La digitalització de l’obra de Pin i Soler ha estat una iniciativa de l’Àrea de Cultura de l’Ajuntament de Tarragona, assumida pel conjunt de l’Ajuntament com a col·laboració en la Tardor Literària de 2002 i en la Setmana del Llibre en Català de 2003. Per realitzar aquesta tasca de digitalització, hi han col·laborat 74 treballadors de manera voluntària i desinteressada, sota la coordinació tècnica del Departament d’Actes. La incorporació d’aquest text a la Bitblioteca Digital Tarraconense permet fer accessible aquesta important obra literària tarragonina a la comunitat internacional.

1.1. Usos tipogràfics

S’han respectat:
— Els usos de majúscules i minúscules, els signes de puntuació, els estils (cursives), els interlineats, les sagnies.

S’han esmenat:
— Al llibre es deixa un espai en blanc entre els signes d’interrogació i exclamació, els dos punts i els punts i coma, i les paraules que els precedeixen: s’han suprimit.

— En els diàlegs s’ha posat, quan ha calgut, un espai en blanc davant dels guions que marquen l’incís.

1.2. Errors gràfics

Es comenten els errors de tota mena detectats. Es detalla cada cas i s’explica el que s’hi ha fet. No s’ha pres com a referència la normativa de l’època, sinó que s’ha tingut en compte la coherència interna en la freqüència d’usos: es pretén destriar el rigor aplicat per aquells editors en els usos tipogràfics (que són els que ara ens interessen), no pas en els normatius.

S’han respectat:
   — Grafies caigudes, sobreres, canviades… (1)

«A la paret una Magdaelna vestida de cabells grocs» (15), «li feia pagar cara la felicitat d’haver-se-las fetes,» (16), «quan un Hernàndez se girava pera llegir els lletres del tablero,» (24), «Era migdia, a caseua deivien esperar-lo.» (31), «Sardà (Baix).—I l’altre?» (37), «Altres convidats, poc riallers o menos enterats de noms reis,» (38), «i avesat sens dubte a deixebles de Cuenca, o de Valdemoro, que són ton savis!,» (38), «en la quina sa dolenteria li valgué un correcció,» (40), «algunes vegales li conseguien,» (43), «abdicà sa autonitat» (52), «lo cer és que arribà acompanyadíssim prop de l’orfe…» (55), «la xica de ca’l Sulé de Valmoll,» (67), «que don Don Romuald tenia orgull en mostrar a sos parents…» (70), «Viuda l’una del baró de les Quatre Parres en qüestió. un senyor important!» (80), «era la publilla.» (80), «Una darrera bafeta agità les vels i després…» (86), «—Si ens han vits del vapor estem perduts» (86), «i s’enportà al primer pis de caseua a l’honesta Lluïsa Vidal, de Salvat.» [sempre amb m en els altres casos] (96), «mes ella, irónica, es burlava de tímids,» (100), «lo vocabulari es curtíssim.» (105), «Lo director d’orquestra muntà a la cadireta,» [en altres casos: «orquesta»] (108), «i les difressades senyores (eren quatre),» (108), «Lo teló caigué, i casi totes els persones» (109), «eixit lo Jaume s’escorregué fins al seu puesto vuit» [per «buit», escrit així en altres casos] (112), «lo palco de las Animetes» (113), «i fa con qui els repassa i repara que s’ha errat,» (125), «Si no m’hagués sentit corpès al contemplar sa bellesa,» (126), «sobre les assiduïtas del Garriga.» (128), «—Si no ho té llest a las dotze,» (131), «per entendre els coses.» (132), «Mentres esperaven que el paners de recapte» (133), «—Quina sort —pensaba—» (134), «puix la véu no és estroncada.» [segurament per «deu»] (135), «Le Mercè,» (141), «dibuixar aquell rasgos» (147), «I ho deia tot ab posat tan tràgic i bufo,» (147), «Per mi el Jaume es lo germà de la nena.» (148), «no faltà qui contés los cas» (150), «fins als mes covards,» (151), «pera escollir sitits de recreio.» (155), «s’havien venut los coneixement» (158), «son comèdies…» (160), «y als vint-i-vuit,» (163), «Axò sí, salts mortals,» (164), «Un de quatorze anys,» (164), «i les noves maneres de comunicació desbartaven los plans millor combinats.» (165), «de cap a preus,» (171), «tenia cap malatia…» (175), «de fa tans anys.» (181), «i entre girar-se i avançir-se ell,» (181), «vés-te’n;» [final de paràgraf] (184), «entre altres lo d’haver-lo presentot a un empresari» (190), «avui dien:» (196), «reconec a la la princesa Zilia…» (201), «Una mena d’empesari en gros,» (206), «—féu lo aJume tot cremat—;» (211), «es un Pax vobis» (211), «Si la carretera no hogués sigut tan llarga» (217), «Un de grandet preguntat coses de l’ofici,» (226), «Sós la filla de Salvat… de Jota Salvat y Comapñía,» (229), «Després li venein esgarrifances» (230), «Mengem al nostre quatro.» (235), «ans dels vespre.» (239), «Muntant els escales» (239), «i el Jaume n’aprofità pera fer trosos la carta…» (241), «durará massa…» (242), «la tranquilitat d’aquell viure,» [n’hi ha dos casos més a p. 249 i 294, i un «tranquilisant» a la p. 227; en altres casos s’usa la ela geminada] (242), «si no fora convenient» (247), «que si l’un ne té dos mes,» (263), «li donarém entenent —si pot fer-ho— de quedar-se. Ab empenyos lograrém» (264), «lo metge sempre ordena a la joven lo passejar-se» (272), «—féu eixugant-se una [273] escoltava—.» [falta text: «que»?] (p. 272-273), «Si vosté la vegés…» (273), «La Mercé,» (273), «—féu tot sorprés.» (281), «—feia a la pobra Mercé—;» (287), «li crit havent-li eixit espontani i fort.» (289), «de les ties, sogre i amcs.» (294), «Anit lo vaig deixar febroseta» (294), «a qui la subtituïa,» (295), «Se dreçà damunt del colzes […] —Que me la portin! es meua!» (298), «mes que ab frases fetes:» (299), «tu sempre obeïes més fantasies,» (301), «ajupint so bella testa» (302).

1. No es detalla l’omissió d’accents en les caixes altes dels títols (i a: «Àdhuc» (p. 216), «Àngel» (p. 223, 292), «Àustria» (260), «Animo» (p. 291)), ús tipogràfic propi de les fonts de plom.

   — Puntuació o format maldestre o erroni:

«—Mallol (de baix en baix).—Los Reyes.» (36), «¡Quina (2) tristesa, quanta recança al recordar renys, males paraules, moviments de brusca impaciència!» (39), «¡Tristos, sí, tristos los pares o curadors, […]» (40), «que ben aviat fou lloc de disbauxa[.]» (53),«per un balconet encara més alt que el terrat del canonge Morros…)[.]» (56), «puix la teoria l’apurava. i después de todo,» (65), «conduint després les negociacions tan sàviament. que l’hereu Garriga donà sa vènia,» (67), «a la Sivori[.]» (76), «Precisament a causa de pensar això. no digué res, saludà i es féu fonedís pes les altres sales,» (82), «—I futur sogre i futur gendre, futur comprador i venedor, futurs parents i associats, s’estrenyeren la mà.» [Els paràgrafs precedents s’obren amb guió de diàleg, però en aquest hi és sobrer per tal com el diàleg ja s’ha acabat] (96), «—digué el Narcís tractant de pendre un to festiu[—],» (116), «¡Quantes vegades lo Jaume hauria volgut trobar-se en la pell de l’afortunat, que res aturava, que a tothom semblava agradar.» (134), «cridava: ¿.No em sabrien donar raó del maset del senyor Garcés?…»,» (137), « Lo Quimet,,» (146), «son pare. sos germans!» (148), «per poc cau en basca, —digué» (154), «—féu la Filomena, arribant del tomb de plaça i escoltant les darreres paraules.» (169), «preferint en lloc» [cursiva no pertinent] (196), «a tes freqùents anades i vingudes» (221), «la pobreta,,» (248), «¡Quanta raó tenia el teu home dient-me que feia mal en pendre sèriament a la filla de l’Americà, mes jo la trobava tan hermosa!» (257), «Jo, no, obstant,» (259), ««Aquí només [290] ho sabem la dida i jo[»].» (289-290), «—li respongué son fill—, Vingui, pare.» (291).

2. Al llarg del text només s’utilitza el signe d’obertura en diàlegs en castellà (tret d’un oblit a la nota de la p. 240).

S’han esmenat:
— Algun espai en blanc mogut de lloc i quan s’ha cregut que no afectava la integritat de l’edició: «li juro …sèriament!» [«li juro… sèriament!»] (149), «en Joan Pagans …que tots defensarien» [en Joan Pagans… que tots defensarien] (209).

— La composició del penúltim paràgraf de la p. 104 i del primer de la p. 135.

— La sagnia del tercer paràgraf de la p. 146 i del primer de la p. 159.

2. Altres comentaris

• Foliació:

  • S’ha col·locat tot el llibre a text seguit.
  • S’ha marcat cada canvi de pàgina amb la indicació del número entre claudàtors al final del paràgraf precedent o, en particions de paraules, al lloc precís de la partició.
  • S’ha suprimit la indicació d’autor i títol de la part superior de les pàgines.
  • S’ha afegit la indicació de les pàgines 5, 6 i 7: l’original no les escriu. També en les pàgines de començament de capítol, que l’original omet.
• Notes a peu de pàgina. S’han col·locat les notes al peu de cada pàgina. La numeració es fa en xifres romanes, tot i que a l’original s’hi fan servir xifres aràbigues (de fet només hi surt l’«1» però en número elzevirià, que a primer cop d’ull el fa confondre amb l’«I» romà).
• Partitures. Hi ha uns quants pentagrames que cal incorporar (p. 76, 77, 123, 178). S’han identificat posant-hi «[pentagrama 1, 2, 3 i 4]».
  
  

Josep Pin i Soler, prosista, traductor i dramaturg, va néixer a Tarragona el 1842 i morí a Barcelona l’any 1927. Estudià magisteri a Tarragona i més tard es traslladà a Madrid per cursar la carrera de Filosofia i Lletres, però, havent participat en els avalots de la Nit de Sant Daniel, hagué de sortir d’Espanya. A Marsella, la primera localitat en què es va instal·lar, és on redactà l’obra inicial d’una trilogia novel·lística que veuria la llum a Catalunya disset anys després: La família dels Garrigas (1887), Jaume (1888) i Níobe (1889) són els títols que l’han consagrat com a narrador. El 1912 fou nomenat membre de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona i el 1917 ingressà a la de la Llengua Catalana.

Pel que fa al teatre, algunes de les seves obres més destacables són Sogra i nora, La viudeta, La sirena, La tia Tecleta i La baronessa o bé Nau sense timó. En línies generals, la producció del Pin i Soler dramaturg comporta la introducció de la comèdia burgesa al teatre català, fins aleshores dominat pel sainet, el drama històric i el drama rural. A través de la Biblioteca d’Humanistes, per altra banda, va traduir clàssics com Maquiavel, Erasme, Joan Lluís Vives i Tomàs More.