La nit blanca
davallava xafogosa
rimant al so acústic,
breu, suau, tendre,
mentre es despullava
la innocència
pas a pas
com un instant,
com un fluir.

Lleugera i càlida,
partia rumb la volada.

Et recordo quotidiana
engrescada al meu coll,
punxa fingida.

Com sinó puc encara veure’t
passiva i vestida.

I un ulls volats orinen
escàndols, teva incoherència
d’olor de càstig.

Pètals de sorolls s’esgallen
i tu orba i fidel, de cel eixugat,
et banyes al llac
ple de fàstic.

Trepitjava la mar calmada
somiant abastar la tarda.

Ballava l’alba
i la caravella blanca
al so
de la dolça dansa.

La brisa,
pura i llisa,
anunciava la fi
de l’ona brava.

I el vespre
sedatiu pel silenci
veure’t
abraçada a l’àncora.

Que no em deixen sentir
les fulles dels arbres
el teu destí punxegut.

Que a l’hora vella
d’un tren de ressecó
tries el gra del teu
jardí llaurat.

Lliga’m fort a la font
de les teves aigües
sols per dir-te
que ets gelada
de soca i brotó.

Campal circumscrit
de roses de foc,
digue’m
on puc cobrir-me
pel teu dol
que escombraré la palla
al fil del sol.

Immòbil com un gravat
contemplo el teu paisatge
de llisa mar i clares aigües.
M’endolço de sals marines
i m’abraço a les algues fines.

Endormiscat per les violes
et reconec sedant i lleu,
com una ploma.

Naix la núvia blanca
que vesteix de cua llarga
nedant pel pont de l’àncora.

Embogit i gelós navego
cercant la mar
de la teva essència.

Quan la trobi
al fons del teu oceà
em veuran somriure
els peixos.

Baix el penya-segat serós
s’esbrinava la llarga agonia
d’un cor malalt d’amors.

I un gra de sorra humida
reflectia el teu misteri,
mentre la tempesta
dormia dolçament
l’embriaguesa del perdó.

Batec d’un cor
combatent i lluitador
de mil miracles i diluvis.

Rebel,
per capturar-te
a la serena vigorosa.
Inquiet,
per estimar-te
jovial perla formosa.
I la son
encara m’encadena
al teu amorejar enaltit.

És perquè ofusques
el meu declivi
de defallença.

Per la semblança
del teu enigma
cavalca la tardor blanca.

Un somriure que desperta
anuncia flor color blava.

La dèbil pluja mullà
els teus cabells
d’ones daurades
i beso el teu cos
dibuixat de perfums.

Com un encís,
em despertà el brogit
del meu cor,
i al meu costat
em vogia
la teva mirada eterna.

Riuen fresques margarides
del teu vestit,
aquelles tardes de gresques,
de somnis ferits.

Dies d’estiu,
de verd dominant,
un passeig, un motiu
i el secret d’un amant.

Sortides campestres
al forat de la nit,
mirades, un bes
i el cos que s’ha unit.

Diuen que el riu
sedueix un encant,
i que als arbres
dintre un niu,
ha nascut un infant.

I si en volar
pogués besar el vent,
em llançaria al buit
com un ocell
per veure el teu mirar
infinit, caduc, vermell.

Perquè no puc
perdre el secret
de la teva causa
neuràlgia justa
de la bogeria.

Perquè no puc
estar-me quiet
davant del teu acte
pres pel teu presagi.

I si puc
em manifesto impàvid
gosat a envoltar-te.

S’hi has sentit que era boig
creu-te-ho però fou de goig.

L’altra nit abocat
al balcó del teu vestit
pessigar el cel amb els sentits.

Sota la llum
del cel amagat
vaig veure al teu costat
un estel enlluernat.

Lluny d’enganys i fingiments
passejàvem pel camí bell.

Pujàvem al teu pit
saborós cirerer florit,
i en baixar al meu melic
saludàvem a la nit.

Dalt les branques
recolzats per la foscor
ens besàvem sense por.

El fum del nostre foc
el silenci ha despertat
i l’alba ens ha trobat
abraçats i despullats.

Avui m’escalfo amb el teu record
i quan diguin era boig,
recorda-ho
que fou de goig.

Fidel miracle dels estels
que il.lumina el teu somriure.
Rostre màgic i silenciós
esbrinant la tardor anunciada.

Si fores nua de records
sortiria al teu encontre
només per saludar-te
boira bella.

T’enyoro tant
en el temps que tot
era senzillesa.

Foll en arribar a la teva tolerància
breu sospir de melangia.

Llàgrima que rellisca dels teus ulls
plens d’aigua dolça.

Recordo tant la foguera blanca
i els teus llavis
despullant l’aurora.

Avui puc tornar-te a veure
calmada i misteriosa,
dalt la pasarel.la,
carícia desitjada.

Sota l’arrel de la nostàlgia
ja no podré mai oblidar-te.

Terres de naixença,
de costums, on vius i morts,
d’on ets de cos i cor.

Al meu poble, el vent
avisa amb cel roig
i cella als ports.

Terra d’oliveres, garrofers,
conreus d’arròs...

Gent de pagesia, de boina,
aixada i carro...

Gent senzilla i noble
fidels als seus records.

Les meves arrels
les porta el vent,
quan ploro d’enyorança
el riu s’ompli de lament.

A Mig Camí
vaig tornar a nàixer
i la mort m’acollirà,
testimoni el Coll de l’Alba,
un adéu, un poema
i un cantar.

Orb
barranc abaix.

Arrels
de temps il.lustre,
de gestes i episodis,
sang ja secada
a la vall morta.

Un passeig per
la història emmurallada,
batuda poesia desgranada.

Oloro el teu ahir cèlebre
i encara puc escoltar
el teu nom
retronar per les pedres.

Has deixa’t
pols mullada,
teu destí borrat
pel camí que passa l’aigua.

Temps de grandesa...

Avui ciutat agònica.

N’eren tres de planes
i tres d’hereus i discordances
vent, pluja, pedra
un bancal, arbrat i arrel.

La soca, la seca el sol,
diners, crits, un tir i un dol.

N’eren tres de planes
i dos d’hereus i discordances
xardor, gèlid
un xop i una figuera.
La regadora mullà el camí
foc, espant, un tir i un dol.

N’eren tres de planes
i un d’hereu
clot, una corda i un dol.

N’eren tres de planes
trencat, xiprer, pols.

És formós
com un instant
d’avinença.

Candenciós
com un cargol
arran la pluja.

És pietós
com la pobresa.

Desvergonyit
davant del predomini.

Apocat
en la seva pugna
reclama,
dormint les armes;

Dret
cercant l’improperi
per no aturar-se.

Com un fanal
ferit de llum
al cim de la ciutat
acluca el ulls
i
jóc, sonós,
enmig d’un cobricel,
surt de la seva letargia
l’ocàs silent.

Bruit aldarull!

El sedant i mut
plovisqueig, remulla
el ruixat d’argent.

Era blanc
no, negre, negrós.

Era innat
no, bell, formós.

Era
no, és.

Serà
condemnat
a la incertesa.

Hem perdut prou temps
i reclams.

Seguim tan sols i
perduts.

Sons i mots que festegen
i un vers de sang negra i
ardent emplena les
nostres mancances.

Un bes perdut entre
la son ens dóna
seguiment i llum.

Aïllats partim
abrigats de fulles
i aurèoles preconcebut
assumir el nostre auguri.

El pas del temps
desgrana
l’essència argila
del teu pes
i propòsit.

Quan el sol defalleix,
il.lumina el teu roig
viu color, la carn viva.

M’acompanya caminant
soliu i perseguit,
penitent ombra de tarda,
plana i silent.

Es desdibuixa al llarg,
un forat de llum i
sis arbres enamorats.
Fums cremades desperten,
escapant-se al vol
de la llar presonera.

Camí imperat
d’hores desateses,
cercant l’ignot sostremort.

Encegat fuges, deixant
un tros de tu mateix
al campal: cendra i pell.

Qualcú festiva el seguit
de la teva son muda
i costerosa,
sota la terra aspra...
Oh grossal!
recel de mancances
no em deixis agranat
i gràvid de fàstic,
que puc escarit
encara aforar-te,
estès al sol
com sempre, esperant-te.

Resistia la il.lusió
dellà l’apassionat mur
on deliri i delit cerclen
lligam i concert.

Quanta temor i desacord
pel principi precintat,
pel teu just cavar celat
i un pinyol rosegat
madura el fruit
del teu pecat,
i tinc un buit
de rosa fresca
i un brogit al meu costat.

Crida llanguit, l’agrenc
verisme suspès
sonor
sonall d’un desert
sufix
siular d’ull despert