EL PLANTEJAMENT DE PONS D’ICART.- Girem la vista endarrera i situem-nos a quatre segles abans del present: tot just el segle XVI entrava en el seu últim terç. Aleshores Tarragona era una petita ciutat de quatre mil cinc-cents habitants escassos, apinyats entom de la Catedral i el castell del Patriarca, voltada per la muralla de basament megalític que tenia els seus límits O. i SE., respectivament, a les portes de Sant Francesc i Santa Clara. Un llenç de fortificació moderna unia ambdues portes per l’actual Rambla Vella, i tancava el burg tarragoní.

Aquesta petita ciutat i els seus contorns estaven materialment saturats de pedres, voltes, elements ornamentals i objectes romans de tota mena; en ella, i enmig de tants testimonis muts de l’antiga grandesa de Tàrraco, visqué i aprengué història Lluís Pons d’Icart, un humanista ple d’erudició i de seny que ens llegà una obra de valor inapreciable, el Libro de las grandezas de Tarragona, veritable tractat d’història tarragonina.

Amb coneixements recollits de textos clàssics i d’autors del Renaixement, s’esforçà a interpretar els testimonis arqueològics que tant abundaven i a aplicar els resultats en un assaig de reconstruir la topografia urbana de Tàrraco. En la seva feina l’home és ponderat - "en todo me pongo siempre a corrección de quien mejor que yo lo sabe y entiende" (1) diu - , i, sobretot, extremament verídic i exacte quan descriu allo que té al seu abast.

A Pons d’Icart devem el coneixement del perímetre total de la muralla megalítica. Ell va veure’n, ací i allà, importants vestigis que li permeteren d’establir que anava del convent de Sant Francesc - actual edifici de l’Ajuntament i la Diputació - a l’església de Sant Fructuós - localitzada per Serra i Vilaró prop del xamfrà que fan els carrers de Lleida i Cervantes - i continuava fins prop del riu Francolí. En aquest tros s’alçaven cinc torres i s’obrien dues portes. En arribar al rec Major descrivia un arc i baixava fins al moll, pujava fins a l’església de Sant Miquel del Mar, seguia per les faldes dels roquissers de la marina i ascendia per dirigir-se al Mirador i prosseguir fins a trobar la muralla, encara en ús, del baluard nou de Santa Clara. Tot aquest circuit amidava 4.842 vares, que són 4.043 metres. L’amplada del mur era de 5’42 metres. (2)

A l’interior del recinte emmurallat, Pons d’Icart no tingué dificultats a atribuir al Circ les nombroses restes romanes que s’escampaven per la plaça de la Font i els carrers propers. Diu que entorn de la plaça de la Font o de Sant Francesc es veien unes voltes molt grans construïdes amb pedra i calç; en un de llurs extrems, el de l’est, descrivien un semicercle ­ "en el cavo de la dicha plaça, que oy dizen las cuevas den Caravaça, está hecho a manera de medio circo y todo por debaxo bóvedas grandíssimas, unas dentro de otras, de piedra e cal, y encima aun se muestran algunos escalones" (3) - , i a l’altre hi situà els càrcers. Atribuí al monument una llargada de 334 metres i una amplada de 83.

En el clos de la muralla megalítica que avui es conserva, limitat a la seva part sud pel Circ - des d’ara en direm ciutat alta o zona monumental - , Pons d’Icart situa tres grans edificis: el palau "que dizen de César Augusto", l’Arx i el Fòrum.

El primer devia ocupar una àrea inscrita en un quadrilàter de 354 x 187 metres. El mur d’un dels seus costats més llargs devia estar adossat al circ, i anar de l’actual edifici de l’Audiència fins al castell del Rei o Pretori; l’altre costat, paral·lel a aquest, devia partir del carrer de Portella i seguir per la plaça del Fòrum, el carrer de la Merceria, la plaça de les Cols i el carrer de la Civaderia. Diu que "de todo este circuito se hallan muy claros fundamentos y vestigios de paredes y bóvedas dentro de las casas que están allí edificadas agora" (4), i afirma que l’obra tota de pedra tallada en mida gran, era dòrica a la seva part interior, com podia veure’s al palau del Rei i a la casa de Magí Montserrat - pati interior de l’ex-convent de Sant Domènec -. La idea que aquest gran edifici era un palau construït per August, sembla que la tregui de l’humanista Antonio de Guevara.

L’Arx devia estar situat damunt el palau d’August, a la part més alta de la ciutat. També devia ésser rectangular, i limitat, a l’oest, per un mur que anava des de la casa del mercader Francesc Montserrat al jardí de la del canonge magistral, passant per la part superior del forn dels canonges i el mur del claustre de la Catedral; al nord, per un altre mur que passava per darrera la Catedral i davant l’Ensenyança fins a arribar a la casa de l’ardiaca de Sant Llorenç, que estava unida a l’església d’aquest nom; a l’est, el mur continuava per la casa dels Orfes fins a la torre del Patriarca, i al sud anava des d’aquesta torre fins a la casa de Francesc Montserrat. (5)

Finalment emplaçà el Fòrum en una àrea compresa, mica més mica menys, pels actuals mercats de la Carnisseria i la Peixateria, i els carrers adjacents fins al de Granada. Reforça la seva versió de l’emplaçament del Fòrum amb aquests arguments: "Y solíanse edificar algunas vezes cerca de los palacios; y assí dice Fulvio en el libro de las antigüedades de Roma, en cartas XI, que el foro Romano más viejo y antiguo que era cerca del palacio y del capitolio".(6)

En temps de Pons d’Icart, el que avui és ciutat des de la Rambla Vella fins al mar, tot eren vinyes, terra campa o roquerals, i, malgrat que els vestigis d’edificacions romanes hi eren nombrosos, el nostre home no es va veure amb coratge d’assajar una reconstrucció topogràfica d’aquesta zona de l’urbs romana. Això sí: distribuí vora el port, o a l’exterior de la muralila, alguns suposats temples, alhora que demostrà conèixer part de les ruines excavades per Hernández Sanahuja a la Fàbrica de Gas i de les identificades com un fòrum per Serra i Vilaró. També va descriure fidelment els monuments conservats totalment o parcialment fora de la ciutat, com l’Amfiteatre - que confon amb un teatre - , l’aqüeducte de les Ferreres, la Torre dels Escipions i l’Arc de Berà.

ELS ASSAIGS DEL SEGLE XIX: LA CONCEPCIÓ D HERNÁNDEZ SANAHUJA.- L’arqueologia com a ciència naixia dins la segona meitat del segle passat amb la febre dels grans descobriments de les civilitzacions egípcia i asiàtiques, especialment caldea. Doncs bé: ¿us imagineu com un afeccionat a la novella ciència havia d’enlluernar-se amb les notícies que li arribaven d’aquests descobriments i amb les noves teories científiques modificades, dia per altre, pels arqueòlegs? ¿Us imagineu les seves reaccions, si l’afeccionat era home d’imaginació i d’esperit inquiet? Poseu, ara, al seu abast, una gran quantitat de material inèdit desenterrat casualment davant els seus ulls, i us explicareu el perquè de les interpretacions agosarades i, la major part de les vegades, més fantasioses que científiques, que ens oferiren els nostres arqueòlegs del segle passat. El compendi dels resultats obtinguts per aquells homes carregats de bona fe i amb desmesurades pretensions cientifiques però proveïts de molt menys de sentit comú i modèstia que l’humanista Pons d’Icart, es troba en l’extensa obra de Bonaventura Hernández Sanahuja, el més representatiu dels arqueòlegs locals d’aquesta època heroica de l’arqueologia.

La gran quantitat de material arqueològic a què acabem de referir-nos aparegué a la nostra ciutat, primerament, en el transcurs d’una cinquantena d’anys, en el desmunt de l’anomenada Pedrera del Port - una extensa zona de 15 a 20 hectàrees -, i, més tard, ja a les acaballes de segle, en urbanitzar el quadre comprès entre la Rambla Nova i els carrers de la Unió, del Gasòmetre i de Soler-Canyelles. Els descobriments diguem-ne més sensacionals foren els de la Pedrera

A totes les zones excavades Hernández observà l’existència de quatre nivells estratigràfics que corresponen a les cultures neolítica, etrusca, grega i romana. Com veurem més endavant, aquest arqueòleg desconeixia l’autèntica filiació cultural de la ceràmica i de determinats elements arquitectònics i ornamentals que descobrí; però això era comú a tots els arqueòlegs de l’època. En realitat, la ceràmica - i ens referim concretament a la ceràmica perquè és el material més ben estudiat - que trobà en els seus nivells estratigràfics, era simplement ibèrica, campaniana i "terra sigillata". De tota manera, les seves observacions en la questió dels nivells seran d’una gran utilitat quan les replantejarem a la llum de l’estat actual de la problemàtica.

Unes excavacions practicades l’any 1887 a menys de cent metres al sudest del Fòrum - que encara s’havia de descobrir - , serviren a Hernández Sanahuja per a situar unes termes i un gimnasi, entre d’altres edificis (7). A prop, damunt mateix del port, descobrí el Teatre. Una mica més al nord, al carrer del Governador González, en el tram comprès entre els de la Unió i de Fortuny, col·locà el temple dedicat al Geni Tutelar de la ciutat. A la zona de la Pedrera, un barri comercial i residencial.

De la ciutat alta o monumental, Hernández ens en dóna una versió topogràfica basada en la de Pons d’Icart, per bé que notablement modificada. Reduí l’àrea de l’Arx, que centrà al Palau de l’Arquebisbe, per deixar un espai lliure destinat als temples de Júpiter Ammon i d’August. E1 primer devia ésser situat al lloc que ocupa la Catedral, i el segon en una àrea limitada pels carrers de Sant Llorenç, Santes Creus, la Mercè i part dels de Talavera i Granada (8). També reduí les dimensions del palau d’August, de manera que en limita l’amplada a 24 metres. D’aquesta forma, entre els temples i el palau d’August li quedà un gran quadrilàter d’uns 42.600 meares quadrats, limitat a migdia per una línia que seguia la del frontispici nord del Pretori fins a la plaça del Pallol, que a occident s’enfilava fins al carrer de les Mosques, a septentrió continuava pels carrers de la Civaderia, la Merceria i Santa Teresa, i a orient pel carrer de Santa Anna i la plaça del Rei. Les columnes de granit, que a Tarragona apareixen en tanta abundància, devien procedir dels pòrtics del Fòrum, i les columnes estriades amb capitells dòrics que encara es conserven "in situ" en una casa del carrer de Portella, devien formar part de la seva curia. Aquest gran Fòrum devia ésser partit en dues parts simètriques per la Gran Via Triumphalis (carrer Major), que des del Circ conduïa al temple de Júpiter, no sense que abans d’arribar-hi hi hagués una monumental escalinata.

Per a la construcció i la distribució de la ciutat monumental, els romans modificaren la topografia del sòl: s’aplicaren a escalonar-lo per assuaujar-ne el pendís, de manera que queda dividit en tres terrasses: la superior, destinada a l’Arx i als grans temples; la mitjana, al Fòrum i al palau d’August, i la inferior, al Circ. Hernández Sanahuja accepta la tradició segons la qual aquestes grans modificacions foren ordenades per August. Sosté que les tres terxasses escalonades estaven limitades per llenços de muralla megalítica - que ell suposava construïda per uns habitants prehistòrics -, indici que la ciutat primitiva eixamplà el seu casc urbà progressivament.

Com podem veure, l’esquema topogràfic ideat per Hernández Sanahuja completa i millora el de Pons d’Icart. Fa la impressió d’una cosa ben embastada, i per això ha resistit una pila d’anys, incòlume, malgrat el constant progrés de l’arqueologia.

LES SOLUCIONS TRADICIONALS EN VERSIÓ MODERNA: SCHULTEN.- L’alemany Adolf Schulten, gran enamorat de Tarragona, on passà molts anys, persisteix a oferir-nos una disposició urbana de Tàrraco de tall tradicional, per bé que actualitzada d’acord amb les idees històrico-arqueològiques predominants en el tombant del primer terç del segle actual.

Admet la divisió de la zona monumental en tres terrasses separades entre elles per dos murs: un que passava pels carrers de la Civaderia, la Merceria i Santa Teresa, i un altre que seguia els carrers dels Ferrers i l’Enrajolat.

A la terrassa superior emplaçà els temples de Júpiter Ammon i d’August. En canvi, li sembla hipotètic que hi hagués un arx. Diu: "El que hom ha dit d’un arx" (castell) "a la terrassa superior, és purament hipotètic". El temple de Júpiter Ammon, "que coronava l’acròpolis de la ciutat", devia ésser al lloc de la Catedral, i el d’August, més cap a l’est, "no gaire lluny, servint de guia als mariners com ara la torre de la Catedral". Els dos temples devien tenir una situació simètrica, i el carrer de Vilamitjana, d’origen romà, assenyalaria l’espai que els separava.

La terrassa del mig devia estar partida en dues grans illes quadrades de 140 x 140 m., per un vial que Schulten identifica amb ractual carrer Major. Les descriu de la manera seguent: "L’illa del nord, l’ocupava el Fòrum (la plaça), del qual es conserven restes del mur del recinte voltat de portes i pòrtics La meitat sud degué ésser ocupada pel Palau del Governador, que m’imagino com un edifici quadrat (140 x 140) amb un gran pati i quatre torres als cantons, i, en canvi, tinc el Torricó de Pilat per la torre de l’angle sud-oest. Una extensió de 140 x 140 metres no sembla excessiva, perquè els pretoris dels campaments romans de l’Imperi acostumen a tenir uns 100 x 100 m." Explica per què rebutja la distribució d’aquesta terrassa feta per Hernández Sanahuja: "Ha d’ésser rebutjada la suposició usual que el Fòrum hagués ocupat gairebé tota la terrassa, i el palau solament una estreta faixa entre aquell i el Circ, puix que aquesta forma és completament impossible, mentre que el pla quadrat té analogies amb els palaus imperials del Palatí i el palau de Dioclecià a Spalato".

El carrer Major devia haver estat la via principal de la ciutat, però diu que el nom usual de Via Triumphalis no té fonament antic. Separava el Fòrum del Pretori i, en la seva meitat, al costat de la confluència del carrer de l’Abat, era cobert amb un arc de triomf, probablement dedicat a August. La via acabava amb una suau escalinata que conduïa al temple de Júpiter, i era closa per una gran porta posada entre dues torres "que encara es poden veure entre els carrers dels Ferrers i Enrajolat".

La terrassa inferior li sembla ocupada pel Circ, al qual atribueix una extensió de 74 x 340 metres.

La Rambla de Sant Carles devia limitar la zona monumental, sobre la qual Schulten afegeix: "Semblants ciutats altes, reservades per a magnífiques construccions públiques, eren també les acròpolis d’Atenes, de Pèrgamon, i el Capitoli de l’Urbs Roma. La ciutat alta de Tàrraco, el mateix que els burgs d’Atenes i Pèrgamon, degué tenir accés a la ciutat baixa per mitjà d’una porta monumental, que caldria cercar al centre del costat oest del Circ, a la ratlla del carrer.d’Angel Guimerà."

En la que anomena ciutat nova, Schulten assenyala el Fòrum, entre els carrers de Cervantes i del Gasòmetre, i el descriu seguint el seu descobridor Serra i Vilaró; el teatre i diversos temples, com el de Minerva i el de la Tutela. Seguint una vegada més Hernández Sanahuja, diu que "sembla assegurada l’existència d’un gran establiment de banys". Copia de Morera la situació del port, i dedica breus descripcions als monuments més coneguts de l’exterior de la ciutat, com l’Amfiteatre, la necròpolis de Sant Fructuós, l’aqueducte de les Ferreres i la pedrera del Mèdol (9).

ESTAT ACTUAL DE LA QUESTIÓ: FACTORS PREVIS A EXAMINAR

LA CRONOLOGIA.- Les versions de topografia urbana que hem donat a conèixer pateixen d’una manca de sistematització cronològica. No hi ha cap dubte que volen referir-se al període més brillant de la ciutat, als primers seqles de l’època imperial; però cal preguntar-se: ¿i abans i després, quin era l’aspecte de la capital de la Hispània Citerior? Penseu que la romana Tàrraco tingué una durada de setcents anys, temps més que suficient per a imprimir grans canvis a la seva fesomia urbana. Per tal de capir bé què signifiquen set segles, us invitem a reflexionar sobre els canvis d’estructura que ha sofert la Tarragona moderna des del segle XIII fins avui.

És clar, doncs, que si volem donar una visió correcta de la topografia urbana de Tàrraco, haurem de reduir-la a un període limitat, plantejar el problema de quan es produiren canvis d’estructura importants, i corregir la visió anterior d’acord amb aquests canvis. Així salvarem el lector de caure en l’error de creure que Tàrraco, durant set-cents anys, fou sempre la ciutat que coneix per uns testimonis arqueològics procedents de construccions monumentals de la millor època imperial romana.

DIFICULTATS PER A VALORAR LES RESTES ARQUEOLÒGIQUES.- A vegada les restes arqueològiques apareixen relativament ben conservades "in situ", i llavors permeten d’identificar i situar un monument, un edici o una via pública; però aquesta avinentesa no es prodiga gaire als nuclis urbans que han persistit fins a nosaltres. Com diu Terradell, "la dificultat del coneixement de les ciutats romanes dels nostres països és deguda al fet que ja abans hem apuntat: gairebé totes han continuat existint fins avui; les restes antigues han estat, en consequència, transformades i cobertes per les noves estructures urbanes i per les construccions posteriors dels darrers mil cinc-cents anys" (10).

Tarragona és un exemple típic d’aquestes ciutats on s’ha produït una superposició d’elements urbans de diverses èpoques històriques. Arreu hi trobareu restes arqueològiques romanes, però mesclades i remogudes, i les que veureu "in situ" seran tan incompletes, estaran tan deformades per les construccions posteriors, que esdevindrà impossible de determinar-ne la funció primitiva. Naturalment que hi ha excepcions, però, són escasses.

Altrament, bé podem dir que l’arqueologia tarragonina no ha estat afortunada: veurem per què. Durant molts segles la ciutat va estar reduïda al que hem assenyalat com a ciutat alta o zona monumental, limitada per la Rambla Vella. Tot d’una, a mitjan segle passat, començà d’expansionar-se en direcció al port, en una àrea ocupada per la ciutat romana. Els desmunts d’amples zones de terreny s’allargaren fins fa uns trenta-cinc anys, però possiblement la zona de més interès arqueològic va ésser desmuntada en una època en què els coneixements tècnics eren escassos. Ens referim al sector de la ciutat romana enterrada durant molts segles, possiblement des del segle IV, a l’àrea de la tantes vegades anomenada Pedrera del Port, la major part de la qual anà a parar al mar com a material de reble, per a la construcció del moll. L’operació de desmunt durà vora cinquanta anys del segle passat, i si la intervenció d’alguns entusiastes salvà material arqueològic suficient per a omplir un museu, el desconeixement de la tècnica d’excavació intensiva que permet de fixar la cronologia del material descobert mitjançant estudis estratigràfics, i altres deficiencies pròpies de l’època, no permeteren de realitzar un bon estudi sobre la topografia i l’evolucio urbana d’aquesta àmplia zona portuària de Tàrraco.

PERILLS DELS ESTUDIS COMPARATIUS.- Els primers colons que els romans enviaven a les ciutats nou fundades o en vies de fundació eren, comunament vells soldats sense iniciatives pròpies per a resoldre els problemes pràctics d’urbanisme que la nova ciu tat plantejava. Per això Roma establí una veritable doctrina d’urbanisme que facilités a priori solucions uniformes a tots aquests problemes. D’aquí nasqué la ciutat ideal inscrita en un quadrat o rectangle travessat per dues vies perpendiculars, determinades per les mitjanes del quadrilàter, anomenades "cardo" i "decumanus", als extrems de les quals s’obrien les portes que comunicaven a l’exterior. Les vies secundàries es traçaven en quadrícula, paral·leles a les dues vies principals. Les places, els monuments, els temples, els serveis públics, tot tenia el seu lloc predeterminat a la nova ciuuat.

Amb tot, en la pràctica, la ciutat ideal que tant recorda, pel seu traçat, les conveniències castrenses i un ascendent hel·lenístic, es troba rares vegades a les províncies, malgrat ésser innegable l’existència d’importants trets de semblança a totes les ciutats provincials; la qual cosa és deguda al fet que l’evolució de cada ciutat estava determinada per factors de dos tipus distints: uns de comuns a totes les urbs de l’Imperi, i d’altres de locals, propis de cadascuna.

Aquests factors modificadors del tipus ideal d’urbanització constituiran un fort obstacle per als qui pretenguin de reconstruir una ciutat provincial romana sense altra ajuda que la dels tractats clàssics d’urbanisme. En el cas concret de Tàrraco, per exemple, en què, per les causes apuntades, ens trobem amb serioses dificultats per a identificar la funció urbana de les restes arqueològiques, cal anar amb molta cautela a emprar tractats generals de topografia urbana romana, si no volem caure en errors de consideració. Precisament pel fet de reincidir per aquest camí que ha menat a la suposició segons la qual la nostra ciutat fou traçada segons el model de Roma, s’ha arribat a aixecar un pla hipotètic de la nova estructura urbana, admesa fins i tot pels especialistes, que no ofereix gaires perspectives de versemblança. Així, sense més ni més, no s’ha dubtat de dotar Tàrraco d’una Via Trumphalis de perfil i de situació exactes als de Roma; d’un circ màxim adossat en un gran palau bastit per August, perquè el Circ Màxim de la metròpolis estava adossat als palaus del Pal·latí; d’un gran fòrum amb unes característiques i una sumptuositat semblants a les del de Roma. En fi: han estat reconstruïts un gimnasi, unes termes, uns temples i tota mena de monuments públics sense altra base que la imaginació i uns tractats d’arqueologia romana. Hom ha arribat tan lluny per aquest camí, que alguns historiadors no han dubtat a admetre la paternitat d’Orosi per a la frase que tanta fortuna ha fet: "Tàrraco quanta fuit, ipsae ruina docet", que no és altra cosa que una adaptació de la que apareix a l’obra de l’arquitecte renaixentista bolonyès Sebastiano Serli, Regole generali di archittetura: "Roma quanta fuit, ipsae ruina docet" (11).

APORTACIÓ DELS TEXTOS CLASSICS.- Les citacions de la ciutat de Tàrraco que ens han pervingut dels textos clàssics, degudament interpretades, també poden ajudar-nos a completar alguns aspectes de la transformació urbana que inevitablement sobrevingué a cada una de les transformacions econòmico-socials de la societat tarragonina.

El procediment consistirà a valorar les visions geogràfiques, culturals, urbanes i socials que ens transmeten els textos, i veure com encaixen amb la versió que els altres testimonis ens donen de l’època en que han estat escrites. Potser no ens expliquem massa clarament, pero estem segurs que l’exemple modern que donem a continuació farà comprensible la nostra idea. Avui, qualsevol que escrigui sobre Tarragona no podrà estar-se d’elogiar les seves platges el seu paisatge marítim, la seva expansió urbana, la seva creixent activitat; en canvi, dos-cents anys enrera el viatger que arribava a Tarragona restava impressionat per les seves fortificacions, per la nullitat del moviment comercial, per les males condicions dels camins d’accés. Per poc que meditem sobre l’una i l’altra visió, trobarem elements que, ben interpretats, constituiran una bona pista per a intuir els factors que determinen una situació econòmico-social i la direcció d’una expansió urbana. Altrament, comprovem que per a cada època hom valora uns elements, els que podríem anomenar "actius" en la vida de la ciutat.

L’aplicació d’aquests principis a l’anàlisi dels textos classics dóna com a resultat observar que l’evolució de Tàrraco és dominada per tres visions distintes, marítima, agrícola i militar, que corresponen a cada un dels períodes d’expansió, de plenitud i de decadència.

Com ja sabem, els textos de Polibi i de Livi són els que es refereixen a una situació contemporania a l’arribada dels romans. Doncs bé: tots dos autors donen la visió d’una base militar marítima. Per exemple, Polibi escriu: "Els romans portaren a terra llurs naus; després de les derrotes sofertes, congregaren llurs soldats a Tàrraco i hi construïren un moll a fi de protegir, amos del pas, llurs aliats" (12); i Livi esmenta un "portus Tarraconis" (13), i es refereix a la intervenció dels pescadors tarragonins, experts en el règim de marees, en la presa de Cartagena pels romans (14).

La visió marítima persisteix encara en Estrabó, pero notablement modificada. Els passatges que ens interessen diuen: "Eratòstenes diu que [Tàrrakon] també té una estació marítima; però Artemidor el contradiu i nega que tingui un lloc apropiat on ancorar" (15); "Tàrrakon que, malgrat no tenir port, s’aixeca en un golf" (16); "les illes Gimnèssies i Ebysos, illes famoses, es troben a prop, cosa que explica la importància de la situació de la ciutat" (17). Ací hom ja no al·ludeix a una base militar. Aleshores cal pensar que la controvèrsia si Tàrraco tenia o no un port apropiat on ancorar, tenia per finalitat una utilitat comercial. ¿I per què la importància de la ciutat es devia a la seva situació pròxima a les illes Balears? Això només té una explicació: que en temps d’Estrabó les relacions Tàrraco - Àfrica del Nord, amb escala a les Balears, fossin de consideració.

La persistència de la visió marítima al segle I a.C. assenyala que l’economia de Tàrraco es canalitzava a través del moviment portuari; la qual cosa equival a dir que la burgesia de la ciutat consolida la seva posició econòmica amb els beneficis que li reportava el comerç marítim.

Aquest és el fenomen social, intuït a través dels textos, que possiblement es desenvolupà a Tàrraco en el període que denominem d’expansió. Però, quan entrem als segles de plenitud, la visió "marítima" es canvia per l’"agrícola", no sense que un autor de mitjan segle I a.C., Pomponi Mela, mescli totes dues idees com correspon a un període de transició; diu: "Tàrraco és la ciutat més opulenta de les situades en aquesta costa; és banyada pel petit riu Tulcis" (18). És a dir: presenta una ciutat oberta al mar que, alhora, forma part d’un conjunt físic en el qual intervé un terreny d’al·luvió constituït pels arrossegaments d’un corrent fluvial propici per a desenvolupar un cultiu agrícola. Altrament, Mela qualifica Tàrraco de ciutat "opulentissima", qualificatiu que adquireix el seu just valor si el comparem amb els altres nuclis urbans de la costa catalana, tots ells pobres, com té cura de remarcar el mateix autor, unes quantes línies més avall, en qualificar Bàrcino de "parva urbs". La idea ens sembla clara: respon a una situació en què les noves generacions definitivament mestresses de la ciutat amb esperit burgès, esmercen el capital acumulat en el seu embelliment, alhora que inicien inversions en l’adquisició de finques rústiques.

La visió "agrícola", tímidament expressada per Mela, és la dominant en els altres escriptors del segle I a.C. El més interessant de tots és Plini, el qual, deixant de banda les notícies que es refereixen a la fundació de Tàrraco i a la seva importància com a centre político-administratiu, revela un estat de coses "agrícola-cultural" per als encontorns de la ciutat en aquests dos paràgrafs: "La Hispània Citerior produeix també un lli d’extraordinària blancor, a causa de les aigües del torrent que banya Tàrraco. La seva finor és meravellosa, i allí s’han establert els primers obradors de fabricació de "carbasus" (19). "A Hispània les vinyes laletanes són famoses per la qualitat del vi que s’hi obté; però els vins tarragonins i els lauronesos ho són per la finor, així com els baleàrics es comparen amb els millors d’Itàlia" (20).

Plini abandona per complet el motiu "marítim" i, en substitució, ens comunica que l’explotació de l’agre pels romans provincials és ja un fet. Els temps han canviat, i ara la poderosa burgesia urbana immobilitza la seva riquesa en la compra de propietats que explota. D’altra banda, Plini revela que les terres d’al·luvió de la desembocadura del Francolí produien lli de qualitat, i que a la terra de seca es cultivava una vinya que donava vi de bon paladar i de grau moderat. Observeu que es refereix al lli i al vi, no pas als cereals i a l’oli, prova que a la plana tarragonina la trilogia de cultius mediterranis típics - cereals, vinya i oliveres -, restava reduïda a un de sol: la vinya. Almenys amb extensió prou considerable per a merèixer una citació dins l’obra pliniana.

Un altre autor del segle I d C., Sili Itàlic, quan es refereix a Tàrraco també en recorda les vinyes: "tunc hospita Tàrraco Baccho"(21); "dóna la seva joventut Tàrraco, on els vins solament cedeixen als del Laci" (22). Així mateix ho fan Marcial i Florus. El de Bílbilis diu: "Tàrraco, que només cedira als vins de la Campània, ha produit aquest vi rival del de les bótes d’Etrúria" (23), i C. Anni Florus, després de lloar la ciutat, afegeix: "el seu camp és fecund, especialment terreny montuós, puix que el seu vi és comparable amb l’italià" (24).

Hi ha, doncs, concordança entre els autors del segle I d.C. en admetre que el principal cultiu de les i terres de secà ("terreny montuós") de la plana tarragonina era el vi, i que aquest era comparable amb l’italià.

Amb Marcial apareix per primer cop referida a Tàrraco la idea d’altura , representació del tossal on aquella s’aixeca: "Amb fàcil carrera i amb vents favorables ateny l’altura de Tàrraco hispana" ("Hispaniae pete Tarraconis arces"). Aquesta interpretació d’arces ‘altura’, segons traducció de Miquel Dolç (25), ens sembla en Marcial molt més pròpia que la d’arces ‘ciutadella’. La idea "militar", de força, de poder, que suggereix la poderosa acròpolis tarragonina, no reflecteix el pensament d’una època en que les fortificacions no tenien cap valor en el conjunt urbà de Tàrraco.

En canvi, al segle IV, de ple en el període de decadència, és el motiu "militar" el que substitueix l’"agrícola". Els esdeveniments valoren les fortificacions de la ciutat, alhora que la burgesia desapareix. Cal remarcar que aquesta vegada la idea "militar" no va unida amb la "marítima", com en Livi i Polibi. L’explicació és senzilla: en el període d’expansió de l’Imperi, hom valorava Tàrraco com a estació marítima, com a base de desembarcament on arribaven els elements necessaris per a la guerra i la romanització; en canvi, en el període de decadència Tàrraco representa un nucli de resistència contra uns enemics que es presenten per terra, i deu la seva eficàcia a la favorable configuració del terreny on és construida, fàcil per a la defensa. Per això Ausoni escriu: "Non arce potens tibi Tarraco certat" (26), frase que posa en relleu una idea de força, perfectament traduïble per "Ni Tàrraco amb la seva poderosa arx". Prudenci s’expressa en el mateix sentit: "per quant l’augusta acròpolis ibera amb triple honor la trinitat corona" (27), i sant Paulí de Nola, amic d’Ausoni, que visqué a Tàrraco, diu que "contempla el mar des del seu elevat penyal" (28). Expressions que recorden la ciutat-fortalesa, i preludien el que serà Tarragona fins ben entrat el segle XIX.

No creiem que aquesta digressió sigui ací inadequada; ans entenem que podrà servir per a fixar una sèrie d’idees extretes dels textos clàssics que concorden amb els fets històrics i els testimonis arqueològics. Idees que ens ajuden qui-sap-lo en el nostre intent de seguir l’evolució històrica i urbana de la "Colonia Iulia Urbs Trimphalis Tarraco".

L’ESTRUCTURA URBANA A L’ÈPOCA DE LA CONQUESTA (SEGLES III A I A.C.)

ELS DOS ELEMENTS URBANÍSTICS ESSENCIALS: EL PORT I LA MURALLA.- Hem deixat ben-establerta la decisiva influència que tingué el port en l’establiment dels romans a Tàrraco, i, seguint les notícies fornides per autors clàssics, hem refermat la idea que, en els segles de la conquesta, el port esdevingué la peça fonamental del moviment expansiu de la ciutat. Ara bé: què fou aquest port com a element urbà?

La part inferior del tossal de Tarragona, que mor al mar, era dividida en dues cales per un promontori desmuntat al segle passat que s’endinsava a l’aigua en el lloc on actualment hi ha emplaçada l’estació del ferrocarril. Una d’aquestes cales, situada a la part oriental del tossal, formava la platja del Miracle; l’altra, més extensa, ocupava tot el pla que compren la zona portuària de la ciutat actual des de l’estació fins a la plaça dels Infants (oficialment, dels Artillers del Siti), i penetrava fins sota mateix de l’escarpat que, des de l’exconvent de Sant Joan a la sèquia del Molí, limiten els patis dels magatzems de la part nord dels carrers de Sant Magí, Nou de Sant Fructuós i Sant Miquel.

La cala era semblant a tantes d’altres que es troben pel litoral meridional del Principat, però resultava més gran i, sobretot, podia ésser protegida amb eficàcia des de terra. Altrament, una carena rocosa que, segons Morera, passava pel centre de la plaça dels Carros (oficialment, del General Sanjurjo), seguia per entre els carrers de Lleó i del Mar, i arribava fins als de Castaños o de Castellarnau, abrigava la dita cala dels vents del segon i el tercer quadrants i la protegia d’avingudes d’arena. Els romans milloraren aquesta protecció natural del port amb la construcció d’un dic que acabava amb un martell, les restes del qual subsistiren fins a l’any 1843 (29). Així, doncs, el port reunia tres condicions naturals favorables: capacitat, protecció des de terra i protecció natural contra les embestides de la mar.

El mateix Morera aporta una altra notícia interessant que completa la visió que donem ací del port romà. Diu que en construir la claveguera i alguns magatzems al carrer de Jaume I, hom descobrí restes d’un dic de construcció romana que es dirigia a la platja. Com que en aquell temps el riu Francolí, a la seva desembocadura, es desviava fins a les proximitats de la cala, és molt possible - sempre segons Morera - que aquell dic tingués la missió d’impedir l’obturació del port per les terres d’arrossegament del riu.

De la muralla romana, que, segons Pons d’Icart, tenia uns quatre quilòmetres de llargada, només se’n conserva una quarta part, precisament la que rodeja la part més alta del tossal, l’antiga zona monumental de la ciutat. És un testimoni de l’envergadura que tenia l’obra, envergadura que posa en relleu la importància estratègica que els constructors donaren a la posició geogràfica de la ciutat i a la força militar de l’enemic que tenien enfront.

Quan hom creia que la muralla tarragonina era una obra ibèrica, costava d’explicar la gran superfície del poblat que tancava, perquè tots els poblats iberics coneguts són de petites dimensions; però si donem a l’obra megalítica paternitat romana, la cosa canvia d’aspecte. En efecte: el perímetre de la muralla que ens dóna Pons d’Icart coincideix perfectament amb aquesta notícia d’Estrabó: "...sense que la seva població" - de Tàrraco -" sigui menor que la de Cartagena..." (30), per tal com Cartago Nova, en temps de Polibi, tenia un perímetre de 20 estadis que vénen a suposar uns 3.680 metres (31).

De tota manera, Estrabó només confirma la magnitud del perímetre de la muralla, sense dir quina necessitat tenien els Escipions d’un recinte fortificat de tanta extensió. Un bon camí per a aproximar-nos a la solució del problema seria de relacionar les 40 Ha que tancava la muralla amb la població que s’hi havia d’encabir, i d’aixo ja n’hem donat una idea en un dels capítols precedents perquè calgui ara insistir-hi de nou. Només recordarem que el gros dels exèrcits romans del segle III a. C. era format per deu o dotze mil homes, la qual cosa permet de calcular que en el moment més favorable, la base de desembarcament dels exèrcits devia ultrapassar els vint mil habitants. Aquesta suposició justificaria plenament la necessitat d’un recinte emmurallat de quatre quilòmetres de longitud.

Des del punt de vista urbà, el que convé de remarcar és que els fundadors de la ciutat sacrificaren les solucions urbanístiques tradicionals a les necessitats militars. En d’altres mots: el traçat de la muralla determinà la forma de la futura urbs, la quat cosa demostra abastament la influència decisiva que aquest fet tingué en l’estructura urbana de Tàrraco.

POSSIBLE DISPOSICIÓ DEL NUCLI URBÀ.- En realitat la forma irregular o contrària als canons clàssics romans d’urbanisme que té la ciutat, és més aparent que no real. En efecte: la seva disposició s’assembla a un gran nombre de ciutats hel·lenístiques - en això, com en tantes altres coses, els grecs foren els mestres dels romans - construïdes o reconstruïdes en els segles V-IV a.C. Pierre Grimal descriu una d’aquestes ciutats com a exemple, i ho fa talment com si descrivís la nostra: "Dominada per una acròpolis arcaica, on s’agrupen els temples, la ciutat davalla fins a la mar en un pendent lleugerament còncau; els carrers longitudinals segueixen les línies de major declivi, i els transversals, les corbes de nivell. El conjunt fa la impressió d’un ample teatre l’escena del qual seria formada pel port i la mar" (32). De fet quan els romans, gent pràctica, es trobaven en el cas d’haver de construir una ciutat-fortalesa com la nostra, prengueren model en aquestes ciutats gregues i adaptaren les formes clàssiques a les condicions locals del terreny i a les necessitats militars, circumstància que donava lloc a solucions de compromís. A Tarragona el traçat rectangular dels carrers és mostrat per les terrasses, també d’ascendència grega, que descriu Hernandez Sanahuja.

Això, quant a la disposició general de la ciutat; però, ¿de la seva estructura en zones urbanes funcionals, què podem dir-ne? Vegem-ho.

Recordem que els nivells estratigràfics d’Hernández Sanahuja, una vegada identificats amb els que descobrí Serra i Vilaró a les proximitats del Fòrum, han permès d’assegurar l’existència d’una població que emprava per als seus quefers ceràmica campaniana pròpia dels segles III al I a. C. Hernández assegurà que, a Tarragona, trobà pertot un nivell en què la ceràmica grisa decorada amb palmetes - campaniana, que ell creia etrusca - era l’element típic (33). Aquesta generalització indica que en trobà en abundància i en llocs distants; però on podem dir que tingué un caracter persistent fou a la Pedrera del Port i a l’àrea del Fòrum. En aquesta fins i tot foren trobades restes d’edificacions d’aquesta època, de tipus molt pobre, que recorden les que a Hernández li semblà veure en el nivell campanià.

Davant aquests testimonis arqueològics cal admetre que en els primers segles de la dominació romana, una àmplia zona urbana s’estenia vora el port, la qual cosa coincideix amb la visió marítima de la ciutat que, d’aquesta època, mostren els textos clàssics.

També és versemblant que a la part alta del tossal - podríem dir a l’acròpolis -, els primers romans hi col·loquessin la tríade de déus integrada per Júpiter, Juno i Minerva i diverses dependències oficials, especialment militars. És difícil d’imaginar que es tractés d’edificis monumentals; encaixarien millor amb el temps de les guerres púniques unes construccions lleugeres de pedra, fang i fusta.

Entre l’acròpolis i la zona portuària queda un gran espai: ¿no podia ésser destinat a casernes de les legions? Vuit o deu mil homes amb els corresponents cavalls hivernaven regularment a la nostra ciutat, i cal suposar que vivien en casernes separades de la població civil (zona portuària) i del conjunt d’edificis oficials.

Després de la pacificació de les tribus indígenes la ciutat devia sofrir les primeres reformes urbanes importants. Aleshores quedava a la reraguarda del dispositiu militar, i malament hauria hagut d’anar si els funcionaris i els militars establerts a Tàrraco no s’haguessin embutxacat una bona mota d’aquell gran tresor que enviaren a Roma ­ l’"argentum oscense" de Livi -. Ja podia hom pensar a substituir els pobres i ja vells edificis - tenien uns quaranta anys - per d’altres que donessin el degut prestigi als

conqueridors davant els indígenes. Altrament, ja no calia que les legions reposessin protegides per un recinte emmurallat.

Tanmateix, aquest canvi no passa d’ésser una suposició perquè a tota l’acròpolis de Tàrraco les restes arquitectòniques que ens han arribat són més modernes. Es tracta de murs, més o menys ben conservats, bastits amb grossos carreus col·locats en sec i units mitjançant grapes de coure, que a Serra i Vilaró, seguint Choysi, li semblen una mostra de l’art roma de construir dels darrers temps de la República, a tot estirar en ús, encara, al final del segle que precedí la nostra era (34).

La cosa evident és que aquestes restes ja pertanyien a grans edificis, i que d’aquest sistema de construir, només se’n troben restes a l’antiga acròpolis, transformada en zona urbana monumental. ¿Es tractaria d’una gran reforma iniciada després de les guerres pompeianes? És un moment en què totes les ciutats d’Occident comencen a sentir la necessitat de dotar-se d’edificis monumentals, alhora que resta ben determinada llur funció específica en la romanització del país on es troben enclavades.

DISPOSICIÓ URBANA DE LA CIUTAT EN EL SEU APOGEU (SEGLES I A III)

Tot i que el sistema de construcció dels murs de la zona monumental suara esmentats coincideix amb el que era vigent a les darreries de la República i als primers temps de l’Imperi; si bé és cert que d’aquests murs se’n conserven restes abundants, no ho és menys que d’altres elements arquitectònics, i tots els d’ornamentació, inscripcions i peces escultoriques trobats a la zona monumental, pertanyen als primers segles de l’Imperi, més al segfie II que no pas al I. Això fa sospitar que en les reformes urbanes d’aquests segles foren aprofitats una bona part dels antics elements arquitectònics.

Podem donar un exemple concret que referma les sospites. L’any 1933 Serra i Vilaró excavà la part posterior de la Catedral amb el propòsit de localitzar el temple de Santa Tecla la Vella. Arribà fins al nivell romà, en el qual aparegué un paviment recobert de grans lloses de marbre, amb senyals evidents d’haver estat arrencades d’altres edificis, o tallades aprofitant material usat. Una d’elles tenia dues lletres d’una inscripció, i deixà en el material que la fixava una motllura que ha permès de datar les lletres com del segle I d.C. Aquest descobriment demostra que un edifici monumental - perquè l’edifici amb què topà Serra i Vilaró era monumental - del segle I fou destruït o modificat després de cinquanta o seixanta anys de servei, i que els seus materials foren aprofitats per a construir o restaurar un altre gran edifici a les acaballes del mateix segle I o en els primers anys del segle II. El que queda fora de dubte és que els murs d’aquest nou edifici eren construits amb grossos carreus units amb anelles de coure, com si fossin més antics, del temps de la República (35).

Tot el que diem permet d’establir que en els segles més florents de la ciutat la seva zona monumental era constituïda per un conjunt d’edificacions restaurades o de nova planta que li donaren una fesomia determinada fins al segle III. Amb el ben entès que la monumentalitat de les construccions era relativa, pròpia d’una ciutat de segon ordre en el concert imperial.

¿Quina funció tingué aquest conjunt monumental enclavat a la zona alta de la ciutat? A part que és natural de creure que devia conservar la funció dels segles anteriors, insistirem a recordar que la ciutat romana era un instrument polític, social i religiós, un centre sagrat i ensems jurídic, la missió del qual era d’activar la romanització dels territoris conquerits. Una ciutat, i més una capital de província, havia de disposar d’edificis oficials que donessin presència efectiva a les institucions estatals, edificis que tornessin omnipresent la grandesa de l’Imperi. Tot això fa suposar que el conjunt monumental enclavat a l’acròpolis estava relacionat amb les activitats oficials de l’Estat.

Però als segles II i III la superfície de la zona monumental resultava insuficient per a encabir tots els edificis públics que necessitava una capital de província, en la qual la burgesia urbana es trobava a l’àpex de la prosperitat. Hi havia els temples més representatius de la religió oficial, les oficines administratives, jurídiques i militars dels respectius centres provincials, la residència dels alts personatges imperials que dirigien la vida política, militar i religiosa de la província; però la burgesia, per emular la de les altres ciutats, necessitava edificis públics de divertiment: circ, amfiteatre i teatre.

Un d’aquests edificis, el Circ, pogué construir-se a redós del conjunt monumental, malgrat les dificultats que aixo degué representar; perque si pensem en les seves dimensions, caldrà convenir que l’edificació origina una reforma urbana de grans proporcions, per tal com hem de creure que tota la superfície que ocupà (unes quatre hectàrees) era, amb anterioritat, urbanitzada. Els altres d’aquests grans edificis, ja no fou possible d’adossar-los a la zona monumental; pero per a llur emplaçament hom trobà situacions favorables que revelen els dots urbanitzadors dels constructors. Així, l’Amfiteatre s’aixeca en un lloc ben guardat de la tramuntana, amb bona disposició per a transformar el pendent del terreny en grades, i a un cop de pedra de la zona monumental; i el Teatre, al cor del barri residencial i comercial.

La disposició dels altres barris de la ciutat és més difícil de precisar, per les causes tantes vegades repetides. Hem tingut la sort d’haver pogut localitzar un fòrum, possiblement una de les primeres obres de l’època imperial o lleugerament anterior, que - per què no? - hauria vingut a substituir una antiga plaça portuaria. Altrament, tot el que ens resta de la Tarragona romana és molt fragmentari i escampat, de difícil pronòstic quant a la seva funció: un carrer de modestes dimensions, restes de grans i luxoses edificacions al costat d’altres de molt modestes, de temples, d’habitacles; en fi, molts elements, però massa fragmentaris per a ajudar-nos a tenir una visió de conjunt. Amb tot, assajarem una reconstrucció topogràfica de la ciutat fins allí on ens ho permetran els testimonis arqueològics.

ASSAIG D’UNA RECONSTITUCIÓ TOPOGRAFICA I CARACTERÍSTIQUES DELS EDIFICIS MÉS RELLEVANTS

És possible que a la terrassa més elevada de la zona monumental s’hagués construït el temple d’August, al costat d’altres de dedicats a les deitats més representatives de la religió oficial. Ara, quants i quins eren aquests temples, no ho sabem. Els testimonis literaris i monetals es limiten a dir-nos que Tàrraco disposava d’un temple dedicat a August i un altre de dedicat a Júpiter. Per la categoria dels déus ens aventurem a suposar que es trobaven situats en aquest lloc preeminent.

Del temple d’August, en tenim una visió iconogràfica als dupondis encunyats a la Colonia Urbs Triumphalis Tàrraco entre els anys 15 i 16 de la nostra era, tal com ja hem explicat. Per aquest testimoni podem constatar que era un dels més sumptuosos i monumentals temples d’Hispania: octàstil i dípter, columnes sobre basaments àtics rematades amb capitells d’ordre compost, frontó decorat, al seu centre, amb un clípeus, i els acròteris en forma de palmetes. La suma de les altures de la columna i l’entaulament amidava 11’60 metres. Al seu interior devia haver-hi l’estatua d’August que figura a les monedes (36).

Quan a l’ara que servia per a sacrificar en honor a August, també la coneixem per una representació monetal. Té per basament un dau amb dues pilastres laterals que sostenen un entaulament simple. A les monedes més grans el dau apareix adornat amb un clípeus i una garlanda que aguanten dos bucranis, i a les més petites és llis. De la part superior de l’ara surt una palma gairebé tan alta com ella (37).

En principi hi ha una certa unanimitat a situar els dos temples a la part més alta de la ciutat, segons un costum romà. Però, on? Al segle passat hom trobà fragments de sumptuosos elements arquitectònics, entre els quals destaquen els frisos i cornises de marbre blanc que podem contemplar al Museu Provincial (38), entre els carrers de Sant Llorenç i la Mercè i les places de l’Oli i del Peix, i hom els atribuí al temple d’August. L’any 1884, en obrir els fonaments del Seminari Conciliar, aparegueren un fragment de fris decorat amb garlanda i atributs sacerdotals, dos medallons amb la representació de Júpiter Ammon, un capitell i part del fust estriat d’una columna. Aquests elements, segons Hernández Sanahuja, devien ésser d’un temple, el de Júpiter Ammon, de 10’29 metres d’alçada, sense comptar el frontó i l’estilobat (39).

Mai no s’ha pretès que tots aquests testimonis arqueològics fossin trobats "in situ". Amb tot, han motivat una localització dels temples: el d’August, en una àrea limitada pels carrers de Sant Llorenç, la Mercè, part del de Talavera i les places de l’Oli i del Peix; i el de Júpiter, aproximadament al lloc que ocupa la Catedral. Tanmateix, les dades que del temple d’August ens forneixen les monedes, contrastades amb els fragments decoratius i arquitectònics descoberts, suggereixen les següents elucubracions, exposades per l’arqueòleg Sánchez Real: Si el temple on hi havia l’estàtua d’August era d’ordre compost, ¿no fóra possible que li pertanyés el capitell d’aquest ordre que aparegué en construir-se el Seminari l’any 1884? Si el temple representat a les monedes mostra un clípeus adornat, ¿per què no hem de suposar que els clípeus del Museu Arqueològic trobats al mateix lloc que el capitell, amb el cap de Júpiter Ammon, no són els del temple d’August? Si a la mateixa zona aparegueren uns fragments de marbre amb garlandes sostingudes per bucranis, ¿per què no s’han d’atribuir a l’ara d’August i no al fris d’un temple? (40) Com remarca molt bé Sánchez Real, aquests suggeriments són una bona mostra del difícil i complex problema que planteja la questió dels cultes i els temples de Tàrraco.

Per ara, doncs, no és possible de determinar la situació exacta o aproximada dels temples tarragonins més representatius de la religió oficial. Admetem, bé que sense poder-ho demostrar com voldríem, que s’alçaven a la terrassa superior de les tres en que era dividida la ciutat alta; però, ¿quina relació tingueren aquests temples amb aquells murs de grans dimensions, relacionats entre ells, que va descriure Pons d’Icart, part dels quals han pogut ésser estudiats per Serra i Vilaró amb el resultat que formaven part d’una edificació sumptuosa, reformada ben entrat el segle I o en els primers decennis del II, precisament en una època en què els temples de Júpiter i August, devien ésser tractats amb més cura que mai? Heus ací un altre problema a resoldre.

És evident que les restes arquitectòniques que es veuen a la segona terrassa estan relacionades entre elles. Són perpendiculars les unes a les altres, com ho són la majoria dels carrers actuals que possiblement deuen llur estructura a les antigues edificacions romanes. Les voltes i el mur del carrer de la Civaderia són paral·lels al mur del carrer dels Ferrers, i alhora perpendiculars als murs adornats amb simulades pilastres dòriques del Pretori i del que es troba al pati de l’ex-beateri de la plaça del Pallol. Donem aquest exemple perquè està il·lustrat amb elements molt visibles, però el fet es repeteix constantment en una multitud de detalls. De tota manera, les funcions atribuïdes a l’edifici o edificis d’aquesta zona urbana no es fonamenten en cap testimoniatge de valor. Palau d’August? Fòrum? Pretori? Qui sap! Potser, res d’això. La manca d’una cronologia aproximada per a les edificacions complica encara més la solució del problema.

Una hipòtesi tan bona com les altres és de creure que bona part dels edificis eren destinats a oficines administratives, civils i militars; fet i fet, això és el que sostenia Hernández Sanahuja. Tots coneixem el gran aparell administratiu de què estava dotat l’Estat imperial romà. Imaginem-nos la quantitat d’oficines públiques que havia de necessitar una capital de província d’un Estat que sentia una gran predilecció pel Dret; la gran capacitat d’uns arxius on feia cap la documentació de tota mena de drets successoris, registres de propietats, plets i reclamacions contra particulars i contra el mateix Estat; d’expedients militars, d’obres públiques, etc. Amb el pensament en aquesta idea són possibles algunes interpretacions de testimonis amb força de sentit comú. Aquesta, per exemple: en derruir una casa de la plaça del Rovellat, en un mur construit amb carreus romans aprofitats, aparegué un fragment d’una inscripció dedicada al geni del convent "Cluniensis". En un lloc molt pròxim, a la paret de la casa núm. 19 del carrer de Portella, hi ha un fragment de làpida amb lletres del mateix tipus que el fragment anterior, on pot llegir-se "Genio Convent.". Al Museu es conserva una làpida de les mateixes característiques dedicada al geni "Asturicensis". També tenim notícies d’una làpida de la mateixa sèrie dedicada al geni del Conventus Caesaraugustense . Totes aquestes inscripcions són anàlogues, la qual cosa permet d’assegurar que foren esculpides al mateix temps. Altrament, el tipus de lletra i alguna altra característica demostren que això va ocórrer entorn de l’any 100, en temps de l’emperador Trajà (41) -¿època de la restauració de l’edifici explorat per Serra i Vilaró darrera la Catedral? -, i no hi ha cap mena de dubte que hi hagué una làpida per a cada convent de la província. Tot aixo és suficient per a admetre que la sèrie d’inscripcions dedicades als genis dels convents de la Tarraconense formaven part d’un mateix edifici. Però, on es trobava situat? Si bé cap dels testimonis no ha aparegut "in situ", no deixa de tenir un cert sentit que alguns d’ells apareguin en una petita zona que, sabem, formava part d’un edifici públic. En aquesta zona es troben les columnes estriades amb capitells dòrics, que, des de Pons d’Icart, han descrit tots els arqueòlegs i historiadors, alhora que no han dubtat a atribuir-les a tal o tal edifici. Doncs bé: per les restes trobades en obrir els fonaments del mercat construït l’any 1960, al mateix costat d’elles, podem afirmar que formaven part d’un edifici públic. Aleshores, ¿per què no admetre que les inscripcions pertanyien a aquest edifici la funció del qual devia estar relacionada amb alguna missió administrativa concernent als convents jurídics de la província?

Ja veieu quants d’elements han calgut per a bastir una hipòtesi que, confessem, no ofereix cap mena de garantia. Però el cas és que la hipòtesi tradicional, segons la qual en aquesta terrrassa mitjana hi havia un gran fòrum i un gran palau construït per August, se sosté més per tendència dels autors a copiar-se els uns dels altres, que no pas per una interpretació dels escassos testimonis amb sentit comú. En el cas del fòrum, ¿és possible de pensar en un edifici d’uns 42.600 m² per a una ciutat de segon ordre com Tàrraco? I després del descobriment d’un veritable fòrum, d’unes dimensions molt més modestes, en una altra zona urbana, ¿per què s’ha insistit, àdhuc per especialistes en aquell gran Fòrum que, fora de la fantasia, no té altre testimoni en què recolzar-se? I què no direm del gran palau d’August? Com en el cas del Fòrum, no hi ha una sola referència literària o arqueològica que en precisi l’emplaçament. Per cert que actualment hom estudia uns nivells estratigràfics situats a l’interior de la torre anomenada Pretori, i sembla que els més pregons no són anteriors al segle II, a l’època d’Hadrià.

La tercera terrassa era ocupada totalment pel Circ. Les seves mides interiors eren 340 x 75 metres, i les exteriors, 360 x 110. Tenia, doncs, una forma rectangular molt allargada, i estava limitada, aproximadament, a la part sud per les façanes de les cases de la part nord de la Rambla Vella, a la part oest pel carrer de la Diputació, al nord pels carrers dels Ferrers i l’Enrajolat, i a l’est pel carrer de Sant Hermenegild.

La planta i les seccions del Circ han estat publicades pel P. Flórez i Hernández Sanahuja (42). Segons aquest darrer, la porta "triumphalis" era on s’obre actualment el carrer del Portalet; la porta "ostia", lloc d’entrada dels carros conduïts pels aurigues, des d’on es dirigien als "carceres" per procedir al sorteig i a la distribució abans de les curses, era a la part occidental del Circ, entre el portal del Roser i la Rambla de Sant Carles; a la part oriental s’obria la porta "libitinensis", per on eren tretes les víctimes.

La graderia meridional estava estructurada per una sèrie de voltes de canó, en un total de 46, dividides longitudinalment, cada una, en tres cossos: el primer, prop de l’arena, lleugerament inclinat, descansava sobre el pòdium, d’uns dos metres d’alcada; el segon tenia una inclinació de 31°, si sobre ell descansava la graderia, formada de dotze grades; i el tercer era horitzontal i sostenia el "visorium". Les voltes del costat septentrional diferien de les anteriors i se’n conserven tres de quasi intactes.

No ens entretindrem a descriure els detalls de l’estructura d’aquest monument que el lector interessat podrà trobar si consulta la bibliografia que en donem. En canvi, subratllem que l’obra és possiblement del segle II i que la seva situació crea el problema de l’aceés a la ciutat alta. L’arqueòleg Sánchez Real ha indicat que podien utilitzar-se, a aquest efecte, les grans voltes anomenades de Sant Hermenegild, situades a la part oriental del Circ, vora la muralla.

L’àmplia zona urbana limitada per la muralla que comprenia el vessant del turó, del Circ fins al mar, tenia una funció residencial i comercial. En coneixem alguna cosa gràcies als desmunts d’extenses àrees de terreny realitzats entre mijan segle passat i el primer quart de l’actual. Pràcticament, les àrees més riques en troballes arqueològiques foren la Pedrera del Port, de la qual ja hem parlat, i la compresa entre el Mercat i la mateixa falda del turó que moria al mar.

Hem assenyalat que no és possible d’assajar cap mena de reconstrucció topogràfica en la gran àrea de la Pedrera del Port malgrat les grans possibilitats d’intentar-ho quan fou desmuntada. En canvi, la forma com s’estudiaren bona part dels descobriments realitzats a l’altra àrea permeten d’ajudar-nos a tenir una visió, per bé que molt limitada, del que fou la zona residencial i comercial de la ciutat en els primers segles de l’època imperial.

El monument de més interès i més ben conservat, aparegut gairebé al centre d’aquesta area fou un fòrum descobert i excavat per Serra i Vilaró l’any 1927. És de dimensions modestes. El pati interior té 54’30 x 14’30 metres. El pòrtic, de 24 columnes, que el rodeja, és de 6’10 metres d’amplada. Les botigues o "tabernae" situades a continuació del pòrtic, a la seva part NO., tenen 2’90 metres de fondària per 3’90 d’amplada. La cúria és gairebé quadrada, amb unes dimensions de 13’07 x 11’20 metres.

El descobridor d’aquest important edifici diu que no hi trobà cap indici que permetés de datar-ne la construcció. També observa que per bastir el Fòrum i altres edificis de la mateixa zona, se’n derruiren d’anteriors que s’aixecaven al mateix lloc, la qual cosa significa que es produí un canvi d’estructura urbana.

Aquesta consequencia és important per a nosaltres, i encara ho fóra més si podíem establir la cronologia. Per a aquesta finalitat només disposem d’una gran quantitat de testos de "terra sigillata" de totes les èpoques en què aquesta ceràmica va ésser de moda, entre la qual se’n troba d’aretina amb les estampilles de Primus P. Cornelius i de Bargathes, que donarien per data "post quem" l’any 20 d.C. (43). Hi ha, doncs, bones probabilitats que el Fòrum fos de l’època augústea; però posseïm un document arqueològic la interpretació del qual podria variar aquesta hipòtesi. És aquell fragment ja esmentat d‘una làpida dedicada a Pompeu el Magne, aprofitada després, per a una altra inscripció. Malgrat que aquest testimoniatge no fou trobat "in situ", el fet d’aparèixer entre les ruines del Fòrum fa pensar que, efectivament, aquest era el lloc més apropiat per a posar-hi una dedicatòria a un personatge tan important. Tanmateix, en aquest cas, ¿es tractava del fòrum que ha estat descrit per Serra i Vilaró, o bé d’un altre d’anterior situat al mateix lloc o prop d’aquest?

Davant el Fòrum - que mirava a llevant - hi havia una placeta quadrada voltada d’estàtues dedicades a personalitats, entre d’altres, emperadors. Era travessada per dues vies perpendiculars que, aproximadament, seguien la direcció nord-sud i est-oest. La primera devia unir la ciutat alta amb una zona residencial, de la qual parlarem seguidament, situada damunt el port; la segona, uniiria el Fòrum amb el barri comercial, situat, en bona part, a la Pedrera del Port. Aquest carrer, també descobert i excavat per Serra i Vilaró en els darrers vint o vint-i-cinc metres anteriors a la seva sortida a la placeta de les estàtues, enllaçaria, segons aquest autor, amb la gran via costanera que venia de Barcino - actual carretera de Barcelona -, la qual abans d’arribar a Tàrraco devia seguir pel camí vell de la Rabassada i, en arribar a l’Amfiteatre - que encara no era edificat -, devia enfilar la ciutat portuària per la zona de la Pedrera del Port, fins a arribar al Fòrum després de travessar la citada placeta de les estàtues. Per la part posterior d’aquest edifici, o sia per la seva façana de ponent, devia sortir un carrer que conduïa a la porta de la muralla situada a l’actual plaça de Ponent; el qual carrer seria la continuació natural de la via comercial que acabem de descriure.

És evident que el Fòrum havia d’estar situat en un lloc cèntric, a tocar de vials d’importancia. Per això Serra i Vilaró, potser massa precipitadament, creu que aquests dos carrers podrien ésser "els més importants de la ciutat, el comercial i el representatiu", i que travessaven, "enfront d’aquest fòrum, la monumental placeta sembrada d’estàtues" (44).

Mentre les cases del carrer "comercial" eren construïdes amb materials modestos, a vegades veritablement pobres - "opus formaceum" -, al carrer "representatiu", per dir-ho amb Serra i Vilaró, que arribava fins damunt mateix del port, s’han descobert ruines de sumptuoses edificacions a menys de cent metres al sud del Fòrum. L’excavador d’aquestes ruïnes, Hernández Sanahuja, cregué veure en llur disposició unes termes i un gimnàs (45), però en realitat això és una suposició que no resisteix una crítica mitjana. Amb una certa temeritat, Serra i Vilaró, quan es refereix a aquestes ruïnes, apunta: "En aquest indret, en lloc del gimnàs del senyor Hernández, podia haver existit - si és que existí - el palau d’August" (46).

En aquesta zona residencial en direcció al barri comercial, possiblement al segle II, el de les grans reformes urbanes, es construí el Teatre, damunt mateix del port. Hom aprofità el desnivell del terreny per a tallar les grades a la roca. La seva orientació cara al mar el protegia de la tramuntana i li conferia aquells principis de sanitat que aconsellava Vitrubi per als edificis destinats a espectacles públics i d’una manera especial als teatres: "després del mercat, cal escollir un indret molt sa per a les representacions escèniques que es donen en honor dels déus immortals" (47). Altrament, els constructors seguiren les recomanacions vitrubianes en escollir l’emplaçament del Teatre en un lloc a menys de cent metres del Fòrum: d’aquesta manera, en cas d’un sobtat temporal de pluja, els espectadors podien refugiar-se sota els seus pòrtics.

Les dimensions del Teatre tarragoní eren modestes: 39 metres de diàmetre a la seva part més ampla, el "proecintium". S’han descobert 13 grades de 0’38 x 0"70 metres, part de les quals sostingudes per unes voltes de 4’50 metres d’amplada per 2’60 d’alçada (48).

Podem dir que, de la Rambla al Port, arreu han aflorat restes romanes, arquitectòniques, ornamentals, d’ús domèstic o personal. Algunes vegades les troballes han estat tan espectaculars, que hom ha volgut identificar-les, amb un excés d’optimisme, com a part integrant d’un determinat edifici; d’altres, el fet d’aparèixer un element aïllat ha servit per a situar, infundadament, l’edificació a què pertanyia. D’aquesta manera s’ha localitzat prop del Teatre, on fou trobada una làpida del segle II dedicada a Minerva pel pintor Q. Attius Mesor, un temple d’aquesta deessa; en el primer tram del carrer del Governador González, un altre temple dedicat al Geni Tutelar de la ciutat, pel fet d’haver-hi trobat una campana votiva. La llista d’edificis situats per aquests procediments és bastant llarga, però en prescindirem perquè, més que ajudar-nos a posar en clar els problemes de topografia urbana, serviria per a desorientar-nos .

Aquests descobriments fragmentaris només posen en evidència dues coses, a saber: que els vials eren traçats en la mateixa direcció que els actuals, i que l’esplendor màxima de la ciutat s’esdevingué al segle II.

Cal creure que en temps de la màxima expansió demogràfica i urbana la ciutat havia ultrapassat els límits que li imposava la muralla i format uns suburbis; però on era el nucli més important d’aquests suburbis, quin aspecte tenien, i què representaven per l’extensió i l’ordenació en el conjunt urbà, són problemes que no estem en condicions d’enfocar.

Fet i fet, la situació no és nova, sinó més aviat una reiteració de les situacions en què ens hem trobat des que hem plantejat la problemàtica de la topografia urbana de Tàrraco. Ara, alguna que altra orientació, sí que podem donar-la, i, malgrat ésser molt migrada, serà com una pinzellada més en el quadre que pretenem de traçar de la nostra ciutat, l’única ciutat catalana d’una certa importància en el conjunt imperial.

El coneixement d’aquesta hegemonia de Tàrraco sobre les altres ciutats catalanes ens ha arribat sobretot després de comparar la monumentalitat dels edificis públics. Fins i tot, els ciutadans de Tàrraco disposaren per a llur esbarjo d’un important edifici com l’Amfiteatre, únic no solament a Catalunya, sinó encara a tota la província Tàrraconense. De construcció tardana - possiblement del final del segle II o del començament del III -, fou impossible d’encabir-lo dins l’àrea pròpiament urbana, i hom l’enclavà al vessant oriental del tossal, al peu mateix de la muralla. Com en el cas del Teatre, vora el mar i d’esquena a tramuntana, la seva situació és òptima, i una vegada més hom aprofità el pendent rocós del terreny per a tallar-hi bona part de les grades.

En conjunt i en mides, l’Amfiteatre tarragoní fou molt semblant al de les altres ciutats provincianes occidentals. Tenia 130 x 102 metres (Mèrida, 128 x 102; Nimes, 131 x 100; Bordeus, 132 x 105). Les excavacions realitzades en aquest monument entre 1948 i 1953, permeteren de fixar com a valors dels eixos de l’el·lipse de l’arena 62 X 37’25 metres. També deixaren al descobert el podium i l’antepodium, part de l’"imma cavea", quatre portes i altres elements arquitectònics i ornamentals. Sembla que tenia unes trenta grades, part de les quals, les que estaven d’esquena al mar, eren sostingudes per unes grans voltes, de les quals es conserven vestigis importants (49).

És probable que, com avui, el vessant oriental del tossal, de pendent rost fins al mar, fos una zona farcida de villes. Fóra increible que els burgesos romans, amb un sentit tan fi quan es tractava de valorar els avantatges de la situació d’un terreny per a adaptar-lo a fins urbans, haguessin passat per alt la magnífica posició d’aquest vessant del tossal per a construir-hi llurs finques de recreació. N’han estat trobades restes, algunes d’elles pertanyents a villes de veritable luxe.

I encara, més lluny de la ciutat, dintre del seu terme actual, és fàcil de topar amb restes de villes romanes que formaven part d’explotacions agrícoles. La Pineda, en el confí oest del terme, i més enllà, ja en els de Vila-seca i la Canonja, prop del litoral, són llocs força rics en troballes. D’allí procedeix el gran mosaic dels peixos darrerament ingressat al Museu Arqueològic Provincial, que mostra la riquesa i el bon gust d’un dels propietaris d’aquestes vil·les. Allí han aparegut grans dolis en els quals es guardaven les collites de l’explotació. De l’altra banda del terme esmentem el sepulcre mal anomenat "Torre dels Escipions", construit tocant a una vil·la de la qual encara es poden veure alguns murs, i a terra, escampats en una ampla àrea, innombrables testos de "terra sigillata" i materials decoratius de construcció .

L’any 1923, en obrir els fonaments de l’edifici del col·legi La Salle, al final de l’Avinguda de Navarra (abans Estanislau Figueres), aparegueren fragments de làpides, ceràmica, vidres i enterraments. L’any 1956, a la mateixa zona es trobà una urna de vidre. Les descobertes daten del segle II i fan sospitar l’existencia d’una zona en la qual era costum d’enterrar (50).

També aparegueren abundants restes funeràries en l’àrea limitada pels carrers de Ramón y Cajal, Jaume I i Alliberació, en excavar, l’any 1962 els fonaments de diversos edificis. Com tantes altres vegades, hom perdé, per diverses causes, l’oportunitat de realitzar l’excavació metodica d’un sector d’aquesta àrea que hauria permès de constatar la seva funció i fixar-ne la cronologia. Ara només podem conjecturar l’abundancia de restes funeràries en una vasta zona que s’estenia fins a l’altra part del carrer de Jaume I, on fa bastants anys també aparegueren restes de la mateixa mena. Quant a la cronologia, sembla que els enterraments i les construccions daten dels segles II o III.

D’elements arquitectònics o ornamentals romans aïllats, en surten arreu entorn de Tarragona, però és impossible de determinar quina funció urbana tenien les edificacions de què formaven part. Pons d’Icart volgué localitzar diversos temples als suburbis de la ciutat, dedicats a Isis, a Mart Campestre, a Vulcà i a alguna altra deïtat desconeguda; però ni unes columnes, ni unes làpides que no sabem com han arribat al lloc on les trobà, no són testimonis suficientes per a avalar afirmacions com aquestes de Pons d’Icart.

Dóna fe de la puixança de Tàrraco en els primers segles de la nostra era, el monumental aqueducte de les Ferreres, que s’aixeca a uns tres quilòmetres de la ciutat. És format per dues files d’arcs superposats: la inferior, que descansa sobre la roca, consta d’onze arcades, i el seu punt més alt arriba als 13’65 metres; la superior és constituida per vinti-cint arcades, dues d’assentades sobre les arcades inferiors, i la resta, part sobre aquestes i part sobre la roca. L’alçada de les dues arcades del mig de la fila superior és de 10 metres; l’alçada total del monument en el seu punt mitja és de 23’70 metres; la seva longitud és de 217 metres (51). La finalitat d’aquest monument, batejat pel poble amb el nom de Pont del Diable, fou de sortejar un desnivell del terreny per a l’aqueducte que conduïa l’aigua des del Francolí - no pas des del Gaià, com havia estat suposat - fins a Tàrraco.

CONTRACCIÓ URBANA I ALTERACIÓ DE L’ESTRUCTURA EN ELS SEGLES DE DECADÈNCIA

Coneixem les causes que determinaren la decadència de la vida urbana de l’Imperi i, en particular, les que afectaren la de la nostra ciutat. Això ens rellevarà d’insistir novament sobre aquest punt; però ens sembla que no serà de massa remarcar, per aclarir una mica les idees, que l’impuls vital de les ciutats s’esllanguí lentament i progressivament, de primer d’una manera imperceptible, i després, cada cop més visiblement. Fou un procés llarg que durà diversos segles, per tal com en realitat s’inicià al segle III.

La lentitud d’aquest procés constitueix una altra dificultat a afegir a les que hem anat enumerant, per a l’estudi de l’evolució urbana, dificultats que ens obliguen a alterar el mètode natural d’exposició i a trepitjar un terreny molt insegur.

Situem-nos en el moment del definitiu canvi oficial de religió, a la darreria del segle IV. Foren inhabilitats grans edificis públics com el Circ i l’Amfiteatre, i és clar, perderen llur funció urbana. Podem dir que quedaren abandonats, a la disposició de qualsevol necessitat de darrera hora. Altres edificis públics com els temples, no solament foren inhabilitats, sinó àdhuc derruïts, sobretot els grans temples que simbolitzaven la religió oficial, els que a Tàrraco es trobaven a la part més alta del tossal on s’assenta la ciutat. Seguidament calgué construir-ne de nous, més exactament, un de nou que fos digne de la seu del bisbe metropolità de la Tàrraconense. El temps, però, no era propici per a pensar en luxoses construccions, i la mateixa manca de mitjans econòmics obligà a aprofitar tota mena d’elements dels temples antics. Altrament, el lloc, al cim del tossal, resultava excel·lent com a expressió ideal de la consagració a Déu.

Heus ací com totes les suposicions coincideixen a assenyalar que, amb la construcció de l’Església Mare de la seu tarragonina on la situa l’arqueòleg Serra i Vilaró, es produí un gran canvi en la topografia urbana de la ciutat alta de Tàrraco.

Però ens hem situat a finals del segle IV, més de cent anys després de la primera invasió germànica i d’haver-se iniciat la decadència de la ciutat. Cal, doncs, preguntar-se quins foren els efectes d’aquesta llarga decadència en la topografia urbana abans de produir-se la crisi religiosa que la modificà tan profundament.

La progressiva desaparició de la burgesia i la crisi econòmica originaren una gradual contracció demogràfica, que ja era molt important a l’últim quart del segle IV. En consequència, barris sencers s’havien anat despoblant: primerament, els suburbis, a la qual cosa contribuïren les reiterades invasions de bàrbars; després, barris extrems, com el portuari, que havia perdut la vitalitat econòmica que li donava el moviment mercantil; més tard, quan les velles fortificacions foren traspassades pels invasors del 360 i arrasats edificis tan importants com el Fòrum, la fesomia de la ciutat degué sofrir un gran canvi. La inseguretat degué contribuir a la immigració, i la vida urbana, com a expressió d’una activitat burgesa, queda reduida a la insignificança. De mica en mica la gran ciutat s’havia anat replegant fins a convertir-se en una base militar, amb la funció de protegir unes autoritats civils i militars que tractaven d’imposar el fràgil ordre imperial de la manera que podien.

Aquesta visió ens mena a creure que al moment del canvi oficial de religió els grans monuments públics feia anys que ja no s’usaven o que, en tot cas, s’usaven molt poc. Altrament, els grans edificis oficials ja no eren necessaris, i és ben possible que a les darreries del segle IV una part d’ells fossin transformats en habitacles per una població que cercava la seguretat personal a la part de la ciutat més protegida per la natura.

D’aquests segles de decadencia s’ha trobat a Tàrraco una necròpolis cristiana, estesa entorn d’una basílica dedicada a sant Fructuós i als diaques màrtirs Auguri i Eulogi. La seva proximitat a la zona del carrer de Jaume I, on s’han trobat nombroses restes funeràries paganes, suggereix la possibilitat que la seva situació, més que no pas casual, es degui al fet d’haver-hi amb anterioritat una necròpolis pagana afrontant amb el lloc escollit.

L’extensió d’aquest cementiri cristià devia ésser lleugerament inferior a la de 200 metres en quadre. A la superfície excavada es trobaren 2.051 sepulcres. De la seva cronologia, ja n’hem parlat amb l’extensió que cal. Ací el que volem posar en relleu és que gairebé la totalitat dels elements emprats en les seves construccions procedeixen d’edificis i monuments de "la ciutat en ruïnes", diu Serra i Vilaró (52); pero potser fóra més encertat de parlar d’edificis abandonats que d’edificis destruïts pels invasors. "S’hi troba de tot: pedres, carreus, motllures de marbre, tègules, rajoles, lloses de marbre amb inscripcions paganes, sarcòfags, estàtues, tambors de columnes; i tardaria en acabar, si volgués entretenir-me en particularitats sobre el material de construcció d’aquesta necròpolis, que realment era una recol·lecció de fragments de les ruïnes de la ciutat per albergar els cadàvers dels éssers estimats." (53)

SOBRE ELS MATERIALS I L’ART DE CONSTRUIR

El material de construcció més usat pels romans a Tarragona és la pedra, la qual cosa no té res d’extraordinari, si pensem que al tossal on radica la ciutat i al seu terme la pedra calcària i el sauló - pedra flonja fossilífera - es troben en gran abundància. La pedra era alternada amb el fang i amb la calç i l’arena per a formar morter en determinat tipus de construccions.

La pedra i el fang són els dos materials amb què hom edificà la muralla, el monument més antic que coneixem. La seva part essencial, els murs exteriors, és de pedra en forma de blocs sense treballar a la part inferior i, a la superior, en forma de carreus. Els dos murs paral·lels, exteriors, estan units cada deu metres per uns murs transversals formats per carreus que descansen sobre un reble de pedra i terra que arriba, generalment, fins a la quarta filada de carreus. A partir d’aquest reble, l’espai intermedi que queda entre els dos murs exteriors, fou omplert de capes successives de toves assecades al sol i amassades, moltes d’elles, amb terra i palla (54).

Aquest sistema de construir mitjançant un doble parament de blocs de pedra amb reble de terra, toves o pedres irregulars ("opus siliceum" o "quadratum") permet d’establir amb una relativa facilitat la cronologia del monument. En efecte: entre la terra que serveix de reble es troben sovint fragments de ceràmica o d’altres objectes que donen una data segura per a la construcció de l’obra.

D’aquí que s’hagi pogut aclarir quins foren els constructors de la muralla tarragonina quan hi ha hagut oportunitat d’estudiar amb mètodes moderns el material de reble de diversos trossos del monument. Però això a Tarragona no torna a escaure’s. A la ciutat alta, la ciutat monumental, com acostuma hom a anomenar-la, predominen les construccions fetes amb grossos carreus posats en sec. Els del mur de darrera la Catedral estudiats per Serra i Vilaró amiden 52-64 cms d’alçada 156-168 cms de llargada, i 60-80 cms d’amplada, i aquestes mides són les que, mica més mica menys, es repeteixen a tots els murs del mateix tipus ("opus isodomum"), que constitueixen gairebé la totalitat dels que coneixem.

És evident que uns murs de proporcions tan grans havien de pertànyer a edificacions monumentals que als primers segles de l’Imperi devien ésser, de més a més, luxoses. Sabem que el que acabem d’esmentar i els de l’interior del Pretori anaven revestits de plaques de marbre; en d’altres casos, quan l’obra no era tan luxosa, anava arrebossada i possiblement pintada.

En aquesta part de la ciutat tampoc no manquen vestigis d’obra construïda amb petits carreus ("opus rectum" o "certum") regulars, tan emprada al nostre país en tota l’època imperial; pero aquest i d’altres tipus d’obra apareixen en molta menys proporció que no la construïda amb grans carreus.

En les restes del Circ, de l’Amfiteatre i del Teatre s’observa una altra manera de construir. Consisteix a omplir amb capes de morter i de reble l’espai interior que deixen dos murs paral·lels de carreus petits. En aquests monuments era un element important la volta, de les quals se’n conserven en abundància a Tarragona. Per a llur construcció també s’usava el morter i el reble, i la fàbrica es realitzava mitjançant uns motlles de fusta sobre els quals descansava una primera filada de reble. Els murs que aguantaven les voltes també eren revestits de petits carreus.

El morter, el reble i els petits carreus són materials que apareixen al Fòrum i a d’altres edificis dels barris residencial i portuari de la ciutat, de l’època imperial. I al costat d’aquests edificis bastits amb materials costosos, en trobem d’altres de més modestos en els quals el material típic de l’obra és el fang. Els trobem de totes les èpoques i de diverses menes de tipus. Serra i Vilaró, que és qui millor ha estudiat aquesta mena d’obra realment pobra ("opus formaceum"), els observa en les escasses restes d’habitacles que excavà al carrer de Soler, vora la muralla, anteriors a l’època imperial, en algunes cases del carrer que desembocava al Fòrum, construïdes, o almenys en ús, en els millors segles de l’Imperi, i en els monuments funeraris de la necròpolis de Sant Fructuós, que corresponen als segles de decadència. Les cases eren bastides amb un sòcol d’obra de fàbrica, damunt el qual descansava la paret de tapies o de toves arrebossada de morter i pintada d’un graix de 0’60 m per terme mitjà. És segur que algunes tenien més d’un pis. Per a llur construcció hom usava l’encofrat. A vegades els angles eren reforçats amb carreus (55).

Quan Serra i Vilaró compara els mitjans de construcció emprats a la basílica de Sant Fructuós amb els d’aquestes cases, remarca: "Les seves parets no difereixen pas de les parets de les cases particulars de Tarragona els vestigis de les quals hem pogut estudiar; la qual cosa contrasta amb les formidables construccions imperials per la llur simplicitat i grandesa: aquestes obres només eren possibles amb la concentració de totes les forces d’un gran imperi sota un govern absolut, que disposava de vassalls subjectes a servituds diverses i d’esclaus; mentre que en les construccions privades hom renunciava a aquesta grandiositat i solidesa degut a que eren obligats a pagar la mà d’obra i a comprar els esclaus que en ella treballaven" (56).

Aquesta breu exposició sobre els materials i les menes d’obra usats pels romans a Tarragona - i a totes les ciutats -, servirà per a remarcar que al costat dels monumentals edifiicis s’alçaven les modestes cases particulars; i el contrast entre aquells i aquestes encara fóra més visible si ens entreteníem a posar en relleu la gran diferència de riquesa que s’adverteix entre els elements ornamentals. Al costat d’unes columnes, d’uns frisos, d’unes escultures, etc., d’importació o, almenys, treballades amb marbre blanc importat, trobem les executades en pedra rústega del país, estucada amb estuc de més o menys qualitat, i pintades; al costat d’uns sarcòfags que són o volen ésser una obra d’art, trobem les pobres sepultures de tègules.

(1). Pons d’Icart, Grandezas, XXXVI, 228.

(2). Ibid., VIII, 64-68.

(3). Ibid., XXVII, 154.

(4). Ibid., XXVLII, 166.

(5). Ibid., XXIX, 175.

(6). Ibid., XXIX, 176.

(7). Hernández, Historia, I, 2ª part., ap. 37; id., Pretorio, 94; id. Gymnasio.

(8). Hernández, Historia, I, 2ª part, ap., pàg. 26.

(9). Schulten, Tàrraco, 20-30.

(10). Terradell, Història dels catalans, I (Barcelona 1961), 352.

(11). Serra Vilaró, Tàrraco, 112.

(12). Suidae Lexicon, ed. Ada Adler, II (Leipzig 1931), 371 (citació de Pericay, Tàrraco, 16).

(13). Livi, XXII, 22.

(14). Ibid., XXVI, 45, 7.

(15). Estrabó, III, 4, 7.

(16). Ibid., III, 4, 7.

(17). Ibid., loc. cit.

(18). Mela, II, 90.

(19). Plini, XIX, 10.

(20). Ibid., XIV, 71.

(21). Sili Itàlic, XV, 178.

(22). Ibid., III, 369-70.

(23). Marcial, XIII, 118.

(24). Rovira, Historia, II, 148.

(25). Marcial, X, 104.

(26). Ausoni, Ordo nobilium urbium, IX.

(27). Serra Vilaró, Fructuós, Auguri, 140.

(28). Pericay, Tàrraco, 28.

(29). Morera, Puerto, 7-10.

(30). Estrabó, III, 4, 7.

(31). Polibi, X, 11, 4.

(32). P. Grimal, Las ciudades romanas (Barcelona 1956), 38.

(33). Sánchez Real, Recinto, 3.

(34). Serra Vilaró, "Memoria", 50.

(35). Serra Vilaró, Santa Tecla la Vella, 64.

(36). Beltrán, Monumentos, 39-66.

(37). Ibid.

(38). Museo. Guía, 15; Hernández, Historia, I, 2, Apèndix, 30.

(39). Hernández, Historia, I, 2, Apèndix, 27.

(40). Sánchez Real, Publicaciones, fasc. 41-48, pàg. 88.

(41). Sánchez Real, Nota arqueológica, "Bol. Arq.", fasc. 57-60 (1957), pàg. 6.

(42). Flórez, Esp. sagr., XXIV, 223 ss; Hernández, Historia, I, 2ª part, Ap., pàg. 5; El Circo Máximo, "Bol. Arqueológico" (Tarragona), fascs. 37-40 (1952), pàgs. 42-48. Quant a la cronologia, veg. E. Hübner, La arqueologia española (Barcelona 1888), 250.

(43). L. Vázquez de Parga, Estado actual del estudio de la tierra sigillata, "Archivo Español de Arqueologia", núm. 50 (1943), 127-44.

(44). Serra Vilaró; "Memoria", 53.

(45). Hernández, Gymnasio.

(46). Serra Vilaró, "Memoria", 53.

(47). Puig i Cadafalch, Arquitectura, I, 99

(48). Ibid., I, 101.

(49). Ventura, Anfiteatro, 259-80; Hübner, La Arqueología de España, 250.

(50). "Diario de Tarragona", 20 nov. 1923; "Bol. Arq.", III (1923), 16; fasc. 53-54 (1956), pàg. 29.

(51). Hernández, Acueducto, 16.

(52). Serra Vilaró, San Fructuoso, 157.

(53). Ibid., 159.

(54). Serra Vilaró, Muralla, "Arch. Esp. Arq.", XII, fasc. 76 (1949), pàgs. 221-36.

(55). Serra Vilaró, Ciutats de fang, 18-20.

(56). Serra Vilaró, Fructuós, Auguri, 76.