M’ajec a les clares
campanades de la son
i sóc presoner de pedaços
d’un mal somni.

Crido al passadís
el meu suplici
i estic tancat en clau,
buscant sense amollar
el pany del despertar.

Perseguit per un cremat
ressò d’estels roents de brasa,
línia seguien meus peus
davant i darrera de pedres,
d’ulls vius i saliveres.

Signen pau postissos i lledesmes
cremen ferros d’òxid i oliveres.

Ventúria dalt
fulles i branques serenes
un gest groc,
un pecat precipitat.

Letal final
d’un gessamí aforat.

Llàgrima amada,
somrís lloat.

Els teus ulls clucs
un dia qualsevol
plorós i agre.

Vianant la nostra sort
unes mans aciricien
el meu pèl,
com a un ocell
que no sap estar trist.

Aixafat et reconec;
crit de cascavells.

Confús de soroll i paraules
aïllat d’un àvol sol de temença
puc ser ambaixador d’astres terrestres
idòlatra, diletant, rutinari.

Dalt, al munt
hi seu la tendresa,
apassionat crim
de revenja, d’incertesa.

D’acrimònia vesteix l’amant
penjat d’una gota serena.

Resseca de vincles i ventades
hi viu la carència.

Mirant la deessa
d’un dol enfilat
per les arrels
vaga
el temps i
la bojor
d’una dansa
endalt
d’un cataclisme
enyorós.

I un perdó
del teu encantament
remojerava
el turment
de la fidel
timidesa.

Embriagat de deliri
capgira el temps
el seu reviure.

Mentre, les hores
passejen la tomba
del seu llinatge
estiuejant un espai
secret i sàtir.

Furtiu esvair-se
defallint d’indiferència.
Lluia pleniluni.

Com un diantre
va entrar un signe
que no va vèncer
l’avorriment insistent.

I rep demandes
d’un erudit,
cavant
el seu secret
ocult,
d’un deliri de passió,
d’un anhel banyat d’aplom.

Aflegit dansa
tenyit de lentitud.

Esmorteït
per l’infortuni
d’una memòria
succeïa el temps
disjunt
del seu desert.

Avançava el seu pas
de sol ixent
degollat per la vida.

Frèvol d’esma
precipitava desarrelat
a l’abís
del seu caliu
cremant
poc a poc
el seu ramatge.

El cel despedaçat
pels clamors
de les espècies
desprenia llamps
de solitud i sons
desesperats,
quan una viola
sens cordes
anunciava la festa
del món pecador.

I s’ha quedat l’àngel
d’ales transparents
enganxat al pas
del temps infinit.

Demà quan l’aurora
es pentine, les glaçades
despertaran el dol
perplex
amb un respir
intrínsec,
quasi sense alè.

T’has anat a aturar riu
ple d’ombra espessa
cercant un remolí apressat.

Lluitava per no perdre’t
quan ara estic enfonsat
sota la sorra del teu pas.

Assenyalen el meu dol
clares boirines febles,
aus volan un cel ras,
reflex de llums i memòries.

I t’he perdut
joventut
curt camí
del suïcidi del destí.

Ets pretèrit imperfet
i roces un brut
blanc ridícul.

Quin desig groller
tornar-te mot desfregat
anotant en un paper
groc malalt, el teu
fal.laç missatge.

I regnaré, al paradís
de la meva agonia.

Tornaré a ser l’infant
ple de dolçaines, sí.

Tornaré a rebre
el desengany
d’una estimada,
i em submergiré malenconiós
a l’espès i corrupte
bosc de la vida.

Cec, i sol, regnaré
pels soterranis
de la meva mort
i al meu costat hi haurà
un passat ofegat.

Regnaré despullat,
i amb l’ombra
dels records
seguiré el meu camí.

Envoltat de naufragis
i amb camps llunyants i secs,
regnaré,
i al capdavall del passeig
on fa temença arribar,
seré jo,
com un ocell ferit de mort
d’un caçador furtiu.

Un assossec despert
lliscava
d’entre les ombres
oracle d’un assaig
de rimes i llegendes.

Sols per tu
repic de silenci
lloava
en la cambra tènia.

Era blanc
no, negre, negrós.

Era innat
no, bell, formós.

Era
no, és.

Serà
condemnat
a la incertesa.

Hem perdut prou temps
i reclams.

Seguim tan sols i
perduts.

Sons i mots que festegen
i un vers de sang negra i
ardent emplena les
nostres mancances.

Un bes perdut entre
la son ens dóna
seguiment i llum.

Aïllats partim
abrigats de fulles
i aurèoles preconcebut
assumir el nostre auguri.

El pas del temps
desgrana
l’essència argila
del teu pes
i propòsit.

Quan el sol defalleix,
il.lumina el teu roig
viu color, la carn viva.

M’acompanya caminant
soliu i perseguit,
penitent ombra de tarda,
plana i silent.

Es desdibuixa al llarg,
un forat de llum i
sis arbres enamorats.
Fums cremades desperten,
escapant-se al vol
de la llar presonera.

Camí imperat
d’hores desateses,
cercant l’ignot sostremort.

Encegat fuges, deixant
un tros de tu mateix
al campal: cendra i pell.

Qualcú festiva el seguit
de la teva son muda
i costerosa,
sota la terra aspra...
Oh grossal!
recel de mancances
no em deixis agranat
i gràvid de fàstic,
que puc escarit
encara aforar-te,
estès al sol
com sempre, esperant-te.

Resistia la il.lusió
dellà l’apassionat mur
on deliri i delit cerclen
lligam i concert.

Quanta temor i desacord
pel principi precintat,
pel teu just cavar celat
i un pinyol rosegat
madura el fruit
del teu pecat,
i tinc un buit
de rosa fresca
i un brogit al meu costat.

Crida llanguit, l’agrenc
verisme suspès
sonor
sonall d’un desert
sufix
siular d’ull despert