romans" (31). En canvi, enfocant el problema amb perspectives més àmplies, ens trobem que avui hom s’inclina a creure que la propagació del cristianisme a la Península s’inicià a la Bètica i no a la Tarraconense, perque les classes socials de la Bètica, més romanitzades i, alhora, més influenciades pels corrents culturals de les províncies orientals i nord-africanes estaven en millors condicions receptores que les de qualsevol altra província hispànica. Tampoc no hem d’oblidar que la Bètica era la província més densament pobliada, circumstància favorable per als qui estaven interessats en una eficaç propagació d’un nou culte. (1). García Bellido, España del s. I, 210. (2). Albertini, Sculptures, 335. (5). Palol, Tàrraco hispanovisigoda, 18. (6). C.I.L., núms. 4498, 4316. (7). Beltrán Martínez, Monumentos, 39-66. (10). Proporcionen els materials de primera mà sobre l’estada d’August a Tàrraco: Nicolau de Damasc, De vita Augusti, 10-11 ("Fontes", V, 163); Dió Cassi, 53, 25, 2; 53, 39; 54, 5, 1; 54, 11, 1; 54, 20, 2 ("Fontes", V, 190-91 205); Suetoni Augustus, 29, 82, 82 ("Fontes", V, 187, 188); Justí, 42, 5, 6 ("Fontes", V, 188); Orosi, 6, 21, 19 ("Fontes", V, 188); Sèneca, Controv., 10 ("Fontes", V, 189); Florus, Bellum Cantabricum et Asturicum, 2, 33, 51 ("Fontes",V, 193). (11). Rovira, Història, II, 79. (12). Étienne Robert, Inscriptions de la Tripolitaine romaine relatives a l’Espagne, à propos d’un livre récent, "Archivo Español de Arqueología", XXVIII (1955), núm. 91, pàgs. 128-34. (12a). H. Cohen, Description historique des monnaies (Graz 1955), I, 319, 326. (14). Esparcià, Vita Hadrianni (Flórez, Esp. sagr., XXIV, 87). (15). Pons d’Icart, Grandezas, 66. (16). Esparcià, citat per Flórez, 87. (18). Palol, Tarraco hispanovisigoda, 24. (19). Balil, Relaciones hispano-africanas, 387. (20). Balil, Culto a Isis, 213-24; id., "Asciae", 124-28. (21). Beltrán, Inscripciones, l5. (22). Olives, Inscripición griega, 46. (23). Suetoni, Galba, 12; C. I. L, 539 (reprodueix el text de Florus) (23a). Sánchez Real, Noticiario, "Bol. Arqueológico", fasc. 51-52 (1955), pàg. 132. (24). Ventura, Marcas alfareras, 131-65. (26). Palol, Cristianismo, 141-67. (27). García Villada, Historia, 147. (28). Palol, Cristianismo, 145. (29). Garcia Villada, Historia, 105-45. (30). Isaïes, XI (Migne, "Patr. lat.", XXIV, 154) (citació de Serra Vilaró, Fructuós, Auguri, 15). (31). Flórez, Esp. sagr., XXIV, 3. |
||
| Disseny i digitalització: Copyright © OASI / Diputació de Tarragona 2000-2001 |