|
|
Capítol VI La posició econòmica i social de la burgesia es recolzava en el treball de les classes inferiors, camperols i proletariat urbà; de primer, aliats seus, i després, objecte de la seva explotació. Aleshores, a conseqüència d’aquesta nova situació social, nasqué un antagonisme entre "honestiores" (burgesos) i "humiliores" (masses), que es polaritzà cada vegada més entorn del binomi ciutat-camp. Ensems començà de minvar, en la burgesia, la iniciativa en els negocis i en la política, de manera que mentre immobilitzava el capital fins a convertir-se en rendista, permetia, sense massa oposició, la intervenció dels seus enemics en llocs polítics de responsabilitat. L’antagonisme social entre la burgesia i les classes inferiors féu crisi en el segle III. Desembocà en una guerra civil de caràcter social, que acabà amb la destrucció de la burgesia i dels seus aliats, en benefici de l’exèrcit - format essencialment per pagesos pobres -, la burocràcia i els camperols. Políticament la revolució social creà una nova forma de govern: el despotisme dels emperadors. Aquestes lluites intestines comprometeren greument l’estabilitat de l’Imperi. L’afebliment militar permeté les primeres invasions germàniques, el desastre econòmic que seguí la destrucció de l’ordre burgès fou d’efectes múltiples: desorganització del sistema laboral amb la consegüent minva de producció, disminució de la capacitat adquisitiva de la població, puja vertiginosa de preus i desvaloració de la moneda, manca de capitals per a l’agricultura, etc. La situació, ja de si prou desesperada, s’agreujà amb l’augment incessant de les necessitats públiques, a causa de les quals les relacions entre l’Estat i el contribuent es transformaren en un saqueig organitzat: treball obligatori, submistraments forçats exigència de donatius, etc. Cresqué la intervenció estatal en l’organització del comerç i de la indústria, fins a acabar en la constitució d’un capitalisme estatal que gravitava sobre les classes inferiors, convertides en les úniques productores. Amb el nou sistema es generalitzà a les ciutats, a partir del segle III, la implantació d’una fórmula fiscal segons la qual el ric havia de respondre pel pobre. Els magistrats i els membres dels senats de les ciutats deixaven d’ésser responsables mancomunadament de la recaptació dels impostos, lrsponsabilitat transferida als ciutadans més acabalats - "decemprimi" o deu primers de cada població -, que venien obligats a pagar els endarreriments sots pena de confiscació de llur patrimoni particular. No cal dir que la substitució de la responsabilitat col·lectiva per la individual causà resultats funestos, entre d’altres, aquest: l’escassa burgesia que havia sobreviscut a la revolució procurà d’inhibir-se de la vida activa, i es reclogué en la seguretat d’unes petites rendes agrícoles que li permetessin de viure i, alhora, de passar inadvertida. Al camp, els efectes de la situació produïen un interessant fenomen. El petit propietari sabia que si augmentava les seves propietats , acabaria per esdevenir un candidat a "curial", o persona apta per a conseller municipal o magistrat, cosa que equivalia a ésser víctima de l’opressió fiscal. Per les mateixes causes, el masover i l’arrendatari no sentien cap desig de millorar la pròpia sort i de convertir-se en pagès lliure. L’única sortida que tenien contra aquest estat de coses, afavorida per la progressiva manca d’autoritat del govern, era d’enrolar-se en el bandolerisme o en l’exèrcit. Per això el bandolerisme i la pirateria foren un dels flagells d’aquests segles decadència (1). Un dels efectes de la revolució del segle III i de la inestabilitat social i política subsegüent que més caracteritzen la decadència de l’Imperi, fou la minva dels nuclis urbans. L’emigració de les ciutats en direcció al camp esdevingué un fenomen natural, en part pels factors ja apuntats, en part perquè en els temps difícils és més fàcil defensar la vida a la ruralia. D’aquesta manera arribà a les províncies la recuperació de l’element rural, la revenja de l’indigenisme sobre l’obra romanitzadora que s’havia realitzat des de les ciutats. ESDEVENIMENTS QUE MARQUEN LA DECADÈNCIA LES INVASIONS GERMÀNIQUES.- Cap a l’any 260, un contingent d’alamans envaí la Gàl·lia, i un grup que per la ruta del Ròdan es dirigí a Arles i a la Narbonense acabà per penetrar a Hispània (2). Relacionats amb aquesta invasió, disposem de testimonis literaris que es refereixen a la província Tarraconense. Són uns paràgrafs de Flavi Eutropi, Sext Aureli Víctor i Pau Orosi; pero qui al·ludeix concretament a la ciutat de Tàrraco és Eutropi. Diu: "Germani usque ad Hispanias penetraverunt et civitatem nobilem Tarraconam expugnaverunt": els germànics penetraren fins a Hispània i expugnaren la noble ciutat de Tàrraco (3). La idea és clara: Tarraco fou presa a força d’armes. L’afirmació és tan categòrica, que ha estat acceptada a ulls clucs pels historiadors locals fins no fa gaire. Els dubtes si aquest testimoni podia ésser interpretat al peu de la lletra han sorgit en comprovar la seva manca de concordança amb els testimonis arqueològics. Altrament, s’han observat inexactituds en el text que recomanen d’usar-lo amb precaució. Resulta, doncs, indispensable, de veure en què consisteixen aquests testimonis arqueològics i d’interpretar-los, si volem tenir una idea més clara de com aquesta primera invasió germànica a la nostra terra afectà la ciutat de Tàrraco. A uns dotze quilòmetres d’aquesta, prop d’Altafulla i vora el mar, en un lloc anomenat els Munts, hi ha nombroses restes d’una villa romana. El senyal d’una destrucció violenta d’efectes desastrosos és inconfusible. S’hi veuen plaques de marbre destrossades, mosaics calcinats, trossos d’estucat i de cornisa ennegrits pel foc, i tot, mesclat amb cendres i carbó (4). Entre aquestes runes es troba un tresoret, amagat entre els anys 259 i 262 (5), que, a més de datar la destrucció, demostra que hom la temia. Com que la destrucció dels Munts coincideix, cronològicament, amb la primera invasió germànica, i les restes estudiades tenen l’aspecte d’haver estat sotmeses a la violència per uns intrusos esperats i temuts, hem d’acceptar que l’autor de la destrossa fou aquell contingent d’alamans que penetrà a la província Tarraconense. Aleshores, amb aquest testimoniatge resta fora de dubte que els invasors devastaren els establiments rurals pròxims de Tàrraco però fins ara no disposem de cap testimoni arqueològic que inclini a la sospita que expugnessin la ciutat, malgrat el pànic dels tarragonins en veure per primera vegada aquells bàrbars passejar-se ufanosos destruint i rapinyant impunement els suburbis. Cal pensar d’aquesta manera, si parem esment en un altre tresoret amagat, per temor a aquests invasors, prop la muralla tarragonina que s’alçava al lloc que avui ocupa la plaça de Corsini (6); perquè un tresor s’amaga en previsió dels efectes d’un desastre que s’apropa, i be pot ocórrer que, després, el desastre no es consumi. En aquest cas tenim el tresoret i, a quatre passes, un gran edifici com el Fòrum, sense cap indici d’haver sofert desperfectes a causa d’una acció devastadora. És possible que hi hagués hagut una nova invasió pels voltants de l’any 275, i, encara, una altra al tombant del segle (7), d’efectes semblants a la primera. Ajuden a fixar-les, un tercer tresoret amb monedes de Gal·liè i Claudi II, trobat a Reus, enterrat cap a l’any 275, i uns fragments de làpides procedents, possiblement, d’edificis dels suburbis de Tàrraco derruïts per efecte de les invasions i aprofitats en les construccions de la necròpolis de Sant Fructuós (8). Després d’uns quants anys de respir, quan aquestes invasions ja no eren sinó un record entre els tarragonins més vells, una nova ona de bàrbars penetrà al Camp de Tarragona. El fet es produí vers l’any 360. Aquesta vegada els invasors expugnaren Tàrraco, i de llur fúria devastadora només se salvà la part alta de la ciutat, que resistí l’escomesa. Han quedat abundants testimonis d’aquesta destrucció, entre els quals destaca el del Fòrum. La cronologia de la ruïna d’aquest monument ha pogut determinar-se per un altre tresor que aparegué sota un tambor de columna, amb monedes posades a la circulació entre els anys 333 i 361 (9). Possiblement els edificis monumentals de la zona del Fòrum, excavats i descrits per Hernández Sanahuja, que presentaven totes les característiques d’haver sofert una destrucció violenta, també foren víctimes d’aquests invasors (10). La magnitud del desastre deixà un record perdurable. És probable que Orosi, un segle més tard, encara es referís a aquesta destrucció de Tàrraco quan escrivia: "Extant adhuc per diversas provincias in magnarum urbium ruinis parvae et pauperes aedes, signa miseriarum, et nominum indicia servantes, ex quibus nos quoque in Hispania Tarraconem nostram ad consolationem miseriae racentis ostendimus" (11). De tota manera, advertim que a Serra i Vilaró, de resultes de determinades interpretacions de documents arqueològics descoberts per ell a la necròpolis de Sant Fructuós, li sembla probable que hi hagués hagut una nova destrucció de Tàrraco pels volts de l’any 400, a la qual es devia referir la citació d’Orosi (12). ELS PRIMERS CONTACTES AMB ELS VISIGOTS.- A partir de l’entrada massiva dels bàrbars a Hispània (any 409), l’Imperi romà s’enfonsà ràpidament. Entre aquest any i el 455, l’Imperi d’Occident quedava reduït a Itàlia, la Gal·lia i Hispània; i, encara, cada una d’aquestes grans circumscripcions es trobava, en part, ocupada pels bàrbars: Hispània pels sueus, la Gal·lia pels francs, borgonyons i visigots, i Itàlia pels huns i llurs associats. En aquests anys es produeixen els primers contactes dels visigots amb la comarca tarragonina, que havia pogut salvar-se de la invasió de vàndals, sueus i alans de l’any 409. No es tracta pas de contactes ocasionals originats per invasions passatgeres, com les que hem vist fins ara, sinó del preludi de l’establiment d’uns nous invasors que arribaren servint els interessos d’una bandositat, en les lluites civils que caracteritzen el període final de l’Imperi. Per això cal subratllar que, malgrat ésser tan bàrbars com els altres als ulls dels tarragonins, aquests tingueren sempre els visigots com uns aliats, com uns defensors de l’ordre i de l’estabilitat de l’Imperi. Després de tot, Tàrraco els degué uns quants anys de pau i de tranquil·litat. Per a posar en clar aquests conceptes serà d’utilitat donar un cop d’ull a les relacions romano-visigodes, a partir de l’any 410, data de restabliment dels visigots al migdia de les Gl·lies. L’any 415, Ataülf passà el Pirineu a la recerca de regions intactes per tal d’atendre-hi la pròpia subsistència, pero només arribà fins a Barcelona. El seu successor Vàlia conduí els visigots més cap al sud en un nou intent de passar a l’Africa - havien fallat dos intents anteriors des d’Itàlia -, que resultà un nou fracàs (13). Desconeixem si aquest moviment visigòtic cap al sud afectà la nostra ciutat, bé que, atesa la seva finalitat, hem d’inclinar-nos a creure que no. L’any 416 Vàlia establí amb Constanci, que obrava en nom de l’emperador Honori, un tractat de federació en virtut del qual els visigots es comprometien a combatre els altres pobles bàrbars d’Hispània a canvi de rebre vitualles. Per aquesta causa els visigots lluitaren durant dos anys contra els vàndals silingis a la Bètica, i contra els alans a la Cartaginense i a la Lusitània. L’any 418 la situació canvià en entrar en vigor un nou tractat entre Vàlia i Constanci que menà a la suspensió de les operacions militars godes a Hispània, i a l’establiment definitu de la gent visigoda a les planes d’Aquitània. Des d’aleshores, després de quaranta anys de vida nòmada, en quedar en possessió d’un ric territori que es convertiria en el regne de Tolosa dependent de l’Imperi, els visigots passaren a ésser un element d’ordre, de pau i de seguretat dins l’Estat imperial (14). Teodoric I (418-451) fou relativament lleial a aquest pacte, i, a causa d’això, Tàrraco gaudí de cinquanta anys de pau, veritable oasi enmig de la tan gran tempesta provocada per constants moviments humans. LA INESTABILITAT SOCIAL.- Per posar en relleu alguns aspectes de la subversió social que s’estengué entre l’element indígena i una bona part de la societat romana provincial, ens referirem a la revolta dels bagaudes, que afectà de ple les comarques de la vall de l’Ebre, tan vinculades a Tàrraco Reberen el nom de bagaudes els camperols que, exasperats per les exaccions que els imposava l’administració imperial, es revoltaren contra les autoritats romanes. Els focus més forts de la revolta foren la vall de l’Ebre i, a l’altra banda del Pirineu, el mitjorn de la Gal·lia; però amb menys intensitat es propaga també per diverses comarques catalanes. El monjo Salvià, de Lerins, en De gubernatione Dei, dóna bona informació sobre els descontents que amb el nom de bagaudes s’aprestaren a lluitar contra l’ordre social i polític de la Gàl·lia i de la Tarraconense, en vies de descomposició. Diu: "Molts hispans i no pocs gals, i, en una paraula, tots els que Roma aparta del seu costat amb les seves maldats, mentre d’una part avorreixen el domini dels bàrbars, de l’altra es veuen en la necessitat de confondre’s amb ells. Em refereixo a tants d’infeliços als quals els governadors i jutges han pres els béns, la llibertat i les vides, i els han obligats forçosament a prendre l’odiós nom de bagauda, en lloc del de romà que abans tenien." (15) "Molts romans es passen als gots, als bagaudes o als altres bàrbars, que dominen moltes contrades, i en veritat no tenen per què penedir-se d’aquest canvi, puix que més s’estimen de viure lliures sota una aparença d’esclavitud que no pas d’ésser esclaus sota una aparença de llibertat" (16). La primera campanya contra els bagaudes tingué lloc l’any 441. L’any 449 una altra expedició formada per romans i sueus federats, sota la direcció del general romà Basili, s’encarà als bagaudes i, malgrat no haver reeixit a dominar la revolta, aconseguí de reduir a Tarassona un important grup dirigit pel bisbe de Lleó, que resultà mort en la lluita, retre la ciutat de Lleida i devastar la regió de Saragossa. La rebel·lió fou definitivament sufocada l’any 454 després de posar en vigor el tractat de federació romano-visigoda que obligà el rei Teodoric II a enviar forces a la Tarraconense (17). L’amplitud i la duresa de la rebel·lió diuen ben clar la seva importància. El text de Salvià es refereix especialment als petits propietaris rurals víctimes de la concepció latifundista de l’administració oficial; però possiblement també engrossiren les files bagaudes emigrats dels decadents nuclis urbans - com, per exemple, Tarraco -, enquadrats en els grups socials inferiors, la subsistència dels quals era cada dia més compromesa. De tota manera, al segle V les ciutats ja no intervenien decisivament en les lluites polítiques i socials, el pes de les quals s’havia desplaçat al camp. Per això podríem acceptar que Tàrraco intervingué poc en aquestes lluites, malgrat que afectaren, amb tota seguretat, la seva comarca. En tot cas, la capital de la Tarraconense representava, en el sistema administratiu romà, un reducte fortificat, residència de les autoritats provincials i d’unes forces militars que maldaven per imposar un ordre, baldament fos a precari. ELS CANVIS EN L’ADMINISTRACIÓ PROVINCIAL.- En temps de Caracal·la foren creades a Hispània noves províncies a costa de la Tarraconense: Gallaecia, Carthaginensis i Balearica. D’aquesta manera, Tàrraco quedà com a capital d’una província, que conservà el nom de Tarraconense, reduïda a Catalunya, una part del País Valencià, Aragó, Navarra, Bascònia i les actuals províncies de Santander, Logronyo i Burgos. Més tard, en el regnat de Constantí, desaparegueren els convents jurídics, i les províncies per a l’administració de justícia es dividiren en districtes i ciutats. Per efectes administratius el nom de ciutat fou aplicat a demarcacions que tenien un nucli urbà i un territori constituit per diversos termes o "pagi". S’establiren dues classes de províncies: les presidencials, que tenien al capdavant un president ("presides"), i les consulars, comandades per un governador amb categoria de cònsol. La Tarraconense era presidencial. Finalment direm que les funcions civils i militars dels presidents i governadors de les províncies foren separades. Aleshores aparegueren els "duces", les funcions dels quals eren exclusivament militars. Aquests canvis administratius imposats per l’evolució de l’Imperi es produiren ensems amb d’altres que afectaren més directament els nuclis urbans, ja al·ludits en iniciar aquest capítol. Remarcarem de nou el més significatiu, l’establiment de la responsabilitat personal dels curials en els repartiments i recaptacions d’impostos, per les repercussions socials que tingué. S’esdevingué que els responsables, part integrant de les classes acomodades, per afavorir-se ells mateixos, feren recaure el pes dels impostos sobre les classes modestes. Al segle IV, per tallar aquesta mena d’abusos, hom creà un nou magistrat municipal anomenat defensor de la ciutat ("defensor civitatis, plebis vel loci"), la missió del qual era de defensar la plebs i els curials dels jutges i oficials públics. LES REVOLTES MILITARS.- L’entrada d’elevats contingents provincials i de bàrbars a l’exèrcit, l’havia transformat, de manera que no conservava res d’aquella missió romanitzadora que havia tingut en els segles d’expansió i esplendor de l’Imperi, quan era format essencialment per ciutadans romans. Per aquesta causa les lluites constants entre els diversos exèrcits romans capitanejats per aspirants a emperador o a governador d’una vasta província, alhora que contribuïen a debilitar les febles estructures imperials, posaven extenses regions en contacte amb nous elements barbaritzants. No coneixem cap revolta militar que tingués per escenari Tàrraco; però sembla que Constant, el fill de Constantí proclamat emperador d’Occident, després d’ésser vençut a la Gal·lia per un dels seus lloctinents que s’havia revoltat contra ell, fou mort quan intentava de refugiar-se a Hispània l’any 350, i el cadàver possiblement fou portat i enterrat a la villa romana de Centcelles, a cinc quilometres de Tàrraco (18). LA INTERRUPCIÓ DE LES VIES COMERCIALS.- Al segle III, enmig de la crisi econòmica, el tràfic comercial retrocedeix progressivament a causa de la reaparició del bandidatge i de la pirateria, de les invasions, de les bandes de desertors, de les requises violentes de l’exèrcit, de l’escassesa de material de transport, de les guerres civils, etc. Arriba un moment que les vies de comunicació queden interceptades, i les ciutats, aïllades, coneixen la carestia i, en certs moments, la fam. Per bé que desconeixem com aquesta minva del comerç afectà Tàrraco, hem de suposar que fou una de les causes de la seva decadència. Coincidí amb les primeres invasions i amb els canvis socials que tant perjudicaren la burgesia. Per l’aspecte que presenta la conjuntura, hem de suposar que els efectes de la invasió del 260 i de la que suposem que ocorregué entre el 270 i el 280, no foren reparats. Amb tot, sembla que al segle IV hi hagué un respir. Les províncies d’Orient passen per un bon moment, que coincideix amb la reobertura de les rutes comercials mediterrànies, i la conjuntura és aprofitada per les províncies occidentals. Mercaders siris i egipcis arriben novament fins a la nostra ciutat, i, amb ells, com veurem, noves manifestacions d’art. Fins i tot les rutes italianes s’obren de nou al comerç. Aquesta revifalla de l’economia tarragonina s’allargà fins al segle V, i enllaçà amb aquells cinquanta anys de pau que visqué la ciutat gràcies a la bona disposició del visigot Teodoric I. APARICIÓ D'INFLUÈNCIES ARTÍSTIQUES PROVINCIALS.- La desaparició de les forces romanitzadores permet l’aparició de manifestacions locals d’art. Per altra part, el ressorgiment de les províncies orientals després de la crisi del segle III, i la reobertura de les rutes comercials en aquesta direcció, a través dels ports nord-africans, creen unes relacions bastant intenses entre les províncies hispàniques Tarraconense i Cartaginense, les illes Balears i les províncies nordafricanes. Arriben a formar una zona amb manifestacions artístiques de caràcter propi, amb formes d’origen oriental, concretament siríaques. La regió africana devia haver actuat de transmissora de formes i doctrines orientals fins a les províncies mediterrinies més occidentals. Disposem de testimonis arqueològics i linguístics que permeten determinar aquestes influències a Tàrraco (19). Oferim els més importants i les interpretacions de què han estat objecte per part dels arqueòlegs i els lingüistes. L’afinitat de l’evolució cultural llatina de l’Àfrica del Nord amb la província Tarraconense, i concretament amb Tàrraco, es manifesta des del segle III en el conreu de la poesia, amb l’ús d’una forma mètrica que havia canviat el valor quantitatiu del clàssic hexàmetre llatí per una d’intensitat sil·làbica. Aquest nou tipus que creava el modern vers ritmat representa una decadència en el coneixement del llatí classic i aparegué simultàniament a l’Africa del Nord, a les Balears i a la Tarraconense. Amb tot, no podem descartar que la corrupció simultània del llatí clàssic a les tres províncies fos una coincidència, per bé que remarcable (20). En la interpretació dels testimonis arqueològics començarem per les plantes basilicals. La característica comuna a totes les de la Tarraconense i de les Balears conegudes és la forma absidial, planta enterament africana i siríaca. Generalment pertanyen a esglésies de tres naus l’absis de les quals, de forma circular, en lloc de sobresortir a l’exterior, com a Roma, està inscrit en un rectangle i té als seus costats dues dependències que formen amb ell una recta exterior al dors de l’església (21). Malgrat que la basílica de Sant Fructuós, de Tarragona, no s’adapta ben bé a aquestes normes, per tal com és de planta de tres naus amb absis central extern, presenta a cada un dels costats una gran sagristia o "martyria" rectangular, a semblança de les esglésies de Síria (22). Un altre element d’influència africana de que tenim magnífics exemplars a Tarragona, són els mosaics apareguts a la necròpolis de Sant Fructuós. S’admet que la moda del paviment sepulcral en mosaic fou originària de les províncies de l’Africa del Nord. A través de les Balears, els tipus africans foren adoptats a la Tarraconense, amb més o menys de puresa. Els de Tàrraco, per exemple, presenten influències classicistes de consideració, però els temes són de concepció i de gust africans. Així, el mosaic mal anomenat del Bon Pastor, en què apareix la imatge del difunt de cos sencer en forma d’orant, amb les mans esteses, denota la influència africana en el tema dels coloms; la lauda dedicada a Optimus constitueix un bell exemple de com es conservaven pures les tradicions romanes entre els artistes tarragonins dels segles IV i V, malgrat que el tema de la composició sigui originari de l’Àfrica; finalment, el mosaic dedicat a Ampelius el motiu ornamental del qual és format per l’Agnus Dei acompanyat d’una cràtera, també té prototipus africans (23). Altres testimonis vénen a reforçar la creença que al segle IV les rutes marítimes que unien Tarraco amb els ports de l’Àfrica i de la Mediterrània oriental estaven obertes al comerç. Aquell Nèctaris, egipci talita del lloc de Pitermon, que tancà els ulls per darrera vegada a Tàrraco, conegut pel seu epitafi escrit en grec, i aquell altre, anomenat Kyzikos, jueu d’origen grec a qui dedicaren els últims elogis en una inscripció bilingüe, grega i judaica (24), són dos exemples que demostren l’existència d’africans i orientals a la nostra ciutat, i inclinen a pensar si devien formar part de colònies, o, en el cas del jueu, d’una comunitat, formades per emigrats de les regions orientals o africanes delMediterrani. Aquesta suposició esdevé significativa en comprovar els arqueòlegs l’existència d’una escola local d’artesans escultors, a partir de mitjan segle IV, fortament influenciada pels gustos nord-africans. El sarcòfag de les Dues Orants pertany a aquesta escola. Doncs bé: després d’estudiar les obres d’aquests artesans escultors, Schlunk arriba a sospitar que a la segona meitat del segle IV artesans de Cartago treballaven a Tàrraco o per a Tàrraco (25). La persistència de les rutes comercials de la Gal·lia amb moviment més o menys actiu, és visible fins al segle IV, per la continuïtat cronològica que s’observa en la "terra sigillata" trobada a Tàrraco, que comprèn formes de tota mena del segle I al IV. Les relacions amb Roma queden confirmades amb la presència de l’art oficial fins al segle V; però en el procés de desintegració de l’Imperi, aquestes relacions cada vegada es fan més dificultoses i són més febles, de manera que la producció d’artistes romans arribada a Tàrraco esdevé insuficient per a les necessitats de la societat romanitzada de la ciutat i de les comarques properes. Llavors sorgeixen els artistes locals, que executen un art d’imitació de l’oficial i augmenten en importància tot d’una que el trànsit per les rutes que uneixen la metròpolis i la província augmenta en dificultats. Finalment, quan devers el segle V cessen en absolut les exportacions romanes, els obradors locals arriben a llur apogeu. Podem contemplar un exemple notable d’aquest procés en els sarcòfags paleocristians que es conserven a Tàrraco, especialment en els del segle V, producte d’un obrador local, el més important dels coneguts a Hispània, malgrat que la seva producció sigui de qualitats artístiques inferiors a la dels obradors romans. Són obra d’artistes tarragonins els sarcofags estrigilats de la necròpolis de Sant Fructuós, que presenten al centre del costat davanter una cartela destinada a la inscripció funerària, als seus extrems unes figures, i, en els camps que queden entre ambdós elements, uns estrígils com a ornament. Schlunk els data entre el 410 i el 430 (26). Els arqueòlegs també observen en les manifestacions artístiques de Tàrraco del segle V influències nord-italianes que acaben per substituir les de la metròpolis (27). S’hi veuen en sarcòfags com en el de Leucadius, "primicerius domesticorum", i en alguns elements decoratius procedents de la necròpolis de Sant Fructuós, que tenen notables semblances amb els de l’església de l’Esperit Sant, de Ravenna (28). Per explicar aquesta influència, Schlunk ha suggerit la possibilitat que els alts funcionaris establerts a Tàrraco estiguessin relacionats, per lligams familiars o d’origen, amb els de la regió nord-italiana. En tot cas és ben factible que a Tàrraco l’alta societat provincial fos la continuadora, per tradició de la cultura romana (29). LA VIL·LA ROMANA DE CENTCELLES.- Al marge de les manifestacions tarragonines d’art local de l’època del Baix Imperi i de les influències que s’hi observen, apareix l’extraordinari mausoleu de Centcelles, estudiat recentment pels alemanys Schlunk i Hauschild (30). Centcelles és un lloc situat a cinc quilòmetres de Tarragona, en direcció a l’interior, a l’est de Constantí i a uns 500 metres de la riba dreta del Francolí. Les restes visibles d’antigues edificacions s’estenen uns 90 metres de llargada en direcció est-oest, transversals al declivi del terreny. Les excavacions practicades per Schlunk i Hauschild a la vora d’aquestes restes, han permès de constatar que a Centcelles hi hagué una gran vil·la romana potser ja en el segle I i que no sabem si fou destruïda o s’enderrocà al segle III. Sobre aquesta antiga vil·la, o almenys aprofitant conscientment alguns dels seus fonaments, se’n construí una altra al segle IV. A aquesta pertanyen les restes de les edificacions avui visibles. La part més ben conservada de la segona vil·la romana de Centcelles és un massís cúbic coronat per un cos octogonal que s’eleva uns 15’50 metres, l’interior del qual forma la cúpula d’una sala de planta circular fornida de quatre nínxols semicirculars i d’una cripta. Aquesta sala comunica amb una altra de forma quadrolobulada que possiblement també tenia cúpula. La cúpula, que ha resistit el temps, és adornada amb mosaics no massa ben conservats, disposats en tres frisos horitzontals. A l’inferior mostra una cacera, al del centre escenes de l’Antic i del Nou Testament, i al superior les quatre estacions, que alternen amb figures entronitzades. Al zenit de la cúpula el mosaic gairebé ha desaparegut i només es veuen les restes de dos caps. A la part inferior dels mosaics hi ha vestigis de pintures. Altrament aquests mosaics són de gran riquesa, tant de colorit com de materials; alguns d’ells, com les tesselles d’or, és probable que siguin d’importació. Si a això afegim que no tenen cap element de comparació a la Península Ibèrica - inclosa la mateixa Tàrraco -, pot conjecturar-se que foren construïts per un grup d’artistes forasters per encàrrec de personatges importants (32). Els temes tractats en els mosaics permeten de datar el monument. En efecte, els de la cacera són de l’època tetràrquica, evolucionats i transformats; els bíblics presenten paral·lelisme amb pintures del període constantinià tardà; i la figura de la Primavera de la zona superior és comparable a les pintures de l’època constantiniana que decoren els sostres del Palau Imperial de Trèveris (33). Així, doncs, situen la construcció del mausoleu de Centcelles cap a la meitat del segle IV. La tècnica de construcció de la cúpula revela l’existència d’un model oriental, la qual cosa la posa com una mostra molt primerenca d’aquesta tècnica de construcció a Occident (34). Per altra banda sorprèn, per la seva singularitat, que en el segle IV es construís en el centre d’una edificació - perquè tots els indicis confirmen que el mausoleu dels mosaics presidia la vil·la romana del segle IV de Centcelles - una cambra sepulcral cristiana per a una sola persona (35). Podríem pensar que aquesta singularitat fos d’inspiració local, per bé que això costa de creure si observem la quantitat d’elements forasters que intervingueren en la construcció. Centcelles és una mostra important de l’art de l’època romana tardana. El fet que l’estructura de la seva cúpula presenti influències orientals primerenques, que els seus temes cristians siguin els primers que coneixem tractats en mosaic, que artistes i materials haguessin vingut d’altres províncies per decorar-lo, que fos destinat exclusivament a una sola persona, confirma la suposició que el mausoleu fou construït per a un personatge molt rellevant. Schlunk opina que es tracta de Constant, el fill de Constantí, mort, com hem dit, l’any 350 (36). Si la suposició de l’arqueòleg alemany es confirmés, ens trobariem amb el problema de per què Constant fou portat i enterrat a Centcelles, prop de Tàrraco i tocant al monticle on es troba el poblat de Constantí. Sobretot, si Constant fou mort a la Gàl·lia o al Pirineu, cal pensar en l’existència de raons molt poderoses que justifiquessin el trasllat del seu cadàver a tanta distància. Tant si foren raons de tipus familiar o de tipus religiós, el fet lligaria la nostra ciutat amb un emperador cristia de la nissaga constantiniana. LA CONTRACCIÓ DEMOGRÀFICA.- Les invasions del segle III coincideixen amb un moment en què la burgesia urbana, esperonada per la crisi, la inflació monetària i les innovacions socials, determina d’assegurar els seus recursos amb la compra d’hisendes rurals. Doncs bé: la coincidència ens inclina a creure que la burgesia de Tàrraco no tingué interès a esmerçar els seus capitals en la reparació dels estralls que els invasors causaren als suburbis de la ciutat. Elements dels edificis derruïts, els trobem a la necròpolis de Sant Fructuós aprofitats com a material de reble. Hernández Sanahuja ja havia observat que a partir del regnat de Constantí el Gran (306-337) no es troba a Tàrraco cap làpida dedicada als emperadors (37). Això coincideix amb el fet que a les construccions de la necròpolis de Sant Fructuós s’usen els materials més pobres, i tot plegat assenyala una gran depressió econòmica. A la vegada, els textos ja no parlen de Tàrraco com d’una ciutat florent, sinó com a reducte militar, sobretot després de la gran destrucció que hem datat pels volts del 360. Per exemple: quan Idaci es refereix a la retirada de les forces romanes i visigodes comandades pel mestre de milícies imperial Castí, després d’una derrota soferta a les mans dels vàndals, diu: "Ad Tarraconam victus affugit" (38), i no cal forçar gaire la imaginació per a entendre que les malmeses forces de Castí es refugiaren a Tàrraco per tal com era un lloc segur, en bones condicions per a acollir-hi unitats militars, pel fet d’ésser una plaça forta. Altrament, com veurem, la idea de fortalesa militar és la que domina en tots els escriptors del Baix Imperi que donen alguna notícia de Tàrraco. Tots aquests signes, per bé que no massa explícits, decanten a creure que la contracció demogràfica fou, a la nostra ciutat un procés evolutiu que s’allargà des de mitjan segle III fins a la seva fi. No sabem quin fou el mecanisme d’aquesta contracció, però Serra i Vilaró, en encarar-se amb el nombre d’enterraments de la necròpolis de Sant Fructuós suposà que entre el 400 i el 476 la població de Tàrraco havia d’ésser molt reduïda (39). ELS MÀRTIRS SANTS FRUCTUÓS, AUGURI I EULOGI.- L’any 257 els emperadors Valerià i Gal·liè ordenaren una persecució contra els cristians, dirigida especialment envers els directors de la nova religió. Víctimes d’aquesta persecució foren el bisbe de Tàrraco, Fructuós, i els seus diaques Auguri i Eulogi condemnats a morir a la foguera pel cònsol Emilià, el dia 21 de gener de l’expressat any 257. Les actes del martiri, l’autenticitat de les quals ha estat confirmada pel poeta Prudenci i demostrada per Serra i Vilaró, expliquen, amb tota mena de detalls, els fets que tingueren per escenari l’amfiteatre de Tàrraco (40). Històricament, el martiri d’aquests barons glorificats representa la primera notícia certa d’un acte relacionat amb la presència del cristianisme a Tàrraco. Però, ¿fou sant Fructuós el primer bisbe de Tàrraco? Serra i Vilaró, que ha estudiat a fons el tema, opina que no, i que és més lògic de pensar que és tan sols "el primer bisbe de Tarragona la memòria del qual és pervinguda fins a nosaltres" (41). En canvi, el mateix autor posa en dubte que la seva pàtria fos la ciutat on rebé el martiri (42). La sort volgué que l’any 1927, en ésser construïda la Fàbrica de Tabacs prop del riu Francolí, hom topés amb una necròpolis paleocristiana estesa entorn d’una basílica dedicada als sants màrtirs; però resulta que aquesta necròpolis no és anterior al segle IV. Fóra versemblant que, cap al 300 un sector social de Tarraco hagués adquirit el costum d’enterrar a la zona ocupada per la necròpolis, i que després de l’Edicte de Milà (any 313) ho fes amb preferència la comunitat cristiana, que hi venerava les relíquies dels màrtirs (43); però una interpretació diferent dels testimonis arqueològics fa creure a Schlunk que els enterraments cristians a la necròpolis no començaren fins a la segona meitat del segle IV (44). La primera d’aquestes hipòtesis permetria de creure que els tres sants fossin enterrats prop d’una via entre altres enterraments pagans, i que més tard, en temps més segurs, la tomba esdevingués un gran centre de pietat i de culte (45). La segona hipòtesi obre l’interrogant de si els sants foren enterrats, primitivament, en un altre lloc, per tal com és inexplicable que els cristians tardessin gairebé cent anys a decidir-se a enterrar llurs cadàvers al costat dels sants. Si aquesta qüestió, que ens aclariria alguns aspectes del’evolució del cristianisme a Tàrraco és confusa, no hi ha cap dubte que a mitjan segle IV, a l’àrea de la necròpolis cristiana fou construïda una basílica dedicada a Fructuós, Auguri i Eulogi. Ara bé: aquest fet no té les característiques d’una realització ocasional; més aviat sembla formar part d’un ambient general favorable a l’exaltació del culte als sants màrtirs, que s’estengué per tot el món occidental. Recordem que des del’any 416 fins al 688, vuit bisbes portaren ei nom de Fructuós, i, com diu Serra i Vilaró, "si només de bisbes ens és arribat aquest nombre, de temps tan llunyans, ja es pot suposar com estaria propagat entre els fidels" (46); altrament, Prudenci, nat l’any 348, en els seus himnes quart i sisè parla dels màrtirs amb un elogi tan gran, que els col·loca entre els més ínclits i gloriosos d’Occident (47); però la prova més significativa de la gran rapidesa amb què es propagà el culte dels màrtirs tarragonins és que al segle IV ja els dedicaven basíliques a l’Àfrica del Nord (48). Remarquem alhora, el valor que té aquesta observació per a reforçar el que hem explicat referent a les relacions sostingudes, en el temps del Baix Imperi, entre Tàrraco i les províncies nord-africanes. TÀRRACO, SEU DE L’ESGLÉSIA METROPOLITANA DE LA TARRACONENSE.- Després de sant Fructuós passa més d’un segle abans no ens arribi el nom d’un nou bisbe de l’Església de Tàrraco. La notícia és de l’any 384, i ens posa en contacte amb el bisbe Himeri, a causa d’un afer que assenyala la preponderància de l’Església tarragonina sobre les altres de la província. És aquest: l’any 384, darrer del papat de sant Damas, el bisbe Himeri consultà al pontífex quina posició havia d’adoptar en relació amb algunes modificacions, tant en l’aplicació d’algun sagrament, com en la disciplina del clericat, introduïdes per l’Església romana. Sant Cirici, successor de sant Damas, li aclarí els dubtes i li manà que comuniqués les resolucions pontifícies als bisbes de la seva província i als de la Cartaginense, de la Bètica, de la Lusitània i de la Galaica. Doncs bé; com ja féu notar el pare Flórez, la forma en què és redactat el document posa en evidència el caràcter metropolità que tenia l’Església de Tàrraco. És el seu prelat qui, en nom de la província, consulta el papa, i qui rep d’aquest la decretal perquè, en nom seu, la comuniqui als prelats de totes les províncies hispàniques (49). Per una altra decretal de l’any 465 coneixem un nou bisbe tarragoní, Ascani. I de nou queda confirmada la seva autoritat metropolitana. Aquesta vegada es tractava de reduir un cas de cismatisme promogut per Silvà, bisbe de Calahorra, que s’havia excedit en l’elecció de bisbes en no comptar ni amb les necessitats ni amb el consentiment dels feligresos; també era acusat d’usurpar l’autoritat del metropolità, ja que tampoc no el consultava en el nomenament dels bisbes. D’altra banda, no deixa de sorprendre que el bisbe Ascani, home de confiança del papa en el cas de Silvà, fes ús de la seva autoritat metropolitana per a atorgar al bisbe d’Egara, Irineu, el bisbat de Barcelona, malgrat l’oposició del papa (50). L’ESGLESIA MARE.-L’Edicte de Milà assenyala el triomf del cristianisme, però no el triomf definitiu. A la mort de Constantí (any 337) el paganisme encara conservava sòlides posicions entre les altes classes de la societat romana i, especialment, entre l’exèrcit. Podem dir que el cop de gràcia al paganisme no fou donat fins l’any 392 per Teodosi, en promulgar una llei que prohibia el culte pagà en públic i privat i castigava severament els funcionaris negligents en l’aplicació de la llei. Amb això volem posar en relleu que la substitució del paganisme pel cristianisme com a religió de l’Estat ve determinada per un procés llarg; a la qual cosa hauríem d’afegir que, a les províncies l’adopció de la nova regió depenia dels funcionaris i de l’exèrcit. Per consegüent, resulta difícil de precisar quan fou instaurat a Tàrraco el cristianisme com a religió oficial. A nosaltres no ens sembla un disbarat de relacionar l’expansió del culte als sants màrtirs tarragonins i la construcció de la basílica de la necròpolis paleocristiana amb aquest procés. El fet té importància perquè, com veurem amb detall més endavant, originà canvis de consideració en l’estructura urbana de la nostra ciutat. Els cristians necessitaven un temple que estigués en consonància amb el paper d’Església metropolitana que irremissiblement pertocava d’exercir a Tàrraco. La destrucció del 360 pogué retardar el projecte, alhora que posava en evidència la conveniència de construir el temple a l’interior del recinte emmurallat de la ciutat alta, l’única que havia quedat intacta després d’haver resistit l’escomesa dels bàrbars. Altrament, hom disposava dels elements arquitectònics dels vells temples pagans i d’altres edificis que els nous conceptes de vida imposats pel cristianisme feien inservibles. Tot això entra en el camp de la hipòtesi, pero l’infatigable arqueòleg Serra i Vilaró descobrí darrera la catedral actual restes d’un temple que anomena "la primitiva catedral de Tarragona", i, malgrat no haver-li estat possible de fixar-ne la cronologia, a la vista d’alguns testimonis arqueològics apareguts dóna com a cosa certa que estava en ús "en temps paleocristians i visigotics" (51). Aquesta basíilica, construïda amb elements romans dels segles de la plenitud, sembla que pot identificar-se amb l’Església Mare, el primer temple cristià de Tàrraco edificat per al culte metropolità. Per a datar l’Església Mare disposem de testimonis arqueològics i literaris que es complementen i assenyalen una mateixa època: els cinquanta anys compresos entre el 375 i el 425. Entre els primers destaquen els resultats de les excavacions practicades el 1960 per Sánchez Real al claustre de la Catedral. En un nivell estratigràfic que correspon a l’últim quart del segle IV i al primer del V, aparegueren senyals d’una gran activitat constructora que l’excavador no dubta a relacionar amb l’edificació de l’Església Mare. Els segons són testimonis utilitzables degudament interpretats per autèntics mètodes deductius, com és fàcil de comprovar. Quan Euric substituí la dominació romana de Tàrraco per la visigòtica era bisbe de la ciutat Joan (470-520). D’aquest bisbe ens ha arribat un epitafi que ens recorda els seus dots personals, sense fer la més petita al·lusió a danys o trasbalsos soferts per la ciutat en el canvi de dominació. Per tant, hem de creure que no n’hi hagué - més endavant insistirem sobre aquest aspecte de la questió -, però la casualitat ha volgut que també hagi arribat fins a nosaltres l’epitafi del seu successor, el bisbe Sergi (520-555), que, entre altres coses, diu: "qui sacri labentia restaurans culmina templi", és a dir, que restaurà la teulada del temple (52). Aleshores cal pensar que si els visigots no causaren danys d’importància a la ciutat quan l’ocuparen, el bisbe Sergi restaurà la teulada del temple perquè queia de vella; i en aquest cas, ¿és possible d’admetre que el bisbe Joan, predecessor de Sergi, tingués tan abandonat el temple fins a l’extrem de no preocupar-se de la restauració d’una part tan vital de la seva obra com és la teulada? Una resposta adequada a aquesta pregunta, la tindríem si admetíem l’existència de dos temples un de nou on se celebraven amb normalitat les cerimònies religioses, i un de vell, poc freqüentat, no necessari per al culte. Aleshores la negligència del bisbe Joan en relació amb el temple vell fóra comprensible (53). L’hàbil interpretació dels epitafis dels bisbes Joan i Sergi, que devem al notable arqueòleg José Sánchez Real, donaria com a segura la utilització de l’Església Mare - el temple nou - abans de l’any 470. Per aquest temps és possible que entorn de la nova basílica s’hi enterressin la majoria de cristians la qual cosa explicaria l’abandonament progressiu de la basílica de Sant Fructuós, fenomen observat pel seu descobridor Serra i Vilaró, malgrat que hi continuessin enterrades les relíquies dels sants màrtirs (54). Altrament, cal pensar que a mitjan segle V la necròpolis de Sant Fructuós quedava molt allunyada de la ciutat, reduïda a la seva part alta, i, per consegüent, resultava molt més còmode de sepultar els cadavers a les proximitats de la nova basílica situada a l’interior del recinte urbà. La intervenció dels visigots del regne de Tolosa en els afers polítics de l’Imperi progressà cada dia més, emparada per la feblesa de l’autoritat imperial. A la primeria, les relacions entre l’Imperi i el regne visigòtic vénen determinades per un esperit de cooperació en virtut del qual, arribat el cas, el rei visigot procurarà d’ajudar un romà amic seu a proclamar-se emperador; però aquestes intervencions de caràcter intern, civil, en la política imperial, sovintejaven cada vegada més i acabaren per atorgar als reis visigòtics unes atribucions d’autèntics sobirans. Es creien en el dret d’intervenir en el nomenament de l’emperador romà i s’atribuïen la facultat d’acceptar o de rebutjar els candidats proclamats sense llur intervenció. De tota manera, sempre aprofitaven l’avinentesa per a obtenir guanys d’autoritat i d’expansió territorial. L’expansió visigòtica a Hispània és un producte d’aquesta especulació política. Després dels contactes ja assenyalats, Teodoric II, l’any 456, a instàncies dels romans hagué d’intervenir a la Tarraconense per combatre els sueus i llur rei Requiari, que l’havien envaïda. La lluita entre sueus i visigots durà uns quants anys, però aquest fet marca l’establiment de població visigoda, per primera vegada, en terres castellanes. En temps d’Euric la situació originària del regne de Tolosa en relació amb l’Imperi havia evolucionat tant, que ja obrava amb completa independència. Aleshores Euric emprèn per compte propi, sense pactar previament amb els romans, activitats expansives a la Gal·lia i a Hispània; les primeres, amb l’excusa d’oposar-se al reconeixement de l’emperador Antemi, i les segones, amb la d’ajudar els visigots que encara lluitaven contra els sueus. La realitat era que Euric, convençut de la impotència de l’Imperi, emprenia la conquesta d’uns territoris per anexionar-los al seu reialme (55). Com remarca Abadal, les notícies que tenim de l’ocupació de la Tarraconense per Euric són escasses, confuses i d’interpretació difícil. Procedeixen de la Historia gothorum de sant Isidor i de la Chronica gallica. Sant Isidor diu que Euric, després de prendre Pamplona, envaí Saragossa i s’apoderà de tota la Hispània septentrional. La noblesa de la província Tarraconense, que li feia oposició, fou vençuda per l’exèrcit ocupador. La Chronica gallica diu que Gauteric, comte dels gots, entrà a Hispània per Pamplona i s’apoderà de Saragossa i les ciutats veïnes. Heldefred, unit a Vicenç, duc de les Hispànies, després de prendre Tàrraco s’apoderà de les ciutats marítimes (56). Abadal interpreta aquests textos així: es realitzaren dues operacions paral·leles: una per un exèrcit que entrà per Pamplona i ocupà la vall central de l’Ebre; i una altra per un grup de forces que entraren pel Rosselló i ocuparen la costa mediterrània. Cap de les dues expedicions no devia ésser conduida pel rei, sinó pels comtes Gauteric i Heldefred aquest darrer auxiliat pel duc romà Vicenç. La cronologia d’aquesta penetració visigòtica a Hispània no ha estat ben determinada. Abans hom acceptava com a bo l’any 469 (57); però ara, després d’un millor estudi dels textos, s’ha modificat lleugerament. Abadal creu que s’esdevingué entre el 470 i el 475 (58). Vives la concreta entre els anys 475 i 476 (59). Les forces del visigòtic Heldefred i del romà Vicenç, en ocupar Tàrraco, marquen la fi de la dominació romana a l’antiga colònia, capital de la província Tarraconense. El fet és de vital interès per a nosaltres i presenta problemes que no podem al·ludir sense fer-ne una exposició crítica. Una tradició historiogràfica recolzada en el text de la Chronica gallica, sosté que els visigots d’Euric s’apoderaren de Tàrraco després de vèncer una heroica resistència, i la destruïren (60). Hernández Sanahuja dedica pàgines senceres a descriure aquesta destrucció que resulta gairebé apocalíptica. A més dels textos, aporta com a testimonis a favor de la seva explicació una interpretació adequada del gran nombre de descobriments arqueològics que féu a la zona de la Pedrera i pels voltants del Fòrum. Avui hom dubta que Tàrraco fos arrasada, malgrat admetre que la noblesa provincial romana aprofità la seva posició avantatjosa per a oposar resistència als visigots. Vegem en que es recolza la sospita que els danys materials soferts per Tàrraco en aquest setge, si hi hagué setge, foren escassos. Segons els textos, qui oposà resistència a les forces d’Euric fou la noblesa romana, no pas la població indígena exasperada per les càrregues de tota mena que aquella li imposava. Coneixedor de la situació, el rei visigot, com a mesura política, posà l’exèrcit d’ocupació sota la direcció d’un romà catòlic, el duc Vicenç, personatge ben conegut per la noblesa tarragonina, puix que actuà a la Tarraconense en qualitat de "dux" (61). Però, ¿podem parlar d’una resistència efectiva de la noblesa sense el suport de la població indígena? Altrament, la Chronica gallica parla d’assetjar, no pas d’assolar. El pare Flórez ja remarcava la diferència entre ambdós conceptes: "no diuen" - els textos - "que Euric assolés Tarragona, sinó que havent-la assetjada, Heldefred i Vicenç s’apoderaren de totes les ciutats marítimes" (62). Quant al text de sant Isidor, es refereix a la derrota si voleu sagnant, de la noblesa de la província Tarraconense, però no esmenta saqueigs i destruccions. La ciutat de Tàrraco, ni l’anomena. Aleshores, comenta Josep Vives, si Isidor en d’altres passatges de la mateixa Història, relata profanacions de tombes de sants i destruccions de ciutats, ¿per què silencia la profanació de la tomba dels sants màrtirs de Tàrraco, Fructuós, Auguri i Eulogi, i la destrucció de la ciutat? Per que s’ha d’identificar la noblesa de la província Tarraconense amb la de la ciutat de Tàrraco, si a la província hi havia d’altres ciutats importants com Saragossa i Pamplona? (63) En el camp de l’arqueologia la interpretació d’Hernández Sanahuja resulta precipitada. L’aparició de ruïnes romanes procedents d’una destrucció violenta, mesclades amb objectes visigòtics, no prova pas que la probable destrucció fos obra de les forces d’Heldefred i Vicenç. En tot cas testificaria una destrucció de la ciutat, o de part de la ciutat, en els segles d’ocupació visigòtica. També és contrària a la idea d’una destrucció l’epitafi del bisbe Joan (470-520), ja esmentat, perquè cal pensar que, si el setge posat pels visigots hagués causat danys de consideració a la ciutat, n’hi hauria referències. Assolada o no, la història de la centenària Colonia Iulia Urbs Triumphalis Tarraco acaba definitivament entre els anys 470 i 475, ocupada pels visigots. Fineix alhora que l’Imperi d’Occident (any 476), i la coincidència conté una lliçó: Tàrraco, primer nucli urbà bastit pels romans a la Península, es conservà fidel a la romanitat fins a la desaparició de Roma com a cap del més gran i extraordinari imperi occidental. (1) J. Vicens Vives, Hist. económica de España (Barcelona 1959), 57-81. (2). Balil, Invasiones, 95-143. (3). Breviarium historiae romanae, IX, 8 (Leipzig 1871). El text de Víctor diu: "Francorum gentes, direpta Gallia, Hispaniam possiderent, vastato ac paene direpto Tarraconensium oppido, nastique in tempore navigiis, pars in usque Africam permearet" (De Caesaribus, XXXIII, 3, Leipzig 1829). El d’Orosi diu: "Sub Gallieno imperatore, per annos propemodum duodecim Germanis evertentibus exeepertunt" (7, 41). (Citacions de Sanchez Real, Invasones, 9.) (4). Sánchez Real, Invasión del 259, 129-31. (5). Sánchez Real, Invasiones germánicas, 6-12. (7). Sánchez Real, Invasiones germánicas, 11 (8) Ibid., 11. Sobre aquestes invasions veg: Balil, Invasiones germánicas, 141; Taracena, Invasiones germánicas, 13 (9). Serra i Vilaró, "Memoria", 59 (10). Hernández, Gymnasio, 27-48. Un altre testimoni d’aquesta invasió podria ésser el tresoret trobat l’any 1883, en avinentesa de la construcció de la Plaça de Braus, amb monedes de diversos emperadors compresos entre Caracalla i Valent, el regnat del qual couença l’any 364 (Arco, Catálogo, 322) (11). Historiarum adversus paganos, VII, caps XXII i XLI (Leipzig 1889) (citat per Sánchez Real, Invasiones, 12) (12). Serra i Vilaro, Fructuós, Auguri, 90. (13). Abadal, Del reino de Tolosa, 20. (15). Salvià, De gobernatione Dei (ed. Baluze), V. 108. (16) Abadal, Del reino de Tolosa, 36. (18). Schlunk-Hauschild, Centcelles, 67. (19). Palol, Tarraco hispanovisigoda, 16 ss. (24). Millàs, Inscripción judaica, 3-10; Sánchez Real, Noticiario, fasc. 37-40, pàgs. 425 ss. (25). Schlunk, Taller de sarcófagos, 67-97. (26). Ibid. Es refereix als sarcòfags núms. 42, 449, 58 i 425 i fragments 427, 444 de la necròpolis de Sant Fructuós. (27). Schlunk, Taller de sarcófagos 67-97. (28). Palol, Tarraco hisparnovisigoda, 55. (29). Schlunk, Taller de sarcófagos, 86. (30). Sclunk i Hauschild, Centcelles. (37). Hernández, Historia de Tarragona, V, 80. (38). Flórez, Esp. sagr., XXIV, 99. (39). Serra i Vilaró, Fructuós, Auguri, 91. (43). Vives, Necrópolis romano-cristiana, 47-60. (44). Schlunk, Taller de sarcófogos, núms. 83-84, 67-97. (45). Serra i Vilaró, Fructuós, Auguri, 52. (50). Ibid.; Caresmar, Primacía, I, 9-24. (51). Serra Vilaró, Santa Tecla, 90. (52). Sánchez Real, Publicaciones, fascs. 26-28, pàgs. 215-19 (comentari a La necrópolis de San Fructuoso). (53). Ibid., fascs. 51-52, pàgs. 131-35 (comentari a Excavación del Anfiteatro romano de Tarragona de S. Ventura). (54). Serra i Vilaró, Fructuós, Auguri, 87-91. (55). Abadal, Del reino de Tolosa, 50. (56). Text de sant Isidor: "qui post captam Pampilonam, Caesaraugustam invadit, totamque Hispaniam superiorem obtinuit. Tarraconensis etiam provinciae nobilitatem quae ei repugnaverat, exercitus inruptione evertit" (Historia gothorum, A.M., Chronica minora, II, 280). Text de la Chronica gallica: "Gauterit, comes Gothorum, Hispanias per Pampilonam, Caesaraugustam et vicinas urbes obtinuit. Heldefredus, quoque cum Vicentio, Hispaniarum duce, obsessa Terracona, maritimas urbes obtinuit" (Chronica minora I, 664, 651; "Fontes" IX, 99. (Citacions d’Abadal, Del reino de Tolosa, 43 s.) (57). Hernández Sanahuja, Historia, V, 2ª part, V, 84. (58). Abadal, Del reino de Tolosa, 44. (59). Vives, Necrópolis romano-cristiana, 47-60. (60). Pons d’Icart, Grandezas, XX, l l9; Pujades, Crònica, V, cap. 37. (61). Flórez. Esp. sagr.. XXIV 54 ss. 194. |
||
| Disseny i digitalització: Copyright © OASI / Diputació de Tarragona 2000-2001 |